Cinc generacions de la família Espejo-Mora coincideixen a la vila, testimoni dels canvis que ha viscut el municipi
Clemencia Mora García té 97 anys. És mare, àvia, besàvia i rebesàvia,
la primera pedra a Castellar d’una família que compta amb cinc
generacions, testimoni dels canvis que ha viscut el municipi en els
darrers 50 anys. La Clemencia va néixer a un petit poble de la província
de Còrdova, Villanueva del Duque, al bell mig de Sierra Morena. Als
anys 40, en plena postguerra, va agafar la maleta i de la mà del seus
segon marit, Eufemio Ribera, va canviar el sud pel nord, a la recerca de noves
oportunitats, un camí que anys després reprendria la resta de la
família. L’Eufemio i la Clemencia van decidir instal·lar-se a Castellar,
un poble conegut per la seva potència tèxtil que buscava mans joves per
als seus telers. L’arrelament va ser un altre dels factors que van fer
que la parella apostés per la vila. Alguns familiars de la Clemencia feia
anys que vivien a Castellar, i coneixien el territori. L’Eufemio va ser
un dels primers sabaters de la vila. “Vam
venir a Castellar perquè hi teníem família, i era el que es feia en
aquella època. Un tirava de l’altre, i ens ajudàvem. Així vam acabar
venint tots”, explica la Clemencia, que somriu quan recorda els primers anys a la vila. “Després
de la riuada, que va destrossar Castellar, tot ha passat molt ràpid.
Penso en el Castellar de quan vaig arribar i en el d’ara, i és com si el
poble hagués nascut una altra vegada. Tot és nou per a mi”, confessa la gairebé centenària.
Però la història, moltes vegades, es repeteix, i així ho reconeix la Cristina Ondoño, de 31 anys, besnéta de la Clemencia i mare de l’Aitor, el nou membre de la família de tan sols 7 mesos. “Ara estem fent el camí que ja van fer els nostres avis. Molts joves hem de marxar a altres països d’Europa a buscar-nos la vida. Estic molt a gust a Castellar, i no ho canviaria per res del món, però si arriba el moment i no hi ha cap més opció, faríem la maleta per buscar un futur”.
Andalusia ja queda molt lluny per a la Cristina. Ha visitat el poble només un parell de vegades i és la primera generació que ha nascut i viscut a Castellar. La Cristina és esteticista i ha heretat la seva destresa amb les mans dels seus avis, l’Antonia Espejo, 75 anys i modista i filla de la Clemencia, i Diego Acedo, 77 anys i joier. El matrimoni, que fa més de 63 anys que es va casar un 13 d’abril de 1951, 8 anys després de la seva primera cita, va venir a Castellar per a reunir-se amb Clemencia.“Nosaltres vam venir a Castellar però ja estàvem casats i teníem tres fills. Abans vam passar per València i el 1975 va ser quan ens vam instal·lar al poble”, explica l’Antonia. En la seva adolescència passava els estius a Castellar i s’hi quedava fins la Festa Major. “Aprofitava per guanyar quatre duros cosint vestits per a la gent que volia estrenar roba per les festes. El que més em va impactar en aquells temps és que no hi havia pràcticament nens. Tot era camp, hi havia poques carreteres i anàvem a Sentmenat a peu”, afegeix la modista. Tant el seu marit com ella han treballat durant tot la vida, fins que es van jubilar, a dues de les fàbriques més emblemàtiques de Castellar: la Tolrà i la Fàbrica del Vidre.
La mare de la Cristina, i filla de l’Antonia, l’Eulàlia Acedo, fa quatre dècades que viu a Castellar. Amb poc més de 8 anys trepitjava per primera vegada la vila. Com per la seva filla, Còrdova no és més que el poble dels seus pares, l’Antonia i el Diego. “No l’enyoro, aquí hem tingut una vida feliç. A Castellar tothom es coneix, és més agradable que viure a una ciutat com Sabadell. Si et passa alguna cosa al poble la gent t’ajuda. És una altra manera de fer”, explica l’Eulàlia.
Mentre les dones de la família repassen anys i anys de vida a Castellar, la Clemencia s’encarrega d’una feina molt més important. Les seves mans encara són fermes, tot i la tremolor pròpia de carregar amb tantes dècades. Amb tot, els músculs que s’amaguen sota una pell plena de meandres, encara són prou forts per sostenir a l’última peça de trencaclosques familiar: l’Aitor. El seu rebesnét té només 7 mesos, 97 anys separen a dos castellarencs de segles diferents, història viva de dues èpoques, de dues maneres d’entendre el món, que durant uns anys coincidiran en un punt concret de l’univers: Castellar del Vallès.
Però la història, moltes vegades, es repeteix, i així ho reconeix la Cristina Ondoño, de 31 anys, besnéta de la Clemencia i mare de l’Aitor, el nou membre de la família de tan sols 7 mesos. “Ara estem fent el camí que ja van fer els nostres avis. Molts joves hem de marxar a altres països d’Europa a buscar-nos la vida. Estic molt a gust a Castellar, i no ho canviaria per res del món, però si arriba el moment i no hi ha cap més opció, faríem la maleta per buscar un futur”.
Andalusia ja queda molt lluny per a la Cristina. Ha visitat el poble només un parell de vegades i és la primera generació que ha nascut i viscut a Castellar. La Cristina és esteticista i ha heretat la seva destresa amb les mans dels seus avis, l’Antonia Espejo, 75 anys i modista i filla de la Clemencia, i Diego Acedo, 77 anys i joier. El matrimoni, que fa més de 63 anys que es va casar un 13 d’abril de 1951, 8 anys després de la seva primera cita, va venir a Castellar per a reunir-se amb Clemencia.“Nosaltres vam venir a Castellar però ja estàvem casats i teníem tres fills. Abans vam passar per València i el 1975 va ser quan ens vam instal·lar al poble”, explica l’Antonia. En la seva adolescència passava els estius a Castellar i s’hi quedava fins la Festa Major. “Aprofitava per guanyar quatre duros cosint vestits per a la gent que volia estrenar roba per les festes. El que més em va impactar en aquells temps és que no hi havia pràcticament nens. Tot era camp, hi havia poques carreteres i anàvem a Sentmenat a peu”, afegeix la modista. Tant el seu marit com ella han treballat durant tot la vida, fins que es van jubilar, a dues de les fàbriques més emblemàtiques de Castellar: la Tolrà i la Fàbrica del Vidre.
La mare de la Cristina, i filla de l’Antonia, l’Eulàlia Acedo, fa quatre dècades que viu a Castellar. Amb poc més de 8 anys trepitjava per primera vegada la vila. Com per la seva filla, Còrdova no és més que el poble dels seus pares, l’Antonia i el Diego. “No l’enyoro, aquí hem tingut una vida feliç. A Castellar tothom es coneix, és més agradable que viure a una ciutat com Sabadell. Si et passa alguna cosa al poble la gent t’ajuda. És una altra manera de fer”, explica l’Eulàlia.
Mentre les dones de la família repassen anys i anys de vida a Castellar, la Clemencia s’encarrega d’una feina molt més important. Les seves mans encara són fermes, tot i la tremolor pròpia de carregar amb tantes dècades. Amb tot, els músculs que s’amaguen sota una pell plena de meandres, encara són prou forts per sostenir a l’última peça de trencaclosques familiar: l’Aitor. El seu rebesnét té només 7 mesos, 97 anys separen a dos castellarencs de segles diferents, història viva de dues èpoques, de dues maneres d’entendre el món, que durant uns anys coincidiran en un punt concret de l’univers: Castellar del Vallès.
