Homenatge a Llorenç Baqués

Castellar del Baqués

Rocío Gómez, per L'Actual 

La programació d’actes d’homenatge a l’egiptòleg castellarenc Llorenç Baqués i Estapé va arrencar divendres passat, a la Sala d’Actes d’El Mirador, amb una xerrada de Josep Padró, catedràtic d’Història Antiga i doctor en Filosofia i Lletres, amic i company de recerca del castellarenc, un autèntic desconegut per a molts dels seus veïns.

En poc més d’una hora, Padró va dibuixar, davant d’una sala d’actes plena de gom a gom, la figura d’un home apassionat per l’antic Egipte, que en les seves estones lliures va dedicar-se en cos i ànima a l’estudi d’aquesta civilització. “Tenia facilitat per a l’estudi i per a les llengües. Parlava i escrivia perfectament diverses llengües, entre elles l’anglès i el francès, que va aprendre de manera autodidacta”, recorda el catedràtic. “Ell se sentia molt anglès, sempre anava ben vestit, amb una pipa a la mà. Tenia aquella flegma britànica, i un humor molt corrosiu, tot i que sempre estava de bon humor”, explica Padró. De fet, quan va adaptar la seva signatura a l’escriptura jeroglífica, un dels símbols duia a la mà una pipa, tal i com ho feia Baqués.

Padró i Baqués es van conèixer el 1972 a París. El catedràtic, aleshores estudiant, va coincidir amb el castellarenc al 150è aniversari que Jean-François Champollion va desxifrar l’escriptura jeroglífica. A partir d’aquest moment, ambdós van establir una amistat que els portaria a treballar junts en nombrosos estudis, com el catàleg de mòmies egípcies als museus catalans i balears, que es va publicar 20 anys després de la mort de Baqués, i que va signar a títol pòstum. “Va repassar la traducció a l’anglès de la meva tesi sobre objectes egipcis trobats a la península, perquè la publiquessin a Holanda. En aquella època vaig venir moltes vegades a Castellar. Molts companys d’aquest món coneixíem el poble com Castellar del Baqués”, assegura Padró.

Al marge de l’egiptologia, en l’àmbit professional, el castellarenc era enginyer químic especialitzat en plàstics a l’empresa Arraona de Sabadell. A banda d’Egipte també el fascinava l’astronomia, el teatre, la fotografia i el cinema. Durant uns anys va ser el crític de cinema de La Forja, i signava com al faraó Akenathon. Entre els seus amics es comptaven castellarencs il·lustres com és el cas del pintor Raimon Roca. “Va ser un símbol de la dinamització cultural al Vallès als anys 70, la seva època més fructífera. Un dels aspectes més importants de la seva trajectòria va ser la divulgació, amb xerrades i exposicions com la mostra itinerant de l’Art Faraònic,per potenciar l’egiptologia a Catalunya”, afegeix Padró. El catedràtic reconeix que Baqués també era un gran fotògraf, “molt curós” amb les instantànies amb que documentava els seus treballs amb les col·leccions egípcies dels museus catalans, deixant el testimoni “d’unes diapositives que no tenen preu”.

El 1961 Baqués va fer el seu primer viatge a Londres, i no va ser fins una dècada després quan va trepitjar per primera vegada Egipte, deu anys durant els quals va participar un nombrosos congressos internacionals sobre egiptologia, i va establir vincles amb institucions europees, amb qui col·laborava com a representant espanyol, recuperant la petjada de la civilització egípcia a la península ibèrica.

