Com fan servir Twitter Eduard López (ERC) i Cristina Herranz (tv3)?

Eduard López: “En una piulada pots suïcidar la teva imatge pública”

Rocío Gómez, per L'Actual 

La periodista castellarenca de tv3 i 3/24, Cristina Herranz, i el vicesecretari general de coordinació interna d’Esquerra Republicana, Eduard López, van ser els encarregats d’inaugurar el cicle de xerrades ‘La connexió nostra de cada dia’, que organitza el Laboratori d’Idees d’ERC, la Pedra Fina.

Al local del TBO de lounge de Castellar, davant d’una vintena de persones, els dos ponents van intentar donar resposta a com  ha canviat la comunicació política després de la irrupció de Twitter. Des d’un vessant estrictament periodístic Cristina Herranz va confessar que Twitter és imprescindible en el seu dia a dia donat que la guspira de bona part de les notícies es deixa veure abans a la xarxa que no pas als mitjans de comunicació tradicionals. “Moltes notícies ens arriben per Twitter, com en el cas de la mort de Gabriel García Màrquez, però la nostra feina és confirmar-les perquè a la xarxa es deia que Tito Vilanova era mort un dia abans que passés”, va explicar Herranz. La castellarenca va reconèixer que tot i ser una eina fonamental per als periodistes, aquests han de tenir cura amb el publiquen tot i fer-ho a títol personal perquè també parlen en nom del seu mitjà. “El millor és no posicionar-se perquè qui treballa per la llibertat d’expressió ha de protegir la seva per no perdre credibilitat i perjudicar el mitjà en què treballa”, va assegurar Herranz. “Cal escoltar la xarxa però no et pots llençar a la piscina i fer una notícia només perquè sigui Trending Topic”, apunta la castellarenca.

El vicesecretari general de coordinació interna d’Esquerra Republicana, Eduard López, que també és periodista, va explicar la seva experiència en l’àmbit de la política i la comunicació valorant molt positivament les portes a interactuar amb el ciutadà de manera directa que ofereix la revolució del 2.0 de les xarxes socials. “Les xarxes socials són un termòmetre del corrent d’opinió on la temperatura política està més alta. Tendim a pensar que Twitter és la realitat, i és una bombolla de periodistes i polítics, un món real, però no és la realitat. Les eleccions no es guanyen a les xarxes”, va apuntar López.

Ambdós ponents van coincidir en què Facebook és una plataforma que convida més a compartir la intimitat dels usuaris amb la resta de la comunitat mentre que Twitter té un ús molt més professional. “Abans de piular hem de llegir el missatge dues o tres vegades, perquè en una piulada pots suïcidar la teva imatge pública. És com ruixar-te de benzina a la plaça del poble i calar-te foc”, va reconèixer el vicesecretari general. “Twitter està ple de gent que vol ser líder d’opinió, que publica per impulsos. La pròpia rapidesa del mitjà pot fer que ens donin gat per llebre. L’enginy i la forma del missatge pot arribar a tenir més importància que el mateix missatge”, va puntualitzar López. “El més important és saber quin és l’objectiu del teu compte de twitter, fixar-ho. No jutjo a qui publica la seva vida personal, és una opció, però hi ha un abús de les xarxes i és important preservar certa intimitat”, va concloure Herranz.

Entrevista a Jofre Llombart

 Jofre Llombart: “El meu llibre és una vacuna contra la por”

El periodista santcugatenc, subdirector d'El Món a Rac1, ha presentat el vespre de divendres a la Sala Lluís Valls Areny, el seu primer llibre ‘Desmuntant la caverna’, publicació que busca contraatacar amb arguments algunes de les acusacions per desacreditar el sobiranisme català. La xerrada forma part del 10è aniversari del Correllengua de la CAL de Castellar. Clica aquí per veure un taste de l'entrevista i la xerrada!

Rocío Gómez, per L'Actual

• Quines són les ‘mentides’ que venen d’Espanya a Catalunya ?
És el discurs de la por. Per exemple, van dir que en una Catalunya independent els títols universitaris quedarien invalidats, que no es podrien pagar les pensions o que Catalunya serà pobra. Un país que genera un 8% de riquesa que se’n va a les arques espanyoles directament, és capaç de mantenir les seves pensions.

