La dació en pagament s'obre camí

L’Ajuntament ha gestionat 300 ajuts a l’habitatge el 2013-14 que sumen 456.000 €. La PAH de Castellar ha aconseguit aquest any setze dacions en pagament

El risc d’exclusió residencial és un dels drames socials de l’actual crisi econòmica que fueteja dia a dia ciutadans que perden la seva llar a mans de les entitats bancàries. Amb tot, poc a poc la dació en pagament s’obre camí. Des de la regidoria d’Habitatge revelen que aquest 2014 les entitats financeres han tramitat un total de 45 processos de dació en pagament al municipi, i que no s’ha produït cap execució hipotecària segons consta a l’Oficina Local de l’Habitatge. Les dades contrasten amb les del 2013, en què es van dur a terme 26 tramitacions de dació en pagament i 21 execucions hipotecàries. 

Amb l’objectiu d’ajudar a les famílies en risc de desnonament de l’habitatge en propietat o de lloguer, l’Ajuntament va gestionar, entre 2013 i 2014, 300 ajuts de la Generalitat i del mateix Ajuntament per a 240 unitats de convivència. “Com a administració més propera al ciutadà, en els darrers dos anys hem donat suport econòmic a moltes famílies del municipi en les seves necessitats de l’habitatge, perquè no podien fer front a aquestes despeses. L’import de les ajudes entre 2013 i 2014 ha estat de 456.000 euros”, explica Aleix Canalís, tinent d’alcalde de Territori. Les ajudes s’han destinat, fonamentalment, per a famílies immerses en un procés d’execució hipotecària, o víctimes d’un desnonament, per pagar quotes impagades de lloguer o hipoteca, i també les fiances per a un nou lloguer. 

A banda, l’Ajuntament té a disposició tres habitatges de protecció oficial en conveni amb l’Agència Catalana de l’Habitatge. Aquests tres pisos, que en l’actualitat es troben ocupats, es destinen a estades puntuals per casos d’emergència social de famílies, a l’espera que puguin resoldre la seva situació i accedeixin a altres recursos d’habitatge. Cal remarcar també que sis famílies afectades per desnonaments o processos d’execució hipotecària han llogat pisos a preu assequible a través de la borsa de mediació de l’Oficina Local d’Habitatge. L’import mitjà que paguen aquestes famílies és de 373,42 euros al mes. 

El suport municipal a aquestes famílies en risc d’exclusió residencial no es restringeix només a ajuts econòmics. Segons un comunicat de premsa de l’Ajuntament, també es posa a l’abast dels ciutadans serveis d’atenció i mediació, serveis que han rebut 250 visites en els darrers dos anys. “Quan una família viu un procés així, es troba en una situació de desempara. Mirem de fer un acompanyament perquè puguin trobar una situació viable al seu problema d’habitatge. Comptem amb un assessor de Càritas que ajuda als ciutadans a gestionar els seus casos amb els bancs”, puntualitza Canalís. 

DOS ANYS DE PAH || Un altre dels col·lectius que més ha treballat per garantir el dret a l’habitatge és la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH). A Castellar, la plataforma va començar a donar les seves passes a principis de 2013. Per a la PAH, l’any acaba amb un balanç positiu perquè han pogut ajudar a bona part de les famílies que han buscat aixopluc en la plataforma. “El 2013 vam aconseguir 3 dacions en pagament. Aquest any ja portem 16 dacions en pagament, una condonació del deute d’un pis subhastat, 4 lloguers socials i refinançaments de deutes. Estem en procés d’aconseguir 15 dacions en pagament més”, explica Annabel Cañadillas, membre de la PAH Castellar. De fet, la mateixa Annabel va aconseguir una dació en pagament el passat mes de juny, gràcies a les pressions de la PAH de Castellar. “La PAH s’encarrega d’assessorar a les famílies perquè siguin més fortes i coneguin quines eines tenen per poder negociar amb els bancs. Els expliquem que no és culpa seva i els acompanyem en el procés”, afegeix l’Annabel. 

En aquest dos anys de lluita, l’Annabel lamenta que els bancs no hagin canviat el seu discurs i no s’hagin avingut més a negociar. “La situació és la mateixa. A una persona sola no li fan cas, han d’anar acompanyats per membres de la PAH”, reconeix la membre de la PAH. Quant a l’administració pública, l’Annabel veu “poca col·laboració de l’Ajuntament que deixa a la PAH de costat i pren mesures molt suaus”, i es mostra escèptica amb la decisió del consistori de multar els bancs amb pisos buits injustificadament “perquè, de moment, no estan sancionant”,

TRES EXPEDIENTS A ENTITATS BANCÀRIES || Durant aquest 2014, l’Ajuntament ha obert tres expedients a entitats financeres (Banc Sabadell, Fondo Privado Titulación Activos Reales i Banco Bilbao Vizcaya Argentaria) que disposaven d’habitatges plurifamiliars desocupats al municipi. Després d’enviar els requeriments preceptius, un d’aquests habitatges –el del BBVA– ha passat a formar part del fons social d’habitatges creat a través d’un conveni signat amb el govern central. Els altres dos expedients s’han tancat després que l’entitat demostrés que l’habitatge s’havia destinat al seu lloguer o venda. D’altra banda, l’Ajuntament s’ha adherit a un conveni de col·laboració amb l’Agència de l’Habitatge de Catalunya i CatalunyaCaixa, que preveu destinar a lloguer social, amb preus assequibles, una part dels habitatges buits propietat de l’entitat bancària. Gràcies a aquest acord, un habitatge de CatalunyaCaixa ha passat a formar part de la borsa de l’Oficina Local d’Habitatge. Aquest pis es troba ocupat en l’actualitat.

L'ombra dels Beatles a Castellar

Rocío Gómez, per L'Actual 

L‘herència dels Beatles és encara indubtable a moltes de les composicions que formen part de la banda sonora del segle XX i fins i tot el XXI. Amb la voluntat de demostrar-ho, a cop de cançó, l’espectacle ‘Litus, L’ombra dels Beatles a la meva maleta de cançons’, ha fet parada a Castellar aquest matí de dimarts. L’activitat, que forma part de la Guia Didàctica, s'ha representat en diferents passis a l’Auditori municipal Miquel Pont per als prop de 500 alumnes de 5è i 6è de primària. “És un espectacle per a nens i nenes que fa quatre anys que l’estem duent a terme . Fem participar molt els nens, que tenen una energia desbordant, i fem que descobreixin els Beatles a través de les millors cançons”, explica Litus, el músic terrassenc, veu, guitarra acústica i alma mater de l’espectacle. L’acompanyen a l’escenari, Dani Galiot, a la veu i la guitarra acústica, i Tòfol Martínez amb la guitarra elèctrica.