Entre les publicacions de Baqués destaquen el catàleg del Museu Episcopal de Vic, la galeria egípcia del Museu Balear, on va executar la identificació dels personatges, o la investigació sobre la relació dels escarabeus egipcis d’Eivissa amb la fundació de la ciutat i les seves arrels fenícies, publicat el 1975. Com a bon egiptòleg, la història de Baqués també està envoltada de misteri i de les famoses malediccions que la cultura popular atribueix a l’estudi d’aquesta antiga civilització. “Diuen que aquests escarabeus d’Eivissa estan maleïts. Els tres egiptòlegs que els van investigar van morir joves, un d’ells ofegat al desert. Són anècdotes i jo no hi crec”, conclou Padró

Per bruixa i remeiera (L'ACTUAL)

Violant Carnera: la 'bruixa' de Les Arenes 

 
La castellarenca, denunciada pels veïns, va ser ajusticiada a Sabadell el 1620 després de confessar que havia provocat pedregades 

Rocío Gómez, per L'ACTUAL

L‘hivern de 1619, la castellarenca Violant Carnera no s’imaginava que la seva vida canviaria de rumb dràsticament el 17 de desembre. Eren temps de fam, de males collites per culpa de les pluges, de poderosos senyors feudals i de persecució de l’heterodòxia religiosa. “La situació era molt difícil per la població més pobra, i era propícia per a situacions de mal veïnatge, d’enveges, de problemes amb les collites i la propietat del camp”, explica Ramon Alberch, director de l’Escola Superior d’Arxivística i Gestió de Documents (ESAGED). És en aquest context on neixen i creixen els processos inquisitorials, per culpar a les bruixes i el Dimoni de la misèria quotidiana i acabar amb qualsevol dissidència religiosa per lligar els ciutadans al jou de l’Església. Del segle XIII al segle XVII es succeeixen milers de denúncies anònimes sobre bruixeria, amb el suport de l’Església i el sistema judicial de l’època. Només a Catalunya es van assassinar prop de 500 ‘bruixes’. “L’Església es va desvincular d’aquests processos al segle XIV, perquè no donava suport a les confessions després de coacció i tortura, i no estava a favor de les denúncies anònimes”, apunta Alberch.

El 17 de desembre, uns veïns de les Arenes de Castellar del Vallès van denunciar Violant Carnera per bruixeria. Se l’acusava d’enverinar l’aigua, de provocar pedregades a Castellar i els pobles de les rodalies, de mantenir contactes sexuals amb el dimoni i de blasfèmia per renegar de Déu. “Se sap molt poc sobre la seva vida privada. La documentació del judici de l’Arxiu Històric de Sabadell descriu Violant com ‘la dona del Carner’. Per tant, Carnera no seria el seu cognom sinó la feminització del cognom del seu marit”, comenta el director de l’ESAGED. “Era una dona solitària, pagesa, possiblement vídua i coneixia les propietats medicinals de les plantes per preparar remeis. Era la víctima perfecta per un procés de bruixeria”, assenyala Alberch.

Després de la denúncia, les autoritats eclesiàstiques i judicials van tancar Violant al Castell de Castellar, i la van torturar a l’Hostal d’en Ferrer de Sabadell. “La cúria de Castellar i de Sabadell tenien un pacte: els ciutadans castellarencs es jutjaven per les autoritats castellarenques tot i que el judici se celebrés a Sabadell, i aquest va ser el cas de Violant”, comenta Alberch.

Jerònima Muntada i Eulàlia Oliveres van acompanyar a la castellarenca en el calvari, acusades també de bruixeria i jutjades i ajusticiades a la vegada. Amb les mans lligades a l’esquena, amb cordes que els torturadors estiraven fins al límit de trencar les articulacions, Violant va demanar pietat i va decidir confessar que era una bruixa. Durant el judici, coaccionada per pràctiques que posaven a prova el llindar del dolor, va arribar a delatar una vintena de dones.

“Llançà en dita aigua de torrent (de Puig d’Aguilar) unes pólvores o metzines i encontinent amb unes vergues que ens donava el dimoni a unes i altres les collíem i trencàvem allí, batérem l’aigua perquè caigués pedra dient paraules invocant el dimoni per a que fes caure pedra que s’en emportés els fruits de la terra i aquí mateix s’alçaren grans bromes i núvols i es mogueren grans tempestes i trons i caigué moltíssima pedra pel terme de Caldes”. Amb aquestes paraules va narrar Violant al tribunal les seves activitats com a bruixa, i la seva relació amb el Dimoni que es transformava en un cabró, al que anomenava ‘Martinet’, amb el que confessava mantenir contactes sexuals.