• Quan vas sentir la necessitat de desmentir aquestes acusacions?
Després de la multitudinària manifestació de l’onze de setembre del 2012. Vaig veure tot de notícies i consignes que arribaven tant de mitjans de comunicació, membres del govern, de diversos partits, altaveus de l’Estat, que van dir que ens caurien les 7 plagues bíbliques, que ens quedaríem fora de l’Euro i d’Europa o que el Barça quedaria fora de la lliga. Vaig sentir la necessitat de preguntar-me si el que deien era veritat. El llibre és una vacuna contra la por. És constructiu i propositiu i vol contrarestar els missatges adreçats a atemorir, enfrontant les mentides a experts. No busco que el lector es faci independentista.

• És fàcil que cali el missatge de la por?
Si no, no el farien. Van a per qüestions que ens toquin la pell. Fan campanya amb què passaria si Catalunya fos independent però salten el pas previ de votar-ho. Han començat la casa per la teulada amb un discurs apocalíptic.

• Podrem votar el 9-N?
Podrem votar però no se si al novembre. D’una manera o altra haurem de votar però només depén de nosaltres perquè està clar que allà no ens deixaran votar. Només demanem votar, i això està representant un fita democràtica. Si no votem a través de la consulta que s’ha pactat haurem de votar d’una altra manera. Digues-li eleccions plebiscitàries, una consulta en els termes que hem pactat mig any més tard... Acabarem votant perquè és impossible que no ens deixin votar.

Entrevista a Vicenç Villatoro

“Hi ha qui veu el genocidi jueu com un episodi menor”

L'escriptor i periodista Vicenç Villatoro parla sobre camps de concentració i literatura en una xerrada a la Sala d'Actes d'El Mirado

Rocío Gómez, per L'Actual 

L’escriptor, periodista i exdirector de l’Institut Ramon Llull, Vicenç Villatoro, va participar la tarda de dimecres passat al cicle de conferències ‘L’educació com a motor de canvi social. Perspectives de futur’, que organitza el Servei Educatiu del Vallès Occidental VIII, amb la xerrada ‘Literatura concentracionària: memòria, experiència i exemple’ a la Sala d’Actes d’El Mirador. La Segona Guerra Mundial, i en concret, els camps de concentració, ha esdevingut un gènere narratiu per a la literatura i el cinema. “És un gènere amb empremta catalana, amb protagonistes com Joaquim Amat-Piniella”, explica Villatoro. “És una literatura que té per objectiu el testimoni, i o bé la creació literària de caràcter global a través d’una experiència extrema”, puntualitza l’escriptor.

D’altra banda, Villatoro recorda que el pas del temps porta a l’oblit, un dels riscos de la nostra relació amb el passat, “que crea indefensió davant del futur i també injustícia amb les víctimes”. L’oblit conviu amb la banalització i fins i tot amb la negació de fets històrics com el genocidi jueu. “Hi ha gent que diu que no va passar, que nega el genocidi, o que el converteix en un episodi menor de la Segona Guerra Mundial”, afegeix l’escriptor.

En aquest sentit, el periodisme recull els testimonis i els records, malgrat que, com reconeix Villatoro, en ocasions, “la línia que separa la seva funció social de difondre els fets, perquè la ciutadania pugui interpretar-los, es difumina amb articles carregats d’opinió”. En paraules del periodista: “els fets són sagrats i les opinions lliures, però ara sembla que els fets també són lliures”.

Després d’abandonar la direcció de l’Institut Ramon Llull, Villatoro està immers en la seva faceta d’escriptor, recuperant la història del seu avi andalús que va arribar a Terrassa amb 60 anys, des de Castro del Río, a Còrdova. A temps parcial, però, continua exercint de periodista. “El que més acostuma a agradar-me és allò que no estic fent. Quan estic escrivint tinc ganes de tornar a embolicar-me i ser periodista. Però això, passa molt a la vida”, confessa l’escriptor.

Presentació de l'Anuari Mèdia.cat

"A les redaccions hi ha línies vermelles que no es poden creuar”

El periodista Roger Palà presenta a Cal Gorina l’Anuari Mèdia.cat, un recull de quinze reportatges d’investigació finançats amb micromecenatge

Rocío Gómez, per L'ACTUAL

El que no és portada d’un diari també és notícia. Sota aquesta premissa va néixer fa 3 anys l’Anuari Mèdia.cat impulsat pel grup de periodistes Ramon Barnils. L’Anuari és una publicació que un cop a l’any recull una quinzena de reportatges d’investigació, 15 històries que s’escapen del corrent informatiu que engoleix la rutina de les redaccions dels mitjans de comunicació però que podrien haver estat portada. El coordinador del projecte, Roger Palà, va presentar la tarda de dimarts l’edició del 2012 a Cal Gorina. Enguany, l’Anuari, que incorpora tres reportatges més que en les edicions anteriors, s’ha finançat gràcies al micromecenatge amb 430 aportacions.

