jueves, 11 de junio de 2015

Entrevista a la fotògrafa Txell Domènech.



"La fotografia arriba a tothom. No has de saber cap idioma" 
 
Acaba de guanyar el 1r premi de fotografia a la 7a edició del premis ART de la Universitat Ramon Llull. Un dels reptes de la Txell Domènech (24 anys) és arribar a ser fotoperiodista en conflictes bèl·lics
Rocío Gómez, per L'Actual

· Com és la fotografia amb què has guanyat el premi ART?
La temàtica del concurs eren els records. Vaig començar a donar-hi voltes, a pensar què podria fotografiar i després d'unes setmanes vaig trobar a casa dels meus avis les cartes que s'enviaven els meus pares quan el meu pare era a la 'mili'. A partir d'aquest fet vaig començar a composar i vaig presentar una sèrie de fotografies al concurs. El jurat va triar la més simple i clara. Menys és més, per a ells, i cada cop més crec que tenen molta raó. A la fotografia les cartes apareixen en primer pla i jugo amb les textures, amb la idea del temps, de l'antiguitat de les cartes.

· Per a un fotògraf què vol dir composar?
Decidir com vols que sigui la fotografia, el punt d'atenció, el primer pla, què vols transmetre amb l'enquadrament... I després jugar amb la llum, amb la posició, amb les textures, perquè t'ajudin a remarcar el tema que centra la fotografia.


· Quin paper hi juga el retoc fotogràfic?
No sóc purista però m'agraden les fotos ben fetes, que la realitat no s'hagi d'alterar. No m'agraden les fotografies retocades amb photoshop. Hi ha premis fotogràfics de molt renom que han hagut de rectificar els guanyadors perquè han descobert que les fotografies estaven retocades. Prefereixo fer moltes fotos per tenir-ne una de bona i que no s'hagi de retocar pràcticament. Prefereixo estar moltes hores davant de l'objecte que moltes hores davant de l'ordinador. L'ordinador ha de ser un tràmit per al fotògraf. Vivim en una època en què s'abusa del photoshop.


· Quin és el teu fotògraf de capçalera?
M'agrada molt Sebastião Salgado i Tino Soriano, que pràcticament no retoca les seves fotografies. És molt difícil trobar un estil propi, hi ha molta competència. Has de ser fidel al que t'agrada, continuar aprenent i no deixar de practicar.
· Quan comences a interessar-te per la fotografia?
Quan començo el grau d'Història a la UAB, perquè amb la carrera no en tenia prou, no m'omplia. Vaig començar a fer cursos de fotografia, i fa 4 anys em vaig comprar la meva primera càmera rèflex. En acabar Història, vaig fer el postgrau de Fotografia a la URL. Ara estic fent pràctiques al diari ARA, a la secció d'esports.

· Quin és el tipus de fotografia que més t'agrada treballar?
L'esportiva. Durant molts anys vaig ser jugadora del Club Bàsquet Castellar, i després quan era sènior, vaig jugar al CB Sant Nicolau. És un tipus de fotografia que he practicat molt. Tot i que toco de peus a terra, i sé què és difícil, m'agrada el fotoperiodisme sobretot de conflictes bèl·lics. No cal marxar a Ucraïna o al Iemen, hi ha conflictes a molts territoris, fins i tot a prop del nostre. És una manera de testimoniar gràficament una realitat. La fotografia arriba a tothom. No necessites llegir ni saber cap idioma. La imatge la pot interpretar tothom i cadascú a la seva manera, ningú et diu com ho has de fer.


· Ja ho diuen, que una imatge...
...val més que mil paraules. I és veritat! La història sempre s'ha de complementar amb imatges. Quan vius una situació, o te l'expliquen, i la transcrius, sempre pots alterar la realitat. Les fotografies també es poden alterar, però t'ajuden a completar les peces del puzzle.


· Què et sembla la democratització de la fotografia a través d'Instagram o Pinterest?
Em sembla molt bé que la gent faci servir la fotografia com una eina d'expressió. En aquest sentit, el fotògraf s'ha de distingir en la seva feina, ha de saber deixar la seva empremta a les imatges, que es noti la seva professionalitat i la seva manera d'explicar una història a través d'una imatge. Tinc Instagram i Pinterest però hi pujo poques fotografies. Penso molt què penjo, i què hi escric. Les reflexiono. Faig les fotos per algun motiu, no perquè sí, per omplir. A aquestes xarxes hi ha molt material però poc que valgui la pena perquè és molt banal.