La sentència a mort de Violant es va signar just després que reconegués que era una bruixa. “Les primeres bruixes es cremaven, però anys després es va considerar que no era necessari organitzar aquest espectacle públic i que amb penjar-les era suficient”, apunta el director de l’ESAGED. La primera forca per matar la castellarenca es va instal·lar als límits de Sabadell i Castellar però algú, de nit, la va destruir.
La primavera del 1620 van ajusticiar Violant Carnera, per ser dona, solitària, vídua i remeiera.

Els dinosaures són animals de sang calenta

Els dinosaures són animals de sang calenta

 
La castellarenca Meike Köhler participa en l’estudi de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont que descarta la hipòtesi de l’ectotèrmia dels dinosaures 

 

Rocío Gómez, per L'ACTUAL

El debat que durant una cinquantena d’anys ha enfrontat a la comunitat científica per determinar si els dinosaures són animals de sang freda o de sang calenta ha arribat a la seva fi. L’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) en col·laboració amb l’Institut Polar de Noruega, ha trobat evidències sobre la fisiologia endotèrmica dels dinosaures.

La investigació no buscava acabar amb aquesta incògnita històrica sinó que estava adreçada a conèixer millor la fisiologia dels mamífers remugants i com afecta al seu creixement variables com la temperatura exterior, les precipitacions o la disponibilitat d’aliments i aigua, segons apunta la castellarenca Meike Köhler, investigadora d’ICREA i paleontòloga de l’ICP, que ha participat en la investigació. “La hipòtesi central dels científics que defensaven que els dinosaures són de sang freda es fonamenta en la presència d’uns anells de creixement (LAGs) als ossos dels dinosaures que són iguals als anells de creixement que es troben als rèptils i als amfibis”, explica Köhler. “Els animals de sang freda paren de crèixer quan arriba l’hivern i els de sang calenta no paren de crèixer i per tant es creia que no es dipositaven aquests anells en els seus ossos”, apunta la castellarenca. Les LAGs són anells de creixement semblants als dels troncs dels arbres.

Durant la recerca sobre mamífers com els antílops, les cabres o les vaques, els investigadors de l’ICP van observar línies d’aturada de creixement als ossos d’un centenar de remugants, animals de sang calenta, i per tant van descartar l’ectotèrmia dels dinosaures, desmuntant l’argument clau de la hipòtesi que els dinosaures podien haver estat rèptils de sang freda. La investigació demostra que les LAGs no indiquen una fisiologia ectoterma sinó que visualitzen com canvia el metabolisme d’un animal en funció dels canvis estacionals, tant si és de sang freda o calenta. Aquests canvis són una herència comuna de tots els vertebrats. Fins ara es pensava que les LAGs eren pròpies de les criatures de sang freda ja que es relacionaven amb la incapacitat de l’animal per mantenir una temperatura corporal durant l’hivern donat els escassos recursos.

El debat sobre la fisiologia d’aquests animals prehistòrics que van poblar la Terra fa més de 230 milions d’anys, ha restat obert prop de cinc dècades, sense resposta, a falta d’un estudi comparatiu entre les diferents espècies de mamífers. “Era una estudi bàsic que feia molta falta perquè durant 50 anys no s’ha fet, i des de l’ICP encara no entenem perquè. Podem suposar que els mamífers no tenen aquests anells de creixement, però això s’hauria d’haver comprovat”, apunta Kölher.

El revolucionari estudi, que s’exposarà a l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont de Sabadell, obre la porta a una important línia de treball en la conservació de la biodiversitat actual del nostre planeta. 

