"Hem d’estimar-nos i viure la nostra pròpia diferència"
Marta Prat (45 anys) celebra el seu primer quart de segle a
l’Associació de Neurorehabilitació Pediàtrica Integral, Sala Puigverd,
amb la il·lusió intacta d’ajudar als nens i nenes de l’entitat a superar
els seus reptes.
· Quin va ser el teu primer contacte amb la Sala Puigverd?
El 1989, quan el doctor Pinyot era regidor de l’Ajuntament, va proposar que els nens que acabessin el Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç CEDIAP amb 4-6 anys, tinguessin una atenció especialitzada. L’atenció als nens i nenes amb una lesió neurològica acaba als 6 anys. Tres infants de Castellar van demanar a l’Ajuntament una solució per continuar amb aquesta atenció i és així com neix la Sala Puigverd. En aquell moment estava acabant la carrera de Fisioteràpia, en l’especialitat de neuropediatria. Al centre de Sabadell on feia les pràctiques em van comentar si volia tirar endavant amb el projecte... i fins ara!
· Com és el dia a dia amb els infants?
El que primer faig quan arriba un nen és mirar les seves habilitats, i partir de les habilitats superem els reptes. Qui és que no té dificultats? Tothom té una pila de dificultats i d’habilitats. Treballar amb nens és fantàstic, perquè tenen una energia molt gran i transparent. Un nen té un cervell molt plàstic, però els adults també, el que fa que puguem aprendre al llarg de tota la vida, i això és una evidència científica. Fa 25 anys els llibres no ho deien, i es creia que el cervell només era plàstic els primers anys de vida. Per això els CEDIAPS atenien fins els 4-6 anys. Ara es divaga a la universitat sobre discapacitat o diversitat funcional. Abans es feien servir paraules molt despectives. Tots tenim molts reptes per assolir, tots som diferents i iguals en moltes coses. Hem d’estimar-nos i viure la nostra pròpia diferència.
· El projecte va començar amb tres infants i, a hores d’ara, atén a 57 famílies.
La idea era atendre’ls a la carta, amb afecte, escoltant tot el que necessitaven els nens i les nenes, i les famílies. Sense voler vaig crear una forma de treball de creure en les persones, d’atenció a reptes molt particulars i concrets, molt individualitzats. La Sala és una part molt important de la meva vida. M’hi sento molt còmoda i intento que tothom s’hi senti així. Dónes i reps multiplicat instantàniament. Tot això no seria possible sense l’equip professional que hi ha al darrere de la Sala, pel seu compromís, empatia, esforç i dedicació, ni sense l’ajuda dels col·laboradors que ens donen suport desinteressadament, amb idees, material, hores o donacions.
· De fet, un dels punts forts de la vostra associació és el treball en xarxa, oi?
Tot és treball en xarxa amb un objectiu final: la inclusió social. El que de vegades no ens adonem que la inclusió social som tots, perquè la societat som tots. La Sala Puigverd és un projecte de tothom, no només d’unes famílies. Estem molt agraïts de tota la gent que ens ajuda, però no pot ser que sempre siguem dependents i estiguem demanant ajuda. Hem tingut una bona idea per canviar-ho. Amb la crisi les idees han de brillar per força!
·Quina?
El 2010, en una visita a una escola acompanyant un dels nens de la Sala Puigverd que volia que expliqués als seus companys de classe perquè caminava diferent, em vaig adonar que cinc nens no tocaven el terra amb els peus. Després de visitar moltes escoles i de veure que no era una anècdota, i de fer un petit estudi, vam constatar que el 15% dels alumnes no toquen amb els peus a terra, el que provoca lesions i dolor d’esquena. Hem patentat un model d’alça reposapeus graduable i plegable, que intentarem comercialitzar per a les escoles catalanes, i més endavant, si funciona, per a les escoles del sud d’Europa, que tenen el mateix problema. Des del Rotary Club ens ha ajudat a fer la patent, posant al nostre servei tots els seus professionals. Al nord d’Europa, les cadires són ajustables a cada infant! Amb els beneficis finançarem el tractament especialitzat de les famílies que no el poden pagar.