L’espectacle arrenca amb cançons de principis dels 60’ com Love me do, o I want to hold your hand, de l’època més primerenca del quartet de Liverpool. Dels primers èxits, a la ‘beatlemania’, al fenomen massiu de les fans, que amb els seus clams i crits feien gairebé impossible gaudir en directe de cançons 'ye-yé' com Help! o She loves you. “Després de l’esclat de la ‘beatlemania’, els Beatles van deixar de fer gires i de tocar en directe durant una temporada... I és justament quan comença la seva millor època, quan composen les millors cançons”, assegura en Litus. “Ara els grups treuen un disc cada tres anys. Els Beatles publicaven dos àlbums a l’any, una autèntica bogeria. Imagina’t!”, explica el músic terrassenc.

Així, la part final de l’espectacle i del trajecte musical, ens parla d’uns Beatles que han viatjat arreu del món, fortament marcats per la seva experiència a l’Índia, a pocs anys que anunciessin la seva dissolució el 1970. Litus, Dani Galiot i Tòfol Martínez, han cantat, amb l’ajuda dels petits espectadors, veritables himnes com Imagine, Hey Jude, Let it Be i Yellow Submarine, demostrant que els èxits dels Beatles passen amb èxit i solvència de generació a generació.

Sospechoso 11: Fabián

Esta vez en las fichas policiales de Todos Somos Sospechosos de Radio 3, nos vamos a pasar frío a León, a conocer al cantautor indie Fabián, que mientras prepara las demos de su quinto disco, nos invita a descubrir su último trabajo "La brisa leve (Luz distinta)", editado por La Viejita Records. El álbum cuenta con la colaboración de Quique González y Zahara... ¡Vamos, un discazo! 

Entrevista a Ventura Durall per 'Els Anys Salvatges'

“Cada documental és un viatge, per al director i per a l’espectador”

Aquest vespre (21 h) es projectarà a la Sala d’Actes d’El Mirador, en el Cinefòrum del CCCV, el documental multipremiat de Ventura Durall ‘Els anys salvatges’. El llarg repassa tres anys de la vida de tres infants que sobreviuen als carrers d’Etiòpia. Durall participarà a la sessió del Cinefòrum.

 Rocío Gómez, per L'Actual

· Per què decideixes fer un documental sobre els nens del carrer d’Etiòpia?
Volia aconseguir una visió més enllà dels estereotips, o d’un missatge superficial del dia a dia dels protagonistes. Són personatges al límit, nens del carrer, els més pobres entre els pobres. No vull caure en el miserabilisme o el paternalisme, sinó intentar tenir una visió de l’alegria per sobre del dolor, de l’esperança davant de la desesperació.

· Com vas contactar amb els tres protagonistes?
Ja havia estat a Etiòpia i coneixia la situació què es viu. Vaig contactar amb un amic, que després va ser l’ajudant de direcció del documental, i vam fer un càsting amb els nens del barri, que ens van explicar les seves històries. Vam gravar durant tres estius consecutius, del 2010 fins el 2012, tres estius que m’han marcat molt.

· Són tres històries plenes de violència i cruesa amb un sedàs de normalitat, que planteja molts dilemes a l’espectador.
Aquest és l’objectiu! Que entris a la sala pensant d’una manera i surtis qüestionant algunes de les teves idees. Van ser tres anys molt intensos amb una relació constant amb els nens. A més dels estius, vam fer algun viatge per veure com estaven entre rodatge i rodatge, i mensualment rebíem informació i ens explicaven com estaven. Teníem una responsabilitat moral perquè ells van acceptar acompanyar-nos durant tres anys, i per ells havia de ser una experiència que els permetés tenir una nova sortida a la vida.

· Fins i tot els heu enviat ajuda econòmica regularment.
Els enviàvem mensualment diners perquè anessin a l’escola i perquè poguessin menjar i tenir un lloc un on viure. Al final del rodatge també els vam donar una quantitat de diners perquè tinguin una nova oportunitat, perquè puguin canviar el rumb de la seva vida. Esperem que aconsegueixin sortir del carrer.

· Desemmascarar estereotips és una constant als teus documentals, com en el cas de ‘El perdón’.
Cada documental i pel·lícula és un viatge per al director i per a l’espectador, i et canvia. A ‘El perdón’ tractàvem la història d’Andrés Rabadán, que va assassinar el seu pare, més enllà dels titulars grocs amb què es queden la majoria de mitjans. Darrere d’això hi ha realitats molt complexes, i ens vam apropar des d’un punt de vista psicològic, intentant comprendre com funciona la ment humana. Gràcies a aquest documental, Rabadán va començar a sortir de la presó. Ara ja li queda poc per complir tota la condemna.

· Estàs treballant en algun nou llargmetratge?
Després d’acabar la pel·lícula ‘El cas dels catalans’ per a TV3, no he parat de viatjar arreu del món, de festival en festival, recollint premis i projectant ‘Els anys salvatges’ i pel ‘Somriure amagat’, i també el documental ‘Bugarach’. Estic molt satisfet que estiguin viatjant tant i que la crítica valori les històries que s’expliquen. El proper documental que tinc en ment és sobre metafísica.

Entrevista a Oriol Martori, arquitecte especialitzat en sociologia urbana

"Hem de prioritzar el vianant per sobre del cotxe"

Amb el seu estudi Urbaning, a Terrassa, l’Oriol Martori (33 anys), ha avaluat urbanísticament  espais tan emblemàtics com les Glòries, Ciutat Vella o la Rambla de Barcelona, o el Passeig de Sabadell 

Rocío Gómez, per a L'Actual 

· Quins són els reptes urbanístics de Castellar?
En 15 anys la població ha crescut un 30%, en plena bombolla immobiliària. En 15 anys ha augmentat la població i el territori més que en 2.000 anys. Per la immediatesa dels canvis, els arquitectes no hem estat prou intel·ligents per planificar el creixement de les ciutats. En aquest sentit, Castellar creix en direcció a Sabadell, s’està produint una descentralització del casc urbà apostant per reconvertir el pla de la Bruguera en habitatges. Crec que hem de transformar el model d’urbanització per fer-les més pròximes a la ciutat, integrant-les a la trama urbana com han fet altres ciutats. Per fer-ho cal començar per l’accessibilitat.

