¡Quiero volver al cielo! arriba a les llibreries

La il·lustradora d'arrels castellarenques publica el seu primer conte infantil amb l'editorial Babidi-Bú Libros 

Rocío Gómez, per L'Actual

La dissenyadora gràfica i il·lustradora Sara Ureña acaba de publicar el seu primer llibre que porta per títol '¡Quiero volver al cielo!'. És un conte infantil que edita BABIDI-BÚ, i que explica el llarg camí que recorre una estrella que cau en una pluja d'estels a la terra i que vol tornar a casa seva. L'Eddie, un petit rinoceront, l'ajudarà en el seu viatge, acompanyat dels seus millors amics: un lleó, una girafa i una tortuga.

Els dibuixos de Sara Ureña, que va passar la seva adolescència a Castellar, són d'inspiració naïf i ajuden a construir uns personatges entranyables que acosten al lector a una història sobre "diversitat, el treball en equip i la saviesa de la gent gran", explica l'autora.

'¡Quiero volver al cielo!', va néixer com un exercici de classe que poc a poc va anar prenent forma. "Després de les primeres il·lustracions de classe, van començar a sorgir personatges, vaig començar a tenir idees sobre la història. Aleshores vaig fer un dossier del projecte, l'story, els esborranys de les planes, i vaig començar a picar portes", recorda Ureña. El juliol de l'any passat va signar el contracte amb BABIDI-BÚ, i aquest febrer han sortir del forn els primers exemplars d'aquesta petita obra d'art. De moment, '¡Quiero volver al cielo!' es pot comprar a babidibulibros.com tot i que ja s'ha començat a distribuir a algunes llibreries.  Amb la seva primera incursió al món editorial a les mans, confessa que ja ha començat a treballar en el seu segon conte infantil. "Tinc la història feta però necessito una mica de temps per posar-me amb el projecte. Ara estic centrada en la promoció de '¡Quiero volver al cielo!'", apunta la creadora. 

Sara Ureña, forma part d'aquest nova fornada d'il·lustradors que han entrat amb força i decisió al panorama editorial, i que estan popularitzant aquest gènere entre les generacions més joves. "Dibuixar era el meu hobby, és vocacional, tot i que jo sóc dissenyadora gràfica. Mai vaig pensar que publicaria un conte infantil", reconeix la dissenyadora. Entre els autors que més han marcat Ureña, "destaquen els dibuixants de còmic Juanjo Guarnido, Cyril Pedrosa, Enric Rebollo, Frank Frazetta o Miguelanxo Prado", confessa l'autora.  Sara Ureña, sorgida de l'Escola Illa de Sabadell i l'Escola Joso de Barcelona, treballa en el departament gràfic d'un estudi d'interiorisme, feina que compagina amb altres encàrrecs com a freelance en l'àmbit de la publicitat i el disseny de pàgines web. Podeu descobrir alguna de les seves il·lustracions a Sugdesign.com

Entrevista a la fotògrafa Txell Domènech.

"La fotografia arriba a tothom. No has de saber cap idioma" 

 
Acaba de guanyar el 1r premi de fotografia a la 7a edició del premis ART de la Universitat Ramon Llull. Un dels reptes de la Txell Domènech (24 anys) és arribar a ser fotoperiodista en conflictes bèl·lics

Rocío Gómez, per L'Actual

· Com és la fotografia amb què has guanyat el premi ART?
La temàtica del concurs eren els records. Vaig començar a donar-hi voltes, a pensar què podria fotografiar i després d'unes setmanes vaig trobar a casa dels meus avis les cartes que s'enviaven els meus pares quan el meu pare era a la 'mili'. A partir d'aquest fet vaig començar a composar i vaig presentar una sèrie de fotografies al concurs. El jurat va triar la més simple i clara. Menys és més, per a ells, i cada cop més crec que tenen molta raó. A la fotografia les cartes apareixen en primer pla i jugo amb les textures, amb la idea del temps, de l'antiguitat de les cartes.

· Per a un fotògraf què vol dir composar?
Decidir com vols que sigui la fotografia, el punt d'atenció, el primer pla, què vols transmetre amb l'enquadrament... I després jugar amb la llum, amb la posició, amb les textures, perquè t'ajudin a remarcar el tema que centra la fotografia.

