viernes, 22 de febrero de 2013

"Lo que nos diferencia...


... de un grupo indie es esto"






Poco más que añadir. Señor Mostaza estrenó el mes de febrero con "Delitos y faltas", su nuevo disco lleno de perlas positivas, una buena bso para vivir. Es increíble que una banda como esta no despegue del todo y seamos poquitos los que les seguimos la pista.

Podéis disfrutar de algunos temas de su nuevo disco en
 http://srmostaza.bandcamp.com/... Pero creedme vale la pena que los veáis en directo (os lo pasaréis genial, energía pura y dura) y que os hagáis con el disco "Delitos y faltas". 

Esto es música y no lo que a veces pinchamos en la radio.


miércoles, 20 de febrero de 2013

Entrevista a Jordi Domènech




“La reforma de Wert ens fa retrocedir als anys 50”


El professor i autor del llibre 'Elogi de l'educació lenta', Jordi Domènech, reivindica un sistema educatiu individualitzat al cicle de xerrades 'L'educació com a motor de canvi social'


Rocío Gómez, per L'ACTUAL



El professor i expresident de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica, i autor de llibre ‘Elogi de l’educació lenta’, Jordi Domènech, va participar dimecres passat al cicle de xerrades ‘L’educació com a motor de canvi social’ que organitza la delegació del Vallès Occidental VIII de Serveis Educatius. Domènech va parlar dels avantatges de desaccelerar els ritmes d’educació per adaptar-los a les necessitats dels alumnes.


· Què és l’educació lenta?

És un intent de repensar el temps de l’educació, intentar que el temps estigui a la mida i a l’abast de les persones que són protagonistes del fet educatiu. La idea és fer front a l’acceleració que envaeix les nostres vides i també l’escola, que provoca currículums sobrecarregats, aprenentatges que es fan abans d’hora, i que no respecten els ritmes d’aprenentatge dels alumnes ni la naturalesa de la feina.


· L’actual sistema educatiu premia la quantitat i no la qualitat?

En els últims anys l’afany d’eficàcia i eficiència, i d’aplicar a l’escola criteris pensats per a empreses, ha fet que pensem la qualitat des d’un punt de vista quantitatiu. Això és pervertir la mateixa naturalesa de l’educació.



· Com s’aplica aquest model a les aules?

Si ja era complex fer-ho en un context de normalitat, en un context de retallades de recursos i de plantilla, encara és més complicat però no vol dir que no s’hagi de fer. Si l’escola ha de ser de tots i per a tots, amb l’atenció a la diversitat, és imprescindible que a cada un dels alumnes els donis allò que necessiten. Per tant, alguns aprenentatges no es poden mesurar per un objectiu o una fita en concret perquè s’ha de tenir en compte cada individu, i el seu ritme d’aprenentatge. S’han d’adequar les activitats, els materials que s’utilitzen i els criteris d’avaluació a l’individualitat de cada alumne. 


· Què opina de les reformes que ha patit l’ensenyament en les darreres dècades?

Totes les reformes que s’han fet pateixen un pecat original: s’han basat en una certa desconfiança que el professorat podia millorar l’escola. Aquesta desconfiança ha portat a l’administració a pensar què és necessari prescriure-ho tot, i a no donar autonomia als centres ni potenciar la professionalitat dels mestres. Aquesta qüestió planeja a totes les reformes. La proposta de Wert significa un endarreriment ideològic que ens fa retrocedir als anys 50. La reforma que necessitem és restablir la confiança en els centres educatius, en el professorat, i que ells es sentin protagonistes per millorar l’escola. Si ho aconseguim, fins i tot seríem capaços de pal·liar els efectes negatius de les retallades, que afecten a la línia directa de flotació sobretot de l’escola pública.


· Els professors estan preparats per a l’educació lenta ?

La nostra formació universitària i superior no tenia en compte la necessitat que l’escola arribi a tothom. Era un model educatiu que es basava en la selecció dels millors. Si el teu ritme era diferent o més lent et quedaves a la vorera i els altres continuaven. Aquest dèficit es pot treballar amb un bon pla de formació permanent, però les inversions de l’administració en aquest camp cada vegada són més petites. Si els professors no recuperen l’interès per la seva professió, i donen un salt cap a endavant, estem en un situació difícil. Els canvis educatius es noten a mig o llarg termini. Allò que avui no invertim ho notarem d’aquí 5 o 10 anys. Quan veus un mal que t’afecta immediatament ets capaç de reaccionar. Ara sembla que tots estem una mica endormiscats.