· El Ripoll també formaria part d’aquesta lluita per integrar el paisatge a la trama urbana, oi?
Exacte! Durant anys hem viscut d’esquenes al riu Ripoll. Altres ciutats del Vallès ja s’estan transformant per aconseguir-ho. A Castellar tenim una via verda que connecta amb el mar. Hem d’obrir-la i fer-la accessible.

· La mobilitat, per tant, és la gran assignatura pendent.
És important millorar la mobilitat per reduir el temps que invertim en la mobilitat obligada com per exemple anar a treballar. El temps que ens estalviem el podem dedicar a viure a Castellar. Pel nostre tarannà mediterrani, fem molta vida al carrer, hi ha molta convivència a l’espai públic. Per això és important prioritzar el vianant i la bicicleta per sobre del cotxe. Aquí les ciutats són denses i compactes, i hem de reconquerir els carrers i les places.

· Vas estudiar la carrera a Londres. Prefereixes el seu model de ciutat?
A Anglaterra regna la filosofia de ‘la meva casa és el meu castell’. Són molt més tancats en si mateixos i el seu espai públic és a dins de casa, on passen moltes hores. Per això tenen cases més grans i hi ha menys densitat de població. Les edificacions tant en el paisatge com en l’espai públic són de més qualitat. Ara la tendència és transformar la ciutat de poca densitat en una de més compacta. Ara que ho fan, ja disposen de molts parcs urbans, no com als països més mediterranis. Aquí la densitat fa que quan volem més espai hàgim d’escapar-nos de les grans ciutats, a una segona residència. La compacitat pot arribar a ofegar als ciutadans. Són models amb avantatges i defectes.

· Què caracteritza l’arquitectura de Castellar ?
La zona antiga, el casc històric, és l’única que ha sabut conservar el conjunt, mantenir una imatge característica de poble, amb una identitat que han perdut altres zones de Castellar.

· Has treballat per a ciutats com Barcelona per identificar els seu problemes arquitectònics.
Som els metges de la ciutat, experts en la compacitat i la mobilitat de les ciutats. Fem sociologia urbana. Quantifiquem, identifiquem i analitzem qüestions com per exemple perquè a certes zones de la ciutat els comerços funcionen, hi ha un índex més alt de delinqüència o hi ha mancances en la mobilitat. Hem avaluat per a l’Ajuntament de Barcelona els barris de Sant Andreu, la transformació de les Glòries, Ciutat Vella i la Rambla, i el Passeig de Sabadell i les seves macroilles. S’han de corregir algunes de les decisions urbanístiques que s’han pres en els últims 20 anys i que han tingut un gran impacte en les ciutats. Per exemple, a la Rambla de Barcelona hi passen 100 milions de persones a l’any, en un carrer de 1,5 quilòmetres. Imagina’t quantes coses hi passen, i quina incidència té en la morfologia i la trama urbana de la ciutat, o amb els veïns! Nosaltres busquem solucions urbanístiques.

· També treballes amb Urbanins.
És un projecte que he creat amb tres arquitectes més per explicar als nens què és l’urbanisme. A través d’un joc per a construir la ciutat, posem en valor l’espai públic o els equipaments perquè és de tots i s’ha de cuidar.

11 respostes

Un tret principal del teu caràcter?
Impulsiu

Un defecte que no pots dominar?
Perfeccionista

Algú a qui admiris?
Isidre Esteve

La teva paraula preferida?
Ídem

Quin plat t’agrada més?
L’arròs

Un color
El blanc

Un animal?
L’ocell

Un grup de música?
Coldplay

Una pel·lícula?
‘El club dels poetes morts’

Un llibre?
‘Moments estel·lars de la humanitat’

Un edifici?
Pavelló Van Der Rohe

La Neuroeducació. Entrevista a David Bueno

 
Les aplicacions de la neurociència a l'educació 

La Neuroeducació és la protagonista del cicle de xerrades organitzat pel Servei Educatiu del Vallès VIII que arrenca aquest dimarts adreçat a la formació del professorat i que protagonitza el doctor David Bueno

Rocío Gómez, per a L'Actual 

La Neuroeducació és la protagonista del cicle de xerrades que ha organitzat el Servei Educatiu del Vallès Occidental VIII adreçat a implementar la formació del professorat.El doctor David Bueno, professor del Departament de Genètica de la Facultat de Biologia de la UB, i col·laborador habitual de mitjans de comunicació com el Diari Ara o La Vanguardia, serà l’encarregat de dur a terme les cinc ponències que arrencaran aquest dimarts i que s’allargaran fins a finals de febrer. “La neuroeducació és l’aplicació dels coneixements del funcionament del cervell per optimitzar els processos d’educació i aprenentatge. L’estudi del cervell ens diu per què algunes propostes pedagògiques funcionen millor”, explica el doctor David Bueno.

Les xerrades del cicle tractaran aspectes com el llenguatge, la psicomotricitat, l’esport o la motivació. En aquest sentit, l’especialista en genètica assegura que el que ens motiva és el risc i l’emotivitat. “Per motivar has d’oferir situacions on la persona ha de prendre una decisió per ella mateixa, i per tant s’ha d’arriscar a encertar-la o no. No s’ha de donar tot fet i s’han de transmetre les coses amb un component emotiu encara que sigui el mètode científic, que és el més racional que hi ha”, puntualitza Bueno.

El doctor també sosté que l’esport té una influència positiva en l’aprenentatge. “L’esport activa la plasticitat del cervell i produeix sensació de benestar. L’aprenentatge no és més que una sèrie de connexions potenciades pel cervell, i si és plàstic, s’aprèn millor i abans”, conclou el ponent. La primera de les xerrades del cicle, només per a professors, tindrà lloc el proper dimarts 28 d’octubre, a les 17.30 hores a la Sala d’Actes d’El Mirador, i porta per títol Entrant amb el cap dins del nostre cap: neurociència, genètica i educació.

Estocolmo. Consejos para preparar el viaje

Llegar a Estocolmo desde el aeropuerto de Skavsta

No sabíamos muy bien qué destino elegir para nuestras vacaciones de verano. Estuvimos dudando entre Oslo, Copenhague y Estocolmo, y después de echarle un vistazo a unos cuantos blogs de viajes, nos decantamos por la capital de Suecia. Como casi siempre, al tener un presupuesto ajustado optamos por Ryanair, que vuela de Barcelona hasta Skavsta. De Skavsta a Estocolmo hay una línea de autobuses http://flygbussarna.se/en/skavsta , ida y vuelta sale por unos 30euros. En Suecia el transporte es bastante caro. Por cierto, nosotros viajamos la tercera semana de agosto, con temperaturas diurnas de 24 grados y nocturna de unos 15 grados, un ambiente plenamente primaveral. Esa fue la primera sorpresa positiva, pero no la última.