Entre els reportatges d’investigació del 2012 es troben “Els negocis catalans a les dictadures àrabs”, “Nou ministres de Franco sobreviuen a Fraga”, o “10.000 milions de beneficis en plena crisi”. Aquest últim reportatge desvetlla que bona part de les empreses catalanes que han obtingut més guanys en temps de crisi, han presentat expedients de regulació d’ocupació o han acomiadat treballadors. “Endesa, Agbar o la Caixa són algunes de les empreses que encapçalen el rànquing de les 20 empreses dels Països Catalans que han obtingut més beneficis i han acomiadat treballadors. La última reforma laboral del PP permet tenir beneficis i acomiadar gent”, puntualitza el periodista.

Un altre dels reportatges de l’Anuari es centra a l’empresa d’auditories Deloitte, que ha triplicat la seva facturació en dos anys. “En els últims dos anys, el seu volum de contractes ha augmentat fins els 41 MEUR. Aquest augment coincideix amb l’entrada de Mas a la Generalitat, i el fitxatge de l’exresponsable de comunicació de CiU, David Madí per Deloitte”, assegura el coordinador de l’Anuari.

D’altra banda, Palà reconeix que la precarietat laboral dels periodistes, la sobre informació que desinforma, i l’autocensura dels professionals, són alguns dels condicionants dels silencis mediàtics. “Cada cop hi ha menys treballadors a la redacció, tenim més informació per gestionar i hi ha temes que es queden al marge de l’actualitat que cobreixen els mitjans. La majoria de mitjans reprodueixen els mateixos temes però amb el seu vernís”, afegeix el periodista. Així mateix, Palà posa de manifest que “l’autocensura és més poderosa que la censura. No existeix cap òrgan censor tot hi que hi ha línies vermelles a les redaccions que no es poden creuar. No cal que siguem herois sempre però sí hem de provar de creuar-les alguna vegada”. El coordinador de l’Anuari també demana als ciutadans que siguin exigents i crítics amb els mitjans de comunicació, però que també reconeixin el bon periodisme. “Encara que ens diguin el contrari, el periodisme, ara més que mai, és molt important”, sentencia Palà.

L’Anuari Mèdia.cat es pot descarregar gratuïtament www.media.cat/anuari . Al mateix portal web es pot consultar les llibreries on es distribueix la seva versió impresa.

Entrevista a Eva Arderius de BTV

 "La imatge té molt de poder i això m’ha enganxat" 

Aquesta castellarenca de 34 anys, malalta de periodisme i addicta a Apple, va començar les seves passes professionals a Ràdio Castellar. Ara es cola a les llars barcelonines cada vespre a partir de les 20 h a BTV.

Rocío Gómez, per L'ACTUAL 

· Quan vas notar el cuquet del periodisme?
Sempre havia volgut ser periodista, ho tenia molt clar, des que col·laborava a la revista de l’escola. És totalment vocacional. Quan vaig començar la carrera, a través d’un company, vaig contactar amb Ràdio Castellar i hi vaig començar a treballar. M’hi vaig estar 6 anys!

· M’imagino que deus tenir moltes anècdotes d’aquesta etapa!
Abans érem al carrer Torras, i teníem una impressora que anava molt lenta, línia per línia. Sempre arribàvem justos a l’informatiu, esbufegant, esperant que sortissin els papers. Eren mitjans molt rudimentaris però aprenies molt. Trèiem els talls d’una cinta de casset! També recordo els programes especials de Festa Major i de les eleccions, amunt i avall amb la unitat mòbil. Ens ho passàvem molt bé.

· Després de 14 anys a la professió, com veus el futur del periodisme?
M’agradaria ser optimista però no puc. Ara tot va molt ràpid, tens molta informació i això és bo, malgrat que de vegades no paeixes bé les notícies. Si un altre mitjà obre amb una notícia és difícil esperar a contrastar-la perquè pot semblar que vas per darrere, però s’ha de fer. Les notícies pugen, exploten i desapareixen molt ràpid. D’altra banda, hem de reivindicar que el periodisme és necessari ara més que mai. Passem per un sotrac i molts periodistes s’estan quedant al voral.