El 1989, quan el doctor Pinyot era regidor de l’Ajuntament, va proposar que els nens que acabessin el Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç CEDIAP amb 4-6 anys, tinguessin una atenció especialitzada. L’atenció als nens i nenes amb una lesió neurològica acaba als 6 anys. Tres infants de Castellar van demanar a l’Ajuntament una solució per continuar amb aquesta atenció i és així com neix la Sala Puigverd. En aquell moment estava acabant la carrera de Fisioteràpia, en l’especialitat de neuropediatria. Al centre de Sabadell on feia les pràctiques em van comentar si volia tirar endavant amb el projecte... i fins ara!
· Com és el dia a dia amb els infants?
El que primer faig quan arriba un nen és mirar les seves habilitats, i partir de les habilitats superem els reptes. Qui és que no té dificultats? Tothom té una pila de dificultats i d’habilitats. Treballar amb nens és fantàstic, perquè tenen una energia molt gran i transparent. Un nen té un cervell molt plàstic, però els adults també, el que fa que puguem aprendre al llarg de tota la vida, i això és una evidència científica. Fa 25 anys els llibres no ho deien, i es creia que el cervell només era plàstic els primers anys de vida. Per això els CEDIAPS atenien fins els 4-6 anys. Ara es divaga a la universitat sobre discapacitat o diversitat funcional. Abans es feien servir paraules molt despectives. Tots tenim molts reptes per assolir, tots som diferents i iguals en moltes coses. Hem d’estimar-nos i viure la nostra pròpia diferència.
· El projecte va començar amb tres infants i, a hores d’ara, atén a 57 famílies.
La idea era atendre’ls a la carta, amb afecte, escoltant tot el que necessitaven els nens i les nenes, i les famílies. Sense voler vaig crear una forma de treball de creure en les persones, d’atenció a reptes molt particulars i concrets, molt individualitzats. La Sala és una part molt important de la meva vida. M’hi sento molt còmoda i intento que tothom s’hi senti així. Dónes i reps multiplicat instantàniament. Tot això no seria possible sense l’equip professional que hi ha al darrere de la Sala, pel seu compromís, empatia, esforç i dedicació, ni sense l’ajuda dels col·laboradors que ens donen suport desinteressadament, amb idees, material, hores o donacions.
· De fet, un dels punts forts de la vostra associació és el treball en xarxa, oi?
Tot és treball en xarxa amb un objectiu final: la inclusió social. El que de vegades no ens adonem que la inclusió social som tots, perquè la societat som tots. La Sala Puigverd és un projecte de tothom, no només d’unes famílies. Estem molt agraïts de tota la gent que ens ajuda, però no pot ser que sempre siguem dependents i estiguem demanant ajuda. Hem tingut una bona idea per canviar-ho. Amb la crisi les idees han de brillar per força!
·Quina?
El 2010, en una visita a una escola acompanyant un dels nens de la Sala Puigverd que volia que expliqués als seus companys de classe perquè caminava diferent, em vaig adonar que cinc nens no tocaven el terra amb els peus. Després de visitar moltes escoles i de veure que no era una anècdota, i de fer un petit estudi, vam constatar que el 15% dels alumnes no toquen amb els peus a terra, el que provoca lesions i dolor d’esquena. Hem patentat un model d’alça reposapeus graduable i plegable, que intentarem comercialitzar per a les escoles catalanes, i més endavant, si funciona, per a les escoles del sud d’Europa, que tenen el mateix problema. Des del Rotary Club ens ha ajudat a fer la patent, posant al nostre servei tots els seus professionals. Al nord d’Europa, les cadires són ajustables a cada infant! Amb els beneficis finançarem el tractament especialitzat de les famílies que no el poden pagar.