Traducir Coronas Suecas a Euros

Pensad que tendréis que cambiar a Coronas Suecas (SEK). El cambio a euros, más o menos, sería el siguiente. 200 SEK = 21 euros. Si le quitáis la última cifra a las coronas y le ponéis un poquito más, esa es su traducción en Euros. ¡Veis qué fácil!

  El mito de los precios

En Suecia todo es carísimo. ¿Cuántas veces habéis escuchado esta frase? Para un turista lo que es caro es sobretodo el transporte, el alcohol y las bebidas en general. En el supermercado los precios no son tan diferentes, 40céntimos arriba, poco más. Lo latte, como en Londres, son más grande que un café con leche y eso se paga. Los precios, por lo tanto, son como los del Starbucks. El alcohol tiene muchos impuestos y una cerveza baratita te costará unos 6 euros... pero vamos, como en el barrio latino de París. (Si vas al súper, bastante menos ;p).

¡Stockholm Card, qué maravilla!

En cuanto al transporte, os recomiendo encarecidamente que cojáis la STOCKHOLM CARD, que incluye transporte (barco, tranvía y autobús), la entrada a prácticamente todos los museos, un tour guiado en barco, un tour guiado en bicicleta, una ruta guiada a pie, la entrada al parque de atracciones Gronalund, y otras atracciones turísticas. A primera vista parece cara pero hasta diciembre de 2014 con la tarjeta IKEA FAMILY (que te hacen gratis en cualquier IKEA) hay un descuento de la tarjeta de 48horas o la de 3 días al precio de 2. Aquí os dejo el link. Se puede comprar online y se recoge en la oficina de turismo, en el centro, o en la estación de tren o el aeropuerto. La de 3 días vale unos 825SEK y con el descuento se queda en 675SEK, así que te ahorras 20 euritos. Nosotros la amortizamos sólo en las primeras 24h. Os pongo un ejemplo. El primer día cogimos el tranvía 4 veces (5ex4=20e), y una el metro (3e); vimos tres museos, el Vasa, el Skansen y el Nordiska (15ex3=45e), y entramos a pasear por el parque de atracciones Gronalund (12e). En sólo un día nos gastamos 80 euros, cuando la tarjeta de 3 días con la oferta IKEA vale 70 euros aproximadamente. Por ejemplo, sólo el tour en bicicleta de dos horas que vale muchísimo la pena, ya vale 30 euros. (Que conste que no nos dan comisión, es sólo que nos sorprendió lo mucho que cundía la Stockholm Card).

Cosas que debes saber antes de entrar a Grona Lund

En la isla de los museos, Djungarden, dónde se encuentra el Vasa, el Nordiska, el Skansen y el de ABBA, está el parque de atracciones Grona Lund. La Stockholm Card sólo incluye LA ENTRADA, es decir, te dejan pasar. La 'entrada' són unos 12-15 euros. Por lo tanto, el parque funciona como una feria. Puedes comprar viajes sueltos (unos 3-4 euros depende de la atracción), abonos o la entrada a todas las atracciones. A partir de las 7 de la tarde la entrada a todas las atracciones vale la mitad... Así que si os gustan las montañas rusas, no os lo penséis. El parque es pequeñito y por lo tanto, si os organizáis bien el día, podéis ir perfectamente a última hora. Veréis que hay gente muy bien vestida, turistas, gente en chándal... La diversidad de público se debe a que mucha gente va a tomar copas a Gronalund porque hay un par de terrazas bastante bonitas y una zona de conciertos. Una recomendación, hay una especie de casa encantada... No os la perdáis. Colores psicodélicos, efectos ópticos, toboganes, escaleras que se mueven, y sobretodo, una bajada en una alfombra por un tobogán gigante. ¡A primera vista parace que es sólo para niños pero os aseguro que había un montón de adultos!

¡En la siguiente entrada del blog, será el momento de hablar de museos y más atracciones turísticas de Estocolmo!

Història viva de Castellar

Cinc generacions de la família Espejo-Mora coincideixen a la vila, testimoni dels canvis que ha viscut el municipi 

Rocío Gómez, per L'Actual

Clemencia Mora García té 97 anys. És mare, àvia, besàvia i rebesàvia, la primera pedra a Castellar d’una família que compta amb cinc generacions, testimoni dels canvis que ha viscut el municipi en els darrers 50 anys. La Clemencia va néixer a un petit poble de la província de Còrdova, Villanueva del Duque, al bell mig de Sierra Morena. Als anys 40, en plena postguerra, va agafar la maleta i de la mà del seus segon marit, Eufemio Ribera, va canviar el sud pel nord, a la recerca de noves oportunitats, un camí que anys després reprendria la resta de la família. L’Eufemio i la Clemencia van decidir instal·lar-se a Castellar, un poble conegut per la seva potència tèxtil que buscava mans joves per als seus telers. L’arrelament va ser un altre dels factors que van fer que la parella apostés per la vila. Alguns familiars de la Clemencia feia anys que vivien a Castellar, i coneixien el territori. L’Eufemio va ser un dels primers sabaters de la vila. “Vam venir a Castellar perquè hi teníem família, i era el que es feia en aquella època. Un tirava de l’altre, i ens ajudàvem. Així vam acabar venint tots”, explica la Clemencia, que somriu quan recorda els primers anys a la vila. “Després de la riuada, que va destrossar Castellar, tot ha passat molt ràpid. Penso en el Castellar de quan vaig arribar i en el d’ara, i és com si el poble hagués nascut una altra vegada. Tot és nou per a mi”, confessa la gairebé centenària.

Però la història, moltes vegades, es repeteix, i així ho reconeix la Cristina Ondoño, de 31 anys, besnéta de la Clemencia i mare de l’Aitor, el nou membre de la família de tan sols 7 mesos. “Ara estem fent el camí que ja van fer els nostres avis. Molts joves hem de marxar a altres països d’Europa a buscar-nos la vida. Estic molt a gust a Castellar, i no ho canviaria per res del món, però si arriba el moment i no hi ha cap més opció, faríem la maleta per buscar un futur”.