Quatre dècades de Parc Natural (L'ACTUAL)

Quatre dècades de parc natural 
 

Sant Llorenç del Munt i de l’Obac celebra el seu 40è aniversari amb la desena edició de la Festa del Riu a Castellar del Vallès
 

Rocío Gómez, per L'ACTUAL

Dotze poblacions formen part de les 13.691 ha del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i de l’Obac: Castellar del Vallès, Granera, Matadepera, Monistrol de Calders, Mura, El pont de Vilomara i Rocafort, Rellinars, Sant Llorenç Savall, Sant Vicenç de Castellet, Talamanca, Terrassa i Vacarisses. La superfície de Castellar al parc són aproximadament unes 1.300 ha, un 9,6% de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, o el que és el mateix, un 30% del municipi. Sant Llorenç del Munt i l’Obac és un parc amb vegetació típica d’ambients calcaris i morfologia de conglomerats de roca, on predominen les alzines i els pins, i l’estrat arbustiu del mediterrani. Falcons, esquirols, senglars, mallerengues o merles, són alguns dels animals que habiten el parc.

El territori, actualment gestionat per la Diputació de Barcelona, va ser declarat parc natural el 1987 tot i que el 1972 ja es va incloure a un pla especial de protecció del govern com a entorn natural important del país. “En 40 anys el parc ha duplicat la seva extensió donat que s’ha revisat en dues ocasions les seves dimensions. La figura del parc natural es va crear per evitar problemes com els d’urbanització desordenada a àrees naturals, conflictes que tenien lloc a zones como Castellar, Mura o Matadepera”, explica Àngel Miño, director del parc. “Les fotografies d’abans i d’ara són molt diferents. Ha davallat molt l’activitat agrícola i forestal, i per tant ha canviat molt la vegetació. La diferència pel que fa a exuberància vegetal és molt visible”, afegeix Miño. 
 
De fet, la desaparició de zones de conreu i pastura provoca, segons Miño, que “la diversitat d’ambients forestals s’hagi reduït perquè la vegetació ha cobert aquestes àrees obertes, i com a conseqüència algunes espècies ja no troben un nínxol ecològic, com els conills i les perdius, presa per a les aus rapinyaires”. En aquest sentit, el parc lluita per mantenir els productors agrícoles que encara queden, per ampliar la diversitat de l’espai i promocionar-lo. “Mantenir l’activitat primària és una eina de difusió i desenvolupament per Sant Llorenç. Donem suport a aquestes iniciatives amb finques públiques però també privades que es troben al perímetre. Així obtenim productes fruit de l’agricultura ecològica que són de qualitat, reduïm cadenes de comercialització, i valorem la nostra riquesa en aquesta àmbit, treballant en el marc de la Carta Europea de Turisme Sostenible”, explica el director del parc. 
 
Una altra de les problemàtiques que afecten Sant Llorenç del Munt i de l’Obac és, segons Miño, “la concentració d’afluència de persones en llocs determinats que poden provocar l’erosió de camins i obliga a realitzar tasques de conservació específiques”. “És un parc molt nostrat que la població s’estima i l’ha fet seu. Més de mig milió de persones el primer que veuen quan obren la finestra al matí és el cim de la Mola!”, afegeix Miño. “És un parc que s’ha socialitzat molt. Quan va començar el projecte de conservació molts propietaris i municipis veien el parc com una imposició de l’administració, i ara ho entenen com un valor afegit al municipi”, puntualitza el director del parc.

Per consolidar aquest canvi social, la direcció del parc aposta per iniciatives com Viu al Parc, un seguit d’activitats que s’organitzaran a cadascun del municipis que formen part d’aquest entorn natural perquè “la població entengui que el seu poble no està al costat parc, sinó què forma part del parc. Volem identificar i vincular la població amb Sant Llorenç del Munt i de l’Obac”, assegura Miño. A Castellar la celebració tindrà lloc el proper 19 de maig amb la desena edició de la Festa del Riu. A partir de les 10 del matí, l’Àrea d’Esbarjo de les Arenes acollirà un esmorzar popular, una taller de titelles a càrrec de la Companyia Binixiflat, un espectacle de teatre infantil El peixet d’or, i el lliurament de diplomes a les entitats i escoles col•laboradores al projecte Rius.