· Quin paper hi juga el retoc fotogràfic?
No sóc purista però m'agraden les fotos ben fetes, que la realitat no s'hagi d'alterar. No m'agraden les fotografies retocades amb photoshop. Hi ha premis fotogràfics de molt renom que han hagut de rectificar els guanyadors perquè han descobert que les fotografies estaven retocades. Prefereixo fer moltes fotos per tenir-ne una de bona i que no s'hagi de retocar pràcticament. Prefereixo estar moltes hores davant de l'objecte que moltes hores davant de l'ordinador. L'ordinador ha de ser un tràmit per al fotògraf. Vivim en una època en què s'abusa del photoshop.

· Quin és el teu fotògraf de capçalera?
M'agrada molt Sebastião Salgado i Tino Soriano, que pràcticament no retoca les seves fotografies. És molt difícil trobar un estil propi, hi ha molta competència. Has de ser fidel al que t'agrada, continuar aprenent i no deixar de practicar.

· Quan comences a interessar-te per la fotografia?
Quan començo el grau d'Història a la UAB, perquè amb la carrera no en tenia prou, no m'omplia. Vaig començar a fer cursos de fotografia, i fa 4 anys em vaig comprar la meva primera càmera rèflex. En acabar Història, vaig fer el postgrau de Fotografia a la URL. Ara estic fent pràctiques al diari ARA, a la secció d'esports.

· Quin és el tipus de fotografia que més t'agrada treballar?
L'esportiva. Durant molts anys vaig ser jugadora del Club Bàsquet Castellar, i després quan era sènior, vaig jugar al CB Sant Nicolau. És un tipus de fotografia que he practicat molt. Tot i que toco de peus a terra, i sé què és difícil, m'agrada el fotoperiodisme sobretot de conflictes bèl·lics. No cal marxar a Ucraïna o al Iemen, hi ha conflictes a molts territoris, fins i tot a prop del nostre. És una manera de testimoniar gràficament una realitat. La fotografia arriba a tothom. No necessites llegir ni saber cap idioma. La imatge la pot interpretar tothom i cadascú a la seva manera, ningú et diu com ho has de fer.

· Ja ho diuen, que una imatge...
...val més que mil paraules. I és veritat! La història sempre s'ha de complementar amb imatges. Quan vius una situació, o te l'expliquen, i la transcrius, sempre pots alterar la realitat. Les fotografies també es poden alterar, però t'ajuden a completar les peces del puzzle.

· Què et sembla la democratització de la fotografia a través d'Instagram o Pinterest?
Em sembla molt bé que la gent faci servir la fotografia com una eina d'expressió. En aquest sentit, el fotògraf s'ha de distingir en la seva feina, ha de saber deixar la seva empremta a les imatges, que es noti la seva professionalitat i la seva manera d'explicar una història a través d'una imatge. Tinc Instagram i Pinterest però hi pujo poques fotografies. Penso molt què penjo, i què hi escric. Les reflexiono. Faig les fotos per algun motiu, no perquè sí, per omplir. A aquestes xarxes hi ha molt material però poc que valgui la pena perquè és molt banal.

11 respostes
Un tret principal del teu caràcter?
Alegre

Un defecte que no pots dominar?
Despistada

Una persona que admires?
La gent que m'envolta

Un concepte fotogràfic?
L'instant decisiu, de Cartier Bresson

Quin plat t'agrada més?
El risotto

Un color?
El verd

Un animal?
El jaguar

Un grup de música?
Txarango

Una pel·lícula?
Mar Adentro

Un viatge pendent?
Madagascar

Un comiat?

Fins aviat!

Entrevista a Leila Echikri, traductora d'àrab

 

"Em sento una dona lliure, amb valor, que pot decidir"

Fa 18 anys que va arribar a Castellar des del nord de Tànger. Ha treballat com a traductora d'àrab per a nouvinguts, i se sent molt orgullosa d'haver contruït una família lliure i oberta amb el millor del Marroc i de Catalunya.

Rocío Gómez, per L'Actual 

· Recordes el dia que vas marxar del Marroc?
Perfectament! El 13 de juny de 1997. Quan vaig tenir el visat, que va trigar moltíssim, vaig marxar amb la meva filla, la Sarah, que tenia un mes, i vaig pujar a un autobús en direcció a Barcelona. Allà m'esperava el meu marit, que havia marxat un temps abans per establir-se, trobar pis i feina. Des d'aquell moment tot ha estat una aventura. 