Andalusia ja queda molt lluny per a la Cristina. Ha visitat el poble només un parell de vegades i és la primera generació que ha nascut i viscut a Castellar. La Cristina és esteticista i ha heretat la seva destresa amb les mans dels seus avis, l’Antonia Espejo, 75 anys i modista i filla de la Clemencia, i Diego Acedo, 77 anys i joier. El matrimoni, que fa més de 63 anys que es va casar un 13 d’abril de 1951, 8 anys després de la seva primera cita, va venir a Castellar per a reunir-se amb Clemencia.“Nosaltres vam venir a Castellar però ja estàvem casats i teníem tres fills. Abans vam passar per València i el 1975 va ser quan ens vam instal·lar al poble”, explica l’Antonia. En la seva adolescència passava els estius a Castellar i s’hi quedava fins la Festa Major. “Aprofitava per guanyar quatre duros cosint vestits per a la gent que volia estrenar roba per les festes. El que més em va impactar en aquells temps és que no hi havia pràcticament nens. Tot era camp, hi havia poques carreteres i anàvem a Sentmenat a peu”, afegeix la modista. Tant el seu marit com ella han treballat durant tot la vida, fins que es van jubilar, a dues de les fàbriques més emblemàtiques de Castellar: la Tolrà i la Fàbrica del Vidre.

La mare de la Cristina, i filla de l’Antonia, l’Eulàlia Acedo, fa quatre dècades que viu a Castellar. Amb poc més de 8 anys trepitjava per primera vegada la vila. Com per la seva filla, Còrdova no és més que el poble dels seus pares, l’Antonia i el Diego. “No l’enyoro, aquí hem tingut una vida feliç. A Castellar tothom es coneix, és més agradable que viure a una ciutat com Sabadell. Si et passa alguna cosa al poble la gent t’ajuda. És una altra manera de fer”, explica l’Eulàlia.

Mentre les dones de la família repassen anys i anys de vida a Castellar, la Clemencia s’encarrega d’una feina molt més important. Les seves mans encara són fermes, tot i la tremolor pròpia de carregar amb tantes dècades. Amb tot, els músculs que s’amaguen sota una pell plena de meandres, encara són prou forts per sostenir a l’última peça de trencaclosques familiar: l’Aitor. El seu rebesnét té només 7 mesos, 97 anys separen a dos castellarencs de segles diferents, història viva de dues èpoques, de dues maneres d’entendre el món, que durant uns anys coincidiran en un punt concret de l’univers: Castellar del Vallès.

Croàcia, Polònia i el País Basc, les destinacions preferides per aquest estiu

Rocío Gómez, per L'Actual

Juliol i agost encara són els mesos preferits per planificar les vacances tot i que cada cop és més habitual trobar adeptes a gestionar aquest període d’esbarjo durant la temporada baixa, per aconseguir un preu més econòmic i menor afluència de turistes. Els que segueixen la tradició i gaudiran de les vacances durant els mesos més calorosos de l’any, han decidit apostar pel turisme de platja, segons apunten les agències de viatges Masetur i Barceló, ajustant l’estada a 5-7 dies.

Bona part dels que faran vacances aquests dies ha optat pel turisme ‘low cost’ a prop de casa, a la Costa Brava, i també pels paquets de ‘tot inclòs’ a les Illes Canàries, opcions que s’adapten a tot tipus de butxaques. Compartir dies de platja amb turisme cultural és possible als països balcans, una altra de les destinacions que ha seduït a molts.

La costa dàlmata || Croàcia és una de les destinacions plenes d’història, paisatges increïbles i verges, i aigües cristal·lines. És un dels països de la costa dàlmata que més han quallat entre les vacances dels castellarencs. Les illes i el litoral de Croàcia ofereixen riquesa natural i exuberància monumental. Dubrovnik, i Trogir, són patrimoni de la humanitat, Split, capital de Dalmàcia, la ciutat-balneari de Makarska o el parc nacional del riu Krka són alguns dels paradisos que acumula el país. Ja a l’interior, la capital, Zagreb, o els llacs de Plitvice, també són paratges que paga la pena visitar.

Polònia, molt més desconeguda pel turisme massificat però també destinació estrella, també ofereix una costa del mar Bàltic molt atractiva amb les enormes dunes d’Slowinski, a la regió de Pomerània, la platja de Hel, on les foques es deixen fotografiar, les piscines d’aigua del mar de Darlówek, o la platja llarga de Swinoujscie, perfecta per a passejar. Varsòvia, Cracòvia i Posnània, les grans ciutats, encara conserven el rastre de les grans guerres que van marcar la història d’Europa el segle passat.

Turisme de pel·lícula || A ningú se li escapa que l’èxit de Ocho apellidos vascos ha fet que molts decidissin fer la maleta rumb al nord, al País Basc, per recórrer les localitzacions del film en una zona molt atractiva tant pel paisatge, com la gastronomia, l’oferta cultural i unes temperatures lleugerament inferiors que a la resta del país. Així a Zumaia, Leitza i Getaria, podreu trobar les costes on es desenvolupa part de l’acció de la pel·lícula que protagonitzen Clara Lago i Dani Rovira. Un altre dels escenaris més importants de la trama és l’ermita de San Telmo, a San Sebastià, que segons han assegurat des de l’Ajuntament donostiarra, ha multiplicat els visitants en els últims mesos. Però si aposteu per passar les vacances al País Basc, una parada obligada és Bilbao, capital més que recomanable pels seus museus i oferta cultural, cosmopolita, viva i plena de propostes per a tot tipus de turism

Les app que t'emportaràs de viatge

Rocío Gómez, per L'Actual 

Durant les vacances no som capaços de desprendre’ns dels nostres smartphones. Ens agrada piular que estem en una platja paradisíaca, compartir amb els nostres amics a Facebook que estem prenent un aperitiu, i penjar a Instagram el record d’un sopar en bona companyia. Però hi ha altres aplicacions per als nostres telèfons que poden fer-nos el viatge encara més fàcil, i evitar que hàgim de carregar amb una guia tradicional perquè ens ofereixen tota la informació que necessitem.

Una de les aplicacions preferides per a viatjar en línia és “Minube”. Molt intuïtiva i pràctica, recull les principals atraccions i monuments de bona part de les ciutats europees -grans i petites-, amb fotografies, recomanacions de rutes i comentaris fets pels usuaris de la pàgina, blocaires especialitzats en viatges. Seguint l’estil col·laboratiu de contingut fet a partir de les experiències i fotografies dels usuaris, es troba “TripAdvisor”, app avesada a comparar preus i opinions sobre hotels i restaurants, i contractar aquests serveis aconseguint la millor oferta que es trobi a la xarxa.

Per consultar aquestes aplicacions sense haver de pagar un sobrecost a la nostra tarifa de telefonia, una de les eines més útils és l’app “Wi-Fi Finder”, aplicació que permet trobar els punts de connexió sense fils que estiguin més a prop. 