· Les xarxes socials contribueixen a aquesta immediatesa.
Tothom pot fer de periodista i difondre una notícia a través de Twitter o Facebook. Nosaltres hem de saber filtrar-ho, embolicar-ho, interpretar-ho i comunicar-ho als ciutadans. Hem de fer de seleccionadors i dir allò què és veritat o no, i contrastar les informacions que ens arriben. El rigor és molt important.

· Quina notícia no t’agradaria donar?
La majoria de notícies que dono no m’agrada donar-les perquè tenen a veure amb gent que ho està passant molt malament. Cada dia parlem de desnonaments, famílies sense recursos i casos de malnutrició infantil, i no m’agrada. Eren gent com nosaltres als quals els ha atrapat l’onada de la crisi, i tots ens hi podem trobar. Estem més a prop de qui pateix un desnonament que de qui es pot comprar un iot.

· Com s’aconsegueix la credibilitat a la televisió?
El més important és que quan dónes una notícia has de saber de què parles. Si et traguessin el teleprompter hauries de poder seguir explicant què ha passat sense llegir. Has de preparar-te les coses, dedicar-hi temps, no posar-te davant de la càmera a última hora sinó estar tota la tarda sabent l’evolució de les notícies... Si saps de què parles transmets credibilitat.

· L’estilisme també influeix, oi?
És molt important però no és el més important. Si veus algú que surt a la televisió malament o porta alguna cosa que et crida l’atenció, estàs més atent a això que al que t’està explicant. Has de sortir bé però sense cridar l’atenció més que la notícia.

· Has estat a Ràdio Castellar, COM Ràdio i BTV. Què prefereixes ràdio o televisió?
A la televisió a més de l’àudio també tens l’escriptura i la imatge. Ara que he descobert la imatge, m’agrada, m’hi sento còmode. La imatge té molt poder i això m’ha enganxat.

· Què li diries a la nova fornada de periodistes?
Que no defalleixin, és un moment complicat però quan un és bo i té moltes ganes de treballar segur que troba un forat. No és una feina per qui busqui progressar econòmicament i tenir una vida molt plàcida. Els periodistes treballem moltes hores i no sempre vivim bé.

11 respostes
Un tret principal del seu caràcter?
Alegre
Un defecte que no pot dominar?
Impaciència i tossuderia
Quin animal seria?
Un gat
La seva paraula preferida?
Periodisme
Algú a qui admiri?
Steve Jobs
Quin plat li agrada més?
Qualsevol que cuini la meva mare
Músic preferit?
Love of Lesbian
Un color?
Vermell
Un llibre?
‘Memorias líquidas’, d’Enric González
Una pel·lícula?
Prefereixo les sèries, com ‘Homeland’
Un comiat
Fins ara

Entrevista Marta Márquez

"M’han arribat a dir que em paguen per estar contenta"

És la nova cara del programa ‘Así nos va’ de la Sexta. Aquesta castellarenca aficanda a Madrid també ha participat a projectes de TV com “El plan perfecto” o “Guasap” i ha protagonitzat anuncis de Coca-cola o Playskool

Rocío Gómez, per L'ACTUAL

· Com és el teu dia a dia al programa de la Sexta?
Si no tinc cap reportatge, arribo a plató a les 11 del matí. Després passo per maquillatge i perruqueria. Llegim el guió per si hi ha algun canvi i dinem tot l’equip junt. A les 14 hores fem la darrera reunió i a les 15:30 hores comença el programa. Quan acaba el programa si tinc reportatge em quedo i no arribo a casa fins a les 23 hores. De vegades faig jornades de 12 hores!

· Creus que els espectadors saben la feina que hi ha al darrere d’‘Así nos va’?
No se n’adonen. És molta feina sobretot si és un programa diari, de dilluns a divendres. De vegades la gent no ho valora i algunes persones que em paren pel carrer m’han arribat a dir que em paguen per estar contenta, i que això ho pot fer tothom!

· És difícil sortir davant de la càmera sempre amb un somriure?
Sí, sobretot quan tens un mal dia o males notícies personals. Has de sortir i donar-ho tot. Estàs en directe i no es pot notar que estàs preocupada. Quan tens un bon dia tot és més fàcil!

· Tens algun ritual abans d’entrar a plató?
Entro al programa amb la cançó “Shut up and let me go” de Ting Tings. Vaig demanar que me la posessin perquè em motiva molt i em posa de molt bon humor.