· Com t'imaginaves Catalunya i què vas trobar?
M'ho imaginava tot de color de rosa, això era el que ens explicaven. Quan vaig arribar a Catalunya va ser un gran xoc per a mi. Parlava francès i àrab, i pensava que almenys el francès em serviria... Imagina't arribar a un país, amb un nadó, i no entendre cap paraula de l'idioma. El meu marit em feia de traductor, però és clar, no era a casa tot el dia. D'altra banda, vaig venir directament del Marroc a Castellar, a un poble petit. La gent no estava acostumada a veure estrangers, i va ser una mica dur al principi perquè sovint em sentia jutjada per les meves tradicions o la religió. Durant una temporada vaig treballar com a traductora pel Consell Comarcal i amb Serveis Socials, per donar suport a famílies nouvingudes.

· Mantens encara les tradicions marroquines a casa?
Sí! D'aquí poc començarem el Ramadà, també continuem fent la Festa del Xai per recordar la família, gairebé cada diumenge mengem cuscús... Als nostres fills no els imposem res. Es tracta d'explicar les nostres tradicions, i si les volen seguir, els ajudem. Amb tot, faig moltíssima cuina mediterrània, perquè m'encanta, i també celebrem el dia de Reis i altres festes. Potser no formen part de la nostra religió, però les celebrem a la nostra manera perquè és una forma més d'integrar-te, sobretot per als meus tres fills.

· De fet, els teus fills petits han nascut a Castellar, són 100% catalans!
La gran, la Sarah, va venir a Castellar amb 1 mes. Els meus fills petits ja van néixer a Castellar. Tots van aprendre català i castellà a l'escola, i jo amb ells. Estem plenament integrats! La Sarah, ha acabat el batxillerat amb un 9,3, i està preparant la selectivitat per fer Periodisme a la Pompeu Fabra.

· Tornaries a fer el mateix viatge? Ha valgut la pena?
Completament! Aquesta mateixa pregunta me la va fer una nena de 6è a l'escola Emili Carles-Tolrà, durant un treball sobre immigració, i vaig respondre que sí sense dubtar-ho. Em sento una dona lliure, amb valor, amb capacitat de decidir sobre la meva vida i prendre decisions sobre els meus fills. Això, al Marroc no passa pel fet de ser dona. A més, he aconseguit que el meu marit comparteixi totes les tasques de la llar amb mi. Em sento una campiona!

· Leila, vesteixes de manera molt occidental. Què opines de qui obliga o prohibeix portar el mocador?
Quan portes mocador crides l'atenció i encara hi ha gent que pensa que és dolent portar-lo i més ara que hi ha tantes notícies sobre el yihadisme. En el meu cas, no em sento còmoda amb el mocador, però les dones han de ser lliures i decidir si el volen portar o no. A altres països d'Europa no passa res, està més normalitzat. És com qui porta tatuatges o un estil de roba.

· Has tornat recentment al Marroc?
Procuro anar-hi un cop a l'any, i sempre que baixo ho faig amb l'esperança que les coses hagin millorat. La situació econòmica és molt dolenta i cada cop el país va a pitjor. El Marroc d'ara és com l'Espanya de fa 50 anys, estan molt endarrerits en tot. Ara he construït la meva vida aquí i no m'agradaria tornar, en aquest sentit no tinc nostàlgia, la meva llar és aquí.

11 respostes
Un tret principal del teu caràcter?
Patidora

Un defecte que no pots dominar?
Sóc molt puntual

Una persona que admires?
La dra. Turull, del CAP de Castellar

La teva paraula preferida?
Mare meva!

Quin plat t'agrada més?
La truita de patates i el cuscús

Un color?
El marró

Un animal?
El gat

Un músic?
L'egipci Maher Zain

Una pel·lícula?
'Lo imposible'

Un viatge pendent?
Turquia

Un comiat?
Adéu!

Entrevista a Ventura Durall per 'Els Anys Salvatges'

“Cada documental és un viatge, per al director i per a l’espectador”

Aquest vespre