Si sou dels que encara no heu tancat un viatge i espereu fins a l’últim minut, us recomanem que consulteu “Skyscanner”, un comparador de preus de vols molt efectiu i àgil que us ajudarà a triar destinació en funció del vostre pressupost. En la mateixa línia, “Hotel Tonight” i “Wehostels”, us aconseguirà ofertes d’hotels per a la mateixa nit amb descomptes de fins el 70%.

Entrevista a Marta Prat, fisioterapeuta en neuropediatria

 "Hem d’estimar-nos i viure la nostra pròpia diferència"

Marta Prat (45 anys) celebra el seu primer quart de segle a l’Associació de Neurorehabilitació Pediàtrica Integral, Sala Puigverd, amb la il·lusió intacta d’ajudar als nens i nenes de l’entitat a superar els seus reptes. 

· Quin va ser el teu primer contacte amb la Sala Puigverd?
El 1989, quan el doctor Pinyot era regidor de l’Ajuntament, va proposar que els nens que acabessin el Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç CEDIAP amb 4-6 anys, tinguessin una atenció especialitzada. L’atenció als nens i nenes amb una lesió neurològica acaba als 6 anys. Tres infants de Castellar van demanar a l’Ajuntament una solució per continuar amb aquesta atenció i és així com neix la Sala Puigverd. En aquell moment estava acabant la carrera de Fisioteràpia, en l’especialitat de neuropediatria. Al centre de Sabadell on feia les pràctiques em van comentar si volia tirar endavant amb el projecte... i fins ara!

· Com és el dia a dia amb els infants?
El que primer faig quan arriba un nen és mirar les seves habilitats, i partir de les habilitats superem els reptes. Qui és que no té dificultats? Tothom té una pila de dificultats i d’habilitats. Treballar amb nens és fantàstic, perquè tenen una energia molt gran i transparent. Un nen té un cervell molt plàstic, però els adults també, el que fa que puguem aprendre al llarg de tota la vida, i això és una evidència científica. Fa 25 anys els llibres no ho deien, i es creia que el cervell només era plàstic els primers anys de vida. Per això els CEDIAPS atenien fins els 4-6 anys. Ara es divaga a la universitat sobre discapacitat o diversitat funcional. Abans es feien servir paraules molt despectives. Tots tenim molts reptes per assolir, tots som diferents i iguals en moltes coses. Hem d’estimar-nos i viure la nostra pròpia diferència.

· El projecte va començar amb tres infants i, a hores d’ara, atén a 57 famílies.
La idea era atendre’ls a la carta, amb afecte, escoltant tot el que necessitaven els nens i les nenes, i les famílies. Sense voler vaig crear una forma de treball de creure en les persones, d’atenció a reptes molt particulars i concrets, molt individualitzats. La Sala és una part molt important de la meva vida. M’hi sento molt còmoda i intento que tothom s’hi senti així. Dónes i reps multiplicat instantàniament. Tot això no seria possible sense l’equip professional que hi ha al darrere de la Sala, pel seu compromís, empatia, esforç i dedicació, ni sense l’ajuda dels col·laboradors que ens donen suport desinteressadament, amb idees, material, hores o donacions.

· De fet, un dels punts forts de la vostra associació és el treball en xarxa, oi?
Tot és treball en xarxa amb un objectiu final: la inclusió social. El que de vegades no ens adonem que la inclusió social som tots, perquè la societat som tots. La Sala Puigverd és un projecte de tothom, no només d’unes famílies. Estem molt agraïts de tota la gent que ens ajuda, però no pot ser que sempre siguem dependents i estiguem demanant ajuda. Hem tingut una bona idea per canviar-ho. Amb la crisi les idees han de brillar per força!

·Quina?
El 2010, en una visita a una escola acompanyant un dels nens de la Sala Puigverd que volia que expliqués als seus companys de classe perquè caminava diferent, em vaig adonar que cinc nens no tocaven el terra amb els peus. Després de visitar moltes escoles i de veure que no era una anècdota, i de fer un petit estudi, vam constatar que el 15% dels alumnes no toquen amb els peus a terra, el que provoca lesions i dolor d’esquena. Hem patentat un model d’alça reposapeus graduable i plegable, que intentarem comercialitzar per a les escoles catalanes, i més endavant, si funciona, per a les escoles del sud d’Europa, que tenen el mateix problema. Des del Rotary Club ens ha ajudat a fer la patent, posant al nostre servei tots els seus professionals. Al nord d’Europa, les cadires són ajustables a cada infant! Amb els beneficis finançarem el tractament especialitzat de les famílies que no el poden pagar.

Sospechoso 10: Proyecto Jass

Profesor en sus ratos libres, cantautor a tiempo completo, Proyecto Jass vuelve a Lorca después de cada golpe. Su último crimen, en forma de disco, ‘Mujeres que entienden de aviones’, ha contado con un socio muy especial: Lichis, de la Cabra Mecánica. En Todos Somos Sopechosos, de Radio 3, descubrimos qué anda tramando Jass... ¡Dale al play!

El dret a l'oblit. Entrevista a Ferran Rebollo

 "Les empreses busquen a Facebook als candidats en un procés de selecció"

La sentència que ha establert precedent sobre el dret a l’oblit, ha posat en el punt de mira la nostra privadesa a la xarxa. Com podem blindar la nostra seguretat i la nostra imatge en un entorn 2.0? L'expert en protecció de dades, Ferran Rebollo, ens ajuda a posar llum sobre aquestes incògnites. 

Rocío Gómez, per a L'Actual 

 
• El dret a l’oblit ens garanteix retirar informació personal que no vulguem que sigui pública?
La gent que tingui una reclamació ara és el moment de fer-la, perquè el tema està candent. La normativa americana no entén igual la protecció de dades com ho fa l’Agència Espanyola i l’Europea, que en el cas de la sentència del dret a l’oblit han anat de la mà. Treure de plataformes com Google o Youtube continguts en què apareixem és difícil, una batalla dura. No ho faran d’avui per demà, però ara sí què es pot aconseguir.

• Hi ha altres sentències favorables en l’àmbit de la protecció de dades?
Quan Telefónica va passar a ser Movistar es va produir una cessió de dades. Alguns usuaris van denunciar perquè eren empreses diferents, i constituïa una delicte, i van guanyar. A Espanya només el 33% d’empreses compleixen la normativa.