11 respostes
Un tret principal del teu caràcter?
Alegre

Un defecte que no pots dominar?
Despistada

Una persona que admires?
La gent que m'envolta

Un concepte fotogràfic?
L'instant decisiu, de Cartier Bresson

Quin plat t'agrada més?
El risotto

Un color?
El verd

Un animal?
El jaguar

Un grup de música?
Txarango

Una pel·lícula?
Mar Adentro

Un viatge pendent?
Madagascar

Un comiat?
Fins aviat!

viernes, 5 de junio de 2015

Entrevista a Leila Echikri, traductora d'àrab

 

"Em sento una dona lliure, amb valor, que pot decidir"

Fa 18 anys que va arribar a Castellar des del nord de Tànger. Ha treballat com a traductora d'àrab per a nouvinguts, i se sent molt orgullosa d'haver contruït una família lliure i oberta amb el millor del Marroc i de Catalunya.
Rocío Gómez, per L'Actual 
· Recordes el dia que vas marxar del Marroc?
Perfectament! El 13 de juny de 1997. Quan vaig tenir el visat, que va trigar moltíssim, vaig marxar amb la meva filla, la Sarah, que tenia un mes, i vaig pujar a un autobús en direcció a Barcelona. Allà m'esperava el meu marit, que havia marxat un temps abans per establir-se, trobar pis i feina. Des d'aquell moment tot ha estat una aventura. 
· Com t'imaginaves Catalunya i què vas trobar?
M'ho imaginava tot de color de rosa, això era el que ens explicaven. Quan vaig arribar a Catalunya va ser un gran xoc per a mi. Parlava francès i àrab, i pensava que almenys el francès em serviria... Imagina't arribar a un país, amb un nadó, i no entendre cap paraula de l'idioma. El meu marit em feia de traductor, però és clar, no era a casa tot el dia. D'altra banda, vaig venir directament del Marroc a Castellar, a un poble petit. La gent no estava acostumada a veure estrangers, i va ser una mica dur al principi perquè sovint em sentia jutjada per les meves tradicions o la religió. Durant una temporada vaig treballar com a traductora pel Consell Comarcal i amb Serveis Socials, per donar suport a famílies nouvingudes.

· Mantens encara les tradicions marroquines a casa?
Sí! D'aquí poc començarem el Ramadà, també continuem fent la Festa del Xai per recordar la família, gairebé cada diumenge mengem cuscús... Als nostres fills no els imposem res. Es tracta d'explicar les nostres tradicions, i si les volen seguir, els ajudem. Amb tot, faig moltíssima cuina mediterrània, perquè m'encanta, i també celebrem el dia de Reis i altres festes. Potser no formen part de la nostra religió, però les celebrem a la nostra manera perquè és una forma més d'integrar-te, sobretot per als meus tres fills.

· De fet, els teus fills petits han nascut a Castellar, són 100% catalans!
La gran, la Sarah, va venir a Castellar amb 1 mes. Els meus fills petits ja van néixer a Castellar. Tots van aprendre català i castellà a l'escola, i jo amb ells. Estem plenament integrats! La Sarah, ha acabat el batxillerat amb un 9,3, i està preparant la selectivitat per fer Periodisme a la Pompeu Fabra.

· Tornaries a fer el mateix viatge? Ha valgut la pena?
Completament! Aquesta mateixa pregunta me la va fer una nena de 6è a l'escola Emili Carles-Tolrà, durant un treball sobre immigració, i vaig respondre que sí sense dubtar-ho. Em sento una dona lliure, amb valor, amb capacitat de decidir sobre la meva vida i prendre decisions sobre els meus fills. Això, al Marroc no passa pel fet de ser dona. A més, he aconseguit que el meu marit comparteixi totes les tasques de la llar amb mi. Em sento una campiona!

· Leila, vesteixes de manera molt occidental. Què opines de qui obliga o prohibeix portar el mocador?
Quan portes mocador crides l'atenció i encara hi ha gent que pensa que és dolent portar-lo i més ara que hi ha tantes notícies sobre el yihadisme. En el meu cas, no em sento còmoda amb el mocador, però les dones han de ser lliures i decidir si el volen portar o no. A altres països d'Europa no passa res, està més normalitzat. És com qui porta tatuatges o un estil de roba.

· Has tornat recentment al Marroc?
Procuro anar-hi un cop a l'any, i sempre que baixo ho faig amb l'esperança que les coses hagin millorat. La situació econòmica és molt dolenta i cada cop el país va a pitjor. El Marroc d'ara és com l'Espanya de fa 50 anys, estan molt endarrerits en tot. Ara he construït la meva vida aquí i no m'agradaria tornar, en aquest sentit no tinc nostàlgia, la meva llar és aquí.

11 respostes
Un tret principal del teu caràcter?
Patidora

Un defecte que no pots dominar?
Sóc molt puntual

Una persona que admires?
La dra. Turull, del CAP de Castellar

La teva paraula preferida?
Mare meva!

Quin plat t'agrada més?
La truita de patates i el cuscús

Un color?
El marró

Un animal?
El gat

Un músic?
L'egipci Maher Zain

Una pel·lícula?
'Lo imposible'

Un viatge pendent?
Turquia

Un comiat?
Adéu!