viernes, 15 de febrero de 2013

Glen Hansard: la inspiración




Todos tenemos a un freak dentro, escondido, agazapado... ¡Y eso no es nada malo! Hace más o menos cuatro años descubrí a Glen Hansard, ex de The Frames, (y ahora ex de The Swell Season, y ex de Markéta Irglová...) cuando se llevó el oscar a la mejor canción por “Falling Slowly” en Once. Por el camino he ido encontrando a muchísimos músicos que se sienten identificados con la manera de interpretar y de componer que tiene Hansard... Y que cómo yo, lo conocieron por casualidad gracias al impacto en los medios internacionales que tuvo al llevarse a Dublín la estatuilla. Sigamos con Glen... Nada de voces indies a medio gas, sin luz y desganadas. Este cuarentón irlandés se rompe cada vez que sube al escenario, igual que destroza su guitarra. Camiseta empapada, voz que grita y aúlla, que araña a los que tienen corazoncito y se abren sin reservas a este cantautor, nada clásico. En estos cuatro años he visto nacer y morir a The Swell Season, que grabó la BSO de Once y un segundo disco, ‘Strict Joy’, álbumes con los que han hecho una dilatada gira “across the universe”. Después de esos dos trabajos tan emocionantes, que florecían, con una banda muy sólida y con sobrada experiencia, hace un año ya que volvió Glen Hansard pero esta vez en solitario, con “Philander”, un disco en el que habla abiertamente de su ruptura musical y amorosa con Markéta, que ahora mismo también anda presentando su proyecto en solitario.

 ¡Basta de palabrería! ¡Llega el momento bochornoso! Como os decía, Glen ha tenido un poderoso efecto en la nueva generación de cantautores peninsulares. De hecho Miguel Ángel Bueno (miguelangelbueno.bandcamp.com), publicó el 2010 su primer disco “El hombre de hojalata” y le dedicó su álbum de debut al cantautor irlandés. Se conocieron en un concierto en la Sala Apolo de Barcelona, y en esa ocasión Bueno le dio su maqueta. Una vez acabado el disco, meses después, Miguel Ángel Bueno se propuso regalarle el LP autoeditado. Así qué, sin entrada (porque estaban agotadas), y sin saber mucho inglés, acompañé a El hombre de Hojalata al Auditori de Barcelona dónde Glen Hansard actuaba esa noche. Nos colamos (como un par de adolescentes) aprovechando que la puerta de la sala estaba abierta y fingimos ser miembros del staff del concierto. Glen muy amablemente nos recibió y allí le entregamos el disco. (Aquí tenéis la prueba: en la esquina inferior derecha de la primera fotografía, la motita roja que se aprecia es la portada del disco "El hombre de hojalata". ¡La siguiente foto, la portada!).








Pues bien, hemos repetido la jugada en el mismo lugar... Pero esta vez sin colarnos. Tras el concierto, Hansard salió a saludar a sus fans y allí le regalamos el “Manual para Astrónomos Aficionados”, el segundo disco de MAB. Tres años después se acordaba de nosotros y nos dijo que no dejáramos de luchar, que en la música lo que vale es el tesón y la perseverancia, el espíritu de lucha. 




... Y en ello estamos.




jueves, 14 de febrero de 2013

Entrevista a J.M. Mena, exfiscal




“Les lleis s’adapten als que tenen el poder”



Entrevista a Josep Maria Mena, exfiscal en cap de Catalunya i president de l’Associació Catalana de Juristes Demòcrates, que va oferir dimecres passat a la Sala d’Actes d’El Mirador la xerrada “La justícia... és justa?”



Rocío Gómez, per L'ACTUAL



L‘exfiscal en cap de Catalunya i president de l’Associació Catalana de Juristes Demòcrates,José María Mena, va oferir dimecres passat a la Sala d’Actes d’El Mirador la xerrada “La justícia... és justa?” al cicle de conferències ‘Converses per entendre el món actua’l’ que organitza l’Institut Castellar.



· La justícia és justa?

Respondre que no és una exageració i respondre que sí és una hipocresia. Per tant, és justa segons com.



· Què opina de les taxes judicials que es volen imposar?

Això no ha estat cosa de la justícia sinó del ministre Gallardón. Les taxes són un error, i el mateix ministre ho ha admès i ha anunciat que rectificarà aquesta mesura. És raonable que estiguem alerta perquè si es canvia i no s’implanta és per les protestes que s’han produït. El govern farà servir alguna estratègia per despistar-nos quan pugui i les tornaran a implantar. Busquen algun recurs d’ordre econòmic per dissuadir els ciutadans que vagin als tribunals i evitar el que costa la justícia. D’aquesta manera no augmenten el personal i disminueix la clientela dels jutjats que a hores d’ara estan desbordats. Això condueix a que les coses o s’arreglin a cops o a través d’òrgans privats d’arbitratge que s’han de pagar i que només serveixen pels que ja tenen diners.



· Quina és la causa de la saturació dels jutjats?

D’una banda, els tràmits processals i de l’altre el retard del retard. Si un expedient s’endarrereix repercuteix en altres plets que també es perllongaran en el temps. A més, és difícil aconseguir més rapidesa amb les lleis processals que tenim. Sempre que parlem de més rapidesa i agilitat als tribunals és a costa de perdre garanties de defensa. Només faltaria que la poca justícia que tenim a sobre tingués menys garanties!



· La justícia és igual per a tothom?