· La relació entre companys és tan bona com sembla a la TV?
He participat a altres projectes on sí que es notaven enveges. El periodisme és un món molt competitiu, sobretot si és TV i treballes amb imatge. Al principi estava espantada perquè és una cadena gran, una productora gran... Però estic molt contenta amb l’equip perquè m’he trobat amb una gran família! La gent és molt normal i ens ajudem entre companys. De fet passo més hores allà que a casa meva. És la meva segona casa.

· Per què vas marxar de Catalunya a Madrid?
A Catalunya se m’acabaven les opcions i vaig decidir arriscar-me i provar sort a Madrid. Al setembre farà 4 anys que hi visc. Si em sortís alguna cosa a Catalunya tornaria encantada. El que ens dediquem a això hem d’estar entre Madrid i Barcelona.

· Et ve de gust provar altres mitjans a banda de la TV?
Sempre he volgut treballar a la TV i ja fa 9 anys que m’hi dedico. Em sento molt còmoda amb les càmares. També em vindria de gust fer ràdio, i si surt un projecte interessant ho provaré. A premsa de moment no m’hi veig.

· Quin és el projecte que més il·lusió t’ha fet fer?
‘Así nos va’. Costa molt arribar aquí. Es passen molts nervis i molts càstings, però val la pena. També em quedaria amb el programa que vaig presentar abans a Energy, ‘El plan perfecto’. Era un programa tipus “callejeros” però sobre estacions d’esquí. Cada cap de setmana en visitàvem una. Va ser increïble i el vaig gaudir molt.

· Quin t’agradaria que fos el pas següent?
M’agradaria que ‘Así nos va’ durés moltíssim perquè un programa diari dóna per aprendre molt i agafar molta experiència. D’aquí uns anys voldria presentar un programa d’entreteniment. És molt dur dedicar-se al periodisme. Les feines cada cop es paguen pitjor per la crisi, però ser periodista sempre ha estat molt complicat. De fet, el primer dia de carrera ens van dir: “benvinguts a la feina de l’atur”.

· Tornaràs a fer publicitat?
El que m’agrada és comunicar, fer reportatges. presentar... Si surt alguna feina de publicitat, com a complement, per què no?

11 respostes
Un tret principal del seu caràcter?
Tinc molta paciència
Un defecte que no pot dominar?
Sóc molt exigent
Quin animal seria?
Un gos
La seva paraula preferida?
“Folso”
Quin periodista admires?
Núria Roca
Quin plat li agrada més?
Risotto
Músic preferit?
Vetusta Morla
Un color?
El vermell
Un llibre?
“Tan fuerte, tan cerca”, de Jonathan Safran
Una pel·lícula?
Grease
Un comiat
Fins aviat

Entrevista a Eva Bach

"El més important són els lligams forts amb qui ocupa el paper de pares i mares” 

 

L’especialista en educació emocional i pedagogia, Eva Bach, clou el cicle de xerrades “Crisi? Quina crisi?” que organitza el Servei Educatiu del Vallès Occidental VIII 

Rocío Gómez, per L'ACTUAL

La pedagoga, mestra, formadora i escriptora, especialista en educació emocional i pedagogia sistèmica, i columnista a l’AraCriatures, Eva Bach, ha estat l’encarregada de cloure la tarda de dijous a la sala d’actes d’El Mirador el cicle de xerrades “Crisi? Quina crisi?” que organitza el Servei Educatiu del Vallès Occidental VIII. Sota el títol “Tipologia de famílies avui: totes valen per educar”, Bach ha posat de manifest que existeixen una seixantena de models de famílies. “Ja no podem parlar només de famílies biparentals formades només pel pare i la mare biològics. Existeixen famílies monoparentals, monomarentals, heterosexuals, homosexuals, amb altres variants com procedència, la religió, si són pares o mares biològics o adoptius”, assegura la ponent.

Bach insisteix que “avui dia el més important és tenir uns lligams forts amb les persones que ocupen el paper de pares i mares, que tenen cura dels infants, més enllà de les figures femenines o masculines”. La pedagoga assegura que els valors positius associats a homes i dones són els que s’han de potenciar, “independentment de si els encarna un home o una dona”.

