¡Quiero volver al cielo! arriba a les llibreries

La il·lustradora d'arrels castellarenques publica el seu primer conte infantil amb l'editorial Babidi-Bú Libros 

Rocío Gómez, per L'Actual

La dissenyadora gràfica i il·lustradora Sara Ureña acaba de publicar el seu primer llibre que porta per títol '¡Quiero volver al cielo!'. És un conte infantil que edita BABIDI-BÚ, i que explica el llarg camí que recorre una estrella que cau en una pluja d'estels a la terra i que vol tornar a casa seva. L'Eddie, un petit rinoceront, l'ajudarà en el seu viatge, acompanyat dels seus millors amics: un lleó, una girafa i una tortuga.

Els dibuixos de Sara Ureña, que va passar la seva adolescència a Castellar, són d'inspiració naïf i ajuden a construir uns personatges entranyables que acosten al lector a una història sobre "diversitat, el treball en equip i la saviesa de la gent gran", explica l'autora.

'¡Quiero volver al cielo!', va néixer com un exercici de classe que poc a poc va anar prenent forma. "Després de les primeres il·lustracions de classe, van començar a sorgir personatges, vaig començar a tenir idees sobre la història. Aleshores vaig fer un dossier del projecte, l'story, els esborranys de les planes, i vaig començar a picar portes", recorda Ureña. El juliol de l'any passat va signar el contracte amb BABIDI-BÚ, i aquest febrer han sortir del forn els primers exemplars d'aquesta petita obra d'art. De moment, '¡Quiero volver al cielo!' es pot comprar a babidibulibros.com tot i que ja s'ha començat a distribuir a algunes llibreries.  Amb la seva primera incursió al món editorial a les mans, confessa que ja ha començat a treballar en el seu segon conte infantil. "Tinc la història feta però necessito una mica de temps per posar-me amb el projecte. Ara estic centrada en la promoció de '¡Quiero volver al cielo!'", apunta la creadora. 

Sara Ureña, forma part d'aquest nova fornada d'il·lustradors que han entrat amb força i decisió al panorama editorial, i que estan popularitzant aquest gènere entre les generacions més joves. "Dibuixar era el meu hobby, és vocacional, tot i que jo sóc dissenyadora gràfica. Mai vaig pensar que publicaria un conte infantil", reconeix la dissenyadora. Entre els autors que més han marcat Ureña, "destaquen els dibuixants de còmic Juanjo Guarnido, Cyril Pedrosa, Enric Rebollo, Frank Frazetta o Miguelanxo Prado", confessa l'autora.  Sara Ureña, sorgida de l'Escola Illa de Sabadell i l'Escola Joso de Barcelona, treballa en el departament gràfic d'un estudi d'interiorisme, feina que compagina amb altres encàrrecs com a freelance en l'àmbit de la publicitat i el disseny de pàgines web. Podeu descobrir alguna de les seves il·lustracions a Sugdesign.com

Crònica JM Espinàs

"La novel·la em va deixar d'interessar"

Josep Maria Espinàs omple l’Auditori en la sessió inaugural de L’Aula d'Extensió Universitària

Rocío Gómez, per L'Actual

Josep Maria Espinàs va obrir dimarts passat el curs de l’Aula d’Extensió Universitària, en una conferència oberta que va tenir lloc en un Auditori Miquel Pont sense cap cadira buida. A petició de l’escriptor, que acaba de publicar el recull de 36 anys d’articles als diaris Avui i El Periódico, “La vida articulada”, la primera de les sessions de L’Aula va adoptar un format d’entrevista. 

Des de l’escenari, assegut en companyia d’un membre de la junta de l’entitat, en un sofà blanc, les primeres preguntes de la trobada es van centrar en la seva trajectòria professional. Amb l’humor i la ironia abraçades a cada paraula, Espinàs va explicar que tot i que inicialment la seva vida professional s’encaminava cap a l’advocacia, d’una manera natural el decurs dels esdeveniments el van portar a agafar la tinta i la ploma com a eines de treball, primer com a novel·lista i després com a articulista i narrador d’una època. “Em vaig trobar fent això, i quan em van donar el Premi Sant Jordi tant jove, vaig plegar. La novel·la em va deixar d’interessar, és molt més interessant la realitat que el que jo pugui pensar, que té poca importància. Vaig decidir divertir-me veient el món, observar la realitat de la diversitat humana, el que m’ha aportat tranquil·litat d’esperit”, explica Espinàs. “La meva vida literària és improvisada, no em proposo escriure sobre res. He volgut escriure sobre temes sense saber-ho. M’hi he trobat”, afegeix l’escriptor. Després d’una perllongada oda a la improvisació, va narrar algunes anècdotes sobre la relació d’amistat que va establir amb Camilo José Cela després de treballar plegats a l’editorial Destino i del seu viatge a peu que després es traduiria en el llibre 'Viatge al Pirineu de Lleida’: “vaig conèixer la persona, no el personatge, que era molt més interessant”. 

Deixant de banda la seva faceta d’escriptor, Espinàs també va ser un dels impulsors del moviment de la Nova Cançó a principis dels anys 60. De fet, va ser un dels fundadors d’Els Setze Jutges, i va traduir i enregistrar cançons de George Brassens. “Sempre m’ha interessat la cançó, sobretot francesa. A Biarritz vaig entrar a un casino i vaig descobrir cantant a Brassens. Vaig intentar comprar discos a Barcelona però només en vaig trobar un”, explica l’escriptor. Malgrat la seva importància en la posada en marxa de la Nova Cançó, Espinàs puntualitza que quan es va consolidar va abandonar-la perquè només volia assegurar-se “que tiraria endavant”, i creia que la seva reputació com a escriptor podria donar un impuls a la proposta. 

La política i el context polític i social de Catalunya també van tenir un espai a la xerrada. Així, en paraules d’Espinàs, “és millor no mirar la Catalunya d’avui i donar espai per mirar la Catalunya de demà”. “Si miro la Catalunya d’ara em desanimo i em vull reservar l’espai de ser optimista”, afegeix l’articulista.

Si bé era coneguda la trajectòria musical i literària del protagonista de la sessió, una pregunta realitzada pel públic va desvetllar que Espinàs també havia treballat com a fotògraf i fins i tot havia guanyat guardons per les seves instantànies. “Abans la fotografia era molt més fàcil, però més complicada: t’ho jugaves tot en un clic”, confessa l’escriptor. Entre els aplaudiments d’un Auditori entregat a les històries d’un altre temps que explicava el mestre de la narrativa, aquest va decidir cloure la xerrada amb un últim acudit: “Una vegada em van preguntar com era capaç de fer tantes coses diferents i jo vaig respondre que sóc un home de fer feines. Quan s’ha de fer una cosa, la faig. Però ho vaig deixar perquè em pagaven molt poc”.