Qui té diners té un altre tipus de defensa però els tribunals són els mateixos per a rics i per a pobres. Els rics cometen delictes que són molt difícils d’investigar. Buscar comptes a paradisos fiscals o rastrejar societats a diferents països és molt complicat i ens cal l’auxili internacional que de vegades es facilita i de vegades no. Són delictes d’una investigació lenta i complexa. Els rics compten amb equips d’advocats, economistes i mercantilistes disposats a complicar-ho tot. D’altra banda, aquests casos es jutgen als mateixos tribunals col·lapsats on a la vegada està el cas de la baralla de veïns de la nit anterior.



· La saturació és per tant una de les causes principals d’un sistema judicial deficient?

Sí, i això té una solució difícil. Ja hi ha projectes per reformar la llei de tràmits processals però s’estan estudiant. M’agradaria que fessin una justícia amb més garanties i més ràpida.



· Les lleis han sabut adaptar-se a les demandes ciutadanes com és el cas de la dació en pagament?

No ens enganyem més, les lleis s’adapten molt bé però per als que manen i tenen el poder. Això no és cap secret i ho sap tothom! Els que no s’adapten són els pobres infeliços que són atropellats per la llei. Han tingut més d’un segle per canviar la llei hipotecària però això no li convé a les forces socials que són titulars del poder efectiu. 



· Això vol dir que el poder judicial no és independent?

Justícia no fa les lleis sinó que les fa el Parlament. La justícia és independent per aplicar les lleis i per tant la culpa no és dels jutges sinó de qui fa les lleis. Hem votat un Parlament majoritàriament conservador que en conseqüència farà lleis conservadores. No tenim allò que ens mereixem però sí allò que hem votat.
 

jueves, 7 de febrero de 2013

Entrevista a Francesc Albardaner

“Colom va amagar el seu origen català per sobreviure” 
 
Francesc Albardaner, vicepresident del Centre d’Estudis Colombins, despulla la figura de Cristòfor Colom a El Mirador i defensa la seva catalanitat

Rocío Gómez, per L'ACTUAL

Moltes són les nacionalitats que se li han atribuït a Cristòfor Colom, entre les quals destaquen la genovesa i la catalana. El 1927 el peruà Luís Ulloa va presentar a Paris un llibre on defensava l’origen català d’aquest personatge històric. Ulloa va ser la primera veu científica que va clamar la catalanitat de Colom, enfrontant-se als experts que apostaven per la tradició genovesa. La recerca històrica, però, encara no ha pogut determinar un segle després quina és la nació a la qual pertany el descobridor d’Àmerica, a hores d’ara, apàtrida.
 

Creuant la porta que va obrir Ulloa, altres autors han seguint rastrejant documents històrics per trobar evidències que validin o descartin aquesta hipotesi. Aquest és el cas de Francesc Albardaner, membre de la Institució Catalana de Genealogia i Heràldica i vicepresident del Centre d'Estudis Colombins de Barcelona, que investiga els orígens de Colom des del 1986, i que dijous passat va oferir a la Sala d’Actes d’El Mirador la xerrada “La catalanitat de Colom. Ciència, història o fanatisme patrioter”.
 
Català o genovès, cristià i catòlic o cripto-jueu, són algunes de les incògnites antagòniques sobre aquest personatge històric. “En aquests últims 20 anys s’han dit moltes coses sobre la catalanitat de Colom: algunes són ciència i altres pura invenció. Jo considero que Colom era català de cultura i de fets, però hem de ser humils i racionals perquè els italians també tenen proves que són poderoses i per tant no és possible descartar res”, explica Albardaner. “Després de la meva recerca, de seguir estudiant i acumulant dades històriques, cada cop em sembla més vàlida la hipòtesi que era català”, afegeix l’autor. 

 
En aquest sentit, un dels documents que Albardaner assegura que podria aportar informació molt valuosa per a reconstruir els passos del descobridor del Nou Món, és l’expedient que el segle XIX va preparar el Vaticà per a la canonització de Colom. El Vaticà, però, ha denegat l’accés dels investigadors a aquest document. “Tot i què no podem examinar els documents del Vaticà, estic que segur que nous mètodes de recerca en el camp de la genètica ens ajudaran a corroborar les nostres sospites”, confessa l’investigador. 

 
D’altra banda, la figura de Colom, lloada durant segles, no ha aguantat bé el pes de la veritat històrica que l’ha identificat com “l’iniciador d’uns dels genocidis més grans que hi ha hagut a la història, la colonització americana, i no como l’heroi universal”, puntualitza Albardaner. L’autor apunta que el descobridor d’Amèrica podria haver estat un corsari del mediterrani, que hauria amagat deliberadament els seus orígens i la seva identitat "per sobreviure" i per preservar l’herència dels seus descendents. “Colom estava en contra de Joan II, va ser un pirata que va enfonsar l’armada del comte de Prades, el noble català més influent a la Guerra Civil catalana. Va amagar per raons de pes el seus orígens catalans. La seva família i descendents, segurament en connivència amb la corona, es van inventar la genovesitat com una cortina de fum”, afegeix Albardaner. “La catalanitat de Colom també demostraria l’existència d’un regne independent, de la conferència catalana, i que els reis Isabel i Fernando no van crear la unitat d’Espanya com tothom creu, dades importants ara que es parla d’aconseguir la independència de Catalunya”, conclou l’investigador.