• Existeix un desconeixement generalitzat dels nostres drets d’imatge?
No ens interessa. Comprem un bitllet d’avió i fem clic en la casella de protecció de dades sense llegir-ho. La majoria d’informació que surt a la xarxa sobre nosaltres, és perquè hem donat el nostre consentiment. Quan comprem amb una tarjeta de crèdit estem revelant moltíssimes dades... però què farem, no pagar mai amb una targeta de crèdit? No podem estar fora del sistema, però sí prendre algunes precaucions.

• Quines són aquestes pautes per protegir la nostra intimitat?
Les contrasenyes del correu electrònic, Facebook i Twitter, s’han de canviar cada sis mesos. Hi ha molta gent que no las ha canviat en la vida! Recentment e-bay ha demanat als seus usuaris que canviïn les contrasenyes perquè havien entrat al sistema.

• A les xarxes socials, però, ens desprotegim voluntàriament.
Les xarxes socials són la mare problemes que tenim en aquest sentit, perquè voluntàriament exposem la nostra intimitat. No sabem amb qui estem parlant, però els expliquem que marxarem 15 dies de vacances i deixarem la nostra llar buida. A les xarxes socials hem de perdre el temps en modificar la privadesa del nostre perfil perquè veritablement només els nostres amics puguin accedir a nosaltres. També hem de filtrar a qui agreguem, i no exposar a menors perquè no hi tenim dret. S’ha de cuidar molt el que publiques a la xarxa. La majoria de les empreses busca a Facebook als candidats en un procés de selecció.

El Banc d'ADN, la darrera esperança per als desapareguts

  

“Més de 4.600 famílies busquen desapareguts” 

Roger Heredia és membre de la divisió científica dels Mossos d’Esquadra, i besnét d’un soldat republicà desaparegut a la batalla de l’Ebre. Després de cercar per totes les vies què va passar amb el seu besavi, va decidir crear el Banc d'ADN, una base de dades genètica de les famílies que com ell també van decidir no rendir-se. És una iniciativa pionera, que compta amb el suport del Parlament: la darrera esperança per als desapareguts durant la Guerra Civil, perquè les restes de les fosses comunes siguin identificades i retornin amb les seves famílies.

Rocío Gómez, per L'Actual 
 

. Com va arrencar el Banc d’ADN?
Seguint la pista del meu besavi, en una xerrada del Memorial Democràtic el maig del 2010. Allà vaig conèixer el Marc Antoni Malagarriga, un altre familiar d’un desaparegut, i ens vam adonar que no hi havia cap banc genètic dels familiars directes dels desapareguts. Quan ells morin es perdrà la seva ressenya genètica i per tant la connexió, i la possibilitat d’identificar les restes de les fosses comunes. Ens vam posar en contacte amb el departament de genètica forense de la UB, i ens van ajudar a crear un protocol per a les mostres d’ADN. El desembre de l’any passat, el Parlament de Catalunya va aprovar impulsar i divulgar el Banc d’ADN.
 
· Quanta gent s’ha interessat per la vostra iniciativa?
Sabem que hi ha més de 4.600 famílies que busquen familiars desapareguts i han fet alguna gestió. De moment, hi ha unes 15 famílies a la base de dades del banc. Per donar-lo a conèixer, hem obert un projecte de microcenatge a Verkami per finançar un documental sobre aquesta iniciativa, i fer-ne difusió.
 
· El Parlament ha aprovat obrir les 240 fosses comunes. Encara hi ha fosses sense identificar?
Sí, creiem que n’hi ha prop d’un centenar. Afortunadament, també s’ha aprovat en seu parlamentària actualitzar la xifra de les fosses comunes a Catalunya.
 
· Com funcionen les extraccions?
La família ha d’enviar un arbre genealògic per determinar a qui se l’hi ha de fer l’extracció de sang, que té un preu de 150 euros. La UB custodiarà les mostres, i enviarà una part liofilitzada a les famílies, amb un document acreditatiu.

Com fan servir Twitter Eduard López (ERC) i Cristina Herranz (tv3)?

Eduard López: “En una piulada pots suïcidar la teva imatge pública”

Rocío Gómez, per L'Actual 

La periodista castellarenca de tv3 i 3/24, Cristina Herranz, i el vicesecretari general de coordinació interna d’Esquerra Republicana, Eduard López, van ser els encarregats d’inaugurar el cicle de xerrades ‘La connexió nostra de cada dia’, que organitza el Laboratori d’Idees d’ERC, la Pedra Fina.

Al local del TBO de lounge de Castellar, davant d’una vintena de persones, els dos ponents van intentar donar resposta a com  ha canviat la comunicació política després de la irrupció de Twitter. Des d’un vessant estrictament periodístic Cristina Herranz va confessar que Twitter és imprescindible en el seu dia a dia donat que la guspira de bona part de les notícies es deixa veure abans a la xarxa que no pas als mitjans de comunicació tradicionals. “Moltes notícies ens arriben per Twitter, com en el cas de la mort de Gabriel García Màrquez, però la nostra feina és confirmar-les perquè a la xarxa es deia que Tito Vilanova era mort un dia abans que passés”, va explicar Herranz. La castellarenca va reconèixer que tot i ser una eina fonamental per als periodistes, aquests han de tenir cura amb el publiquen tot i fer-ho a títol personal perquè també parlen en nom del seu mitjà. “El millor és no posicionar-se perquè qui treballa per la llibertat d’expressió ha de protegir la seva per no perdre credibilitat i perjudicar el mitjà en què treballa”, va assegurar Herranz. “Cal escoltar la xarxa però no et pots llençar a la piscina i fer una notícia només perquè sigui Trending Topic”, apunta la castellarenca.

El vicesecretari general de coordinació interna d’Esquerra Republicana, Eduard López, que també és periodista, va explicar la seva experiència en l’àmbit de la política i la comunicació valorant molt positivament les portes a interactuar amb el ciutadà de manera directa que ofereix la revolució del 2.0 de les xarxes socials. “Les xarxes socials són un termòmetre del corrent d’opinió on la temperatura política està més alta. Tendim a pensar que Twitter és la realitat, i és una bombolla de periodistes i polítics, un món real, però no és la realitat. Les eleccions no es guanyen a les xarxes”, va apuntar López.