D’altra banda, la pedagoga reivindica que “els pares i mares han d’abordar l’educació dels seus fills amb tranquil·litat, i sense angoixa ni por a equivocar-se, amb ganes de fer-ho el millor possible”. “Hem de tenir interès i curiositat per saber què necessiten els nens i nenes per créixer bé. Ara tenim molts coneixements de com ha de ser un creixement emocional sa i quines són les habilitats que necessiten els nostre fill per moure’s en aquest món tan canviant i complex”, explica Bach. “També hem de tenir la voluntat de créixer al llarg de tota la vida com a persones, de cuidar de nosaltres mateixos per poder atendre les necessitats dels nostres fills i filles”, afegeix la pedagoga.

En una de les etapes més dures per als pares i mares, l’adolescència, Bach recomana “afrontar-ho com un repte per a millorar els defectes dels pares i mares, que afloren al comportament dels seus fills”. “És normal que les adolescències siguin conflictives perquè l’adolescent necessita establir la seva autonomia i el seu criteri propi, necessita trobar-se a si mateix i agafar les regnes de les seva pròpia vida per sortir al món adult, Hem d’aprofitar-ho per a créixer, per millorar alguna cosa que no està en ordre a la família i per a aconseguir un major benestar per a tothom”, conclou la pedagoga.

Pel cicle de conferències del Servei Educatiu del Vallès Occidental VIII, que ha comptat sempre amb més d’un centenar de persones per sessió, han passat personalitats com el físic i divulgador científic Jorge Wagensberg, el professor Joan Domènech o el periodista i director del diari ARA, Carles Capdevila.

Entrevista a Carles Capdevila, director diari ARA

"L’obsessió per educar de vegades ens paralitza ”

Entrevista a Carles Capdevila, director del diari 'ARA', que va passar dijous passat per Castellar per participar en el cicle de conferències 'L'educació com a motor de canvi social'

Rocío Gómez, per L'ACTUAL

El periodista i escriptor va participar dijous passat al cicle de conferències ‘L’educació com a motor de canvi social. Crisi? Quina crisi?’, que organitza el Servei Educatiu Vallès Occidental VIII amb la col·laboració de l’Ajuntament. Capdevila va oferir una conferència sobre ‘Com educar amb humor’.

· Quan va descobrir l’humor com a eina per educar?

Educar amb bon humor és una vocació que tinc, una de les meves passions. He intentat barrejar les diferents facetes que tinc com a guionista de programa d’humor de tv, les conferències, ser escriptor i pare. He creuat el meu ofici amb la meva necessitat d’aprendre a educar. Cada cop sóc més pare i m’interesso més pel tema. Tinc 4 fills de 17, 15, 10 i 4 anys. 

· Per a què fa servir l’humor?

Com a teràpia, per superar les coses que em passen al dia a dia! Hem de desfogar-nos, i riure’ns de nosaltres mateixos. Ridiculitzar-nos a nosaltres mateixos ens ajuda a riure dels erross que cometem i a buscar una sortida. Hem d’agafar distància irònica d’aquesta obsessió per educar que de vegades ens paralitza. 

· Aquest tarannà pot conviure amb les normes i la disciplina?

Sí! La ironia és molt educadora. Abans era més tolerant però el pare d’adolescents es torna conservador per naturalesa perquè surt l’instint de protegir. Hem de recuperar alguns sentits elementals: el sentit comú, el sentit del ridícul i el sentit de l’humor. No només defenso el sentit de l’humor sinó també l’espontaneïtat, la naturalitat i tenir clar el rol que jugues a la família. El pare ha de ser pare, però a més de renyar ha d’entendre el seu fill. 

· Tens bon humor?

Tinc molt mal humor! Els catalans tenim moltes raons per estar emprenyats, però hem d’aprendre a desdramatitzar i tenir una actitud positiva. Els emprenedors són els que detecten un problema i busquen una sortida. Els altres són els emprenyadors. Amb totes les retallades que s’han fet a l’Ensenyament els professors són els que necessiten més humor. Quan més motius tens per estar desanimat, quan menys recursos tens, és el moment de ser més positiu. 

· Els periodistes tenen motius per estar desanimats?

Érem un quants periodistes que nos ens agradava què estava passant amb el periodisme. Pots queixar-te i no fer res, o provar-ho. Els diaris s’han de reinventar i nosaltres a l’ ‘ARA’ hem apostat per les xarxes socials i les eines multimèdia. A la premsa tradicional li costa reconvertir-se. En aquests dos anys ens hem posicionat, i estem a prop de diaris que porten molt de temps. Vivim un moment en què es demana immediatesa i rigor, amb molta competència i molta informació, i això de vegades va en contra dels mitjans que publiquen notícies poc contrastades.