Ambdós ponents van coincidir en què Facebook és una plataforma que convida més a compartir la intimitat dels usuaris amb la resta de la comunitat mentre que Twitter té un ús molt més professional. “Abans de piular hem de llegir el missatge dues o tres vegades, perquè en una piulada pots suïcidar la teva imatge pública. És com ruixar-te de benzina a la plaça del poble i calar-te foc”, va reconèixer el vicesecretari general. “Twitter està ple de gent que vol ser líder d’opinió, que publica per impulsos. La pròpia rapidesa del mitjà pot fer que ens donin gat per llebre. L’enginy i la forma del missatge pot arribar a tenir més importància que el mateix missatge”, va puntualitzar López. “El més important és saber quin és l’objectiu del teu compte de twitter, fixar-ho. No jutjo a qui publica la seva vida personal, és una opció, però hi ha un abús de les xarxes i és important preservar certa intimitat”, va concloure Herranz.

París low cost

París tiene fama de ciudad cara, y de hecho lo es. La mayoría de viajeros lo notan sobretodo en la restauración y en el transporte, actividades que pueden vaciarte los bolsillos sin que te des casi cuenta. Pero... ¡Atención! Hay algunos truquitos que harán que podáis disfrutar a tope de la capital sin que vuestra tarjeta de crédito se queje demasiado.

1. De l’eau, s’il vous plait

Ya sé que a todos nos apetece una copa de vino, una cerveza o un refresco pero... Lo cierto es que una copa de vino de la casa en el barrio Latino ronda los 7-8 euros, la coca-cola 5 euros y la pinta de cerveza entre los 7-8 euros. En cambio siempre podéis optar por pedirle al camarero “De l’eau, s’il vous plait”. Los restaurantes sirven agua GRATIS, es agua del grifo pero os prometo que está buena. Si pensáis que cada plato, ya sea ensalada, pescado, arroz o carne, suele tener un precio mínimo de unos 9 euros, seguro que ya no os parece tan mala idea eso de beber agua. ¡Además, siempre estáis a tiempo de tomar una copa antes de regresar al hotel! Las conexiones de metro funcionan a las mil maravillas, y si queréis variedad de oferta y de precios, el barrio Latino es una buena opción. Des de creperías, hasta comida italiana, “típica” de Francia (es decir, menú turista 10 euros sin bebida), kebabs, muchos bistrot, bombonerías, locales de copas o pubs con música en directo.

2. Creppes a pie de calle 

Aunque muchos restaurantes ofrecen creppes y tartas quiche Lorraine, el precio por comer sentado y con camarero se duplica hasta los 9-15 euros. Es cierto que la variedad de creppes y lo que cuestan disminuye significativamente si se compran en un puestecito a pie de calle (4 euros), pero siguen estando deliciosas y recién hechas. Además son un extra de energía para seguir recorriendo una de las ciudades europeas más monumentales. Cruzando al otro lado de la parada École Militaire, entre los Inválidos (tumba de Napoleón) y la Torre Eiffel, hay un puesto de creppes y sopas. Es un buen sitio porque está a cinco minutos de ambos monumentos, es barato, y sirven creppes dulces y saladas para llevar muy rápido y muy bien. Además tienen sopas de verdura, que en esos días en los que la lluvia te pilla por sorpresa, son grandes aliadas para recobrar el ánimo y el calor. 

En cuanto a las quiches, en la mayoría de panaderías de barrio las encontraréis muy bien de precio, sobre las 2,5 – 3  euros. Si os va de paso, a la salida de la parada de metro Balard, en el Bd Víctor, hay una boulangerie justo en la esquina con café con leche para llevar a 1,50 euros (sí, increíble pero cierto), bollería muy muy rica por menos de 2 euros, y tartas quiche individuales de bacon, queso de cabra o espinacas, entre otras especialidades. Otro lugar algo alejado pero de camino si vais a visitar el canal Saint Martin que aparece en la película Amelie, es una panadería que se encuentra justo en frente de un MCDonald’s que hace esquina con el metro, al lado de un Subway. Imposible destacar algo... Tartas de fresa, quiches, sándwiches dobles de queso, cruasanes... Exquisito y barato.

3. La happy hour de Amelie 

En Pigalle, en la calle Lepic, justo al lado del Moulin Rouge, está el Café des Deux Moulins, la cafetería en la que se rodaron algunas de las escenas más conocidas de la película Amelie. Aunque queda poco del atrezzo de la película, seguro que reconoceréis los bancos dónde Amelie coincide con Nino, y si vais al wc encontraréis un santuario con pequeños detalles de la película. La cafetería es un punto de encuentro para muchos turistas, porque está justo al lado del barrio de Montmartre, escenario también de algunas de las escenas de Amelie, como por ejemplo la frutería o las escalinatas del Sacre Coeur. A lo que vamos, de 19 a 22 horas, el Café des Deux Moulins ofrece la Happy Hour, con prácticamente la totalidad de la carta a mitad de precio. Así que podéis tomar tranquilamente una pinta de cerveza por menos de 4 euros, como en Barcelona, o un cocktail a 3,90 euros. Más barato y en un sitio más encantador, imposible. 

4. ¡ Sube los escalones de la Torre Eiffel !

La Torre Eiffel es la visita obligada de París. Todo el que va se acerca y presumiblemente sube para admirar y palpar ese pedazo de historia, y quedarse prendado de las vistas a la ciudad. Para evitar colas y ahorrar unos eurillos podéis comprar las entradas con antelación (mínimo un mes) a través de la página oficial www.tour-eiffel.fr. Otra opción un poquito más barata es comprar las entradas a pie de torre, y subir los dos pisos de la torre por las escaleras, y el tercer piso en ascensor. Ahorraréis unos 6 euros, pagando tan sólo 9 euros de los 15 euros que vale la entrada con ascensor hasta la cumbre. 

5. Sobrevivir al metro, el RER o el tranvía 

Mi primer viaje a París es muy reciente. A finales de abril de este mismo año, cogí un vuelo Barcelona – Beauveais, y cuando por fin llegué con el autobús que conecta el aeropuerto con la ciudad, a la parada Porte Maillot, el panorama que encontré fue desolador... Aglomeraciones y colas de más de 45 minutos para comprar los pases de metro. Además los operarios despachaban a los turistas con abonos de tres días de 'París Visite' para todas las zonas de París que costaban unos 40 euros. ¡Error! No caigáis, no compréis el 'París Visite' ni el abono ilimitado de un día... Porque sólo sirve un día y no vais a hacer tantos viajes. Durante 3 días me desplacé en metro, bus, tranvía y RER con sólo un paquete de 10 tiquets, que vale 13,70 euros. La razón básica es que son títulos integrados que valen para los tres transportes, y que puedes reutilizar si han pasado menos de dos horas aproximadamente. Si no vas a Versalles o Disneyland, no necesitas un billete de más de 1-2 zonas. Hacedme caso, si vais a estar un fin de semana largo, con un paquete de 10 tiquets por persona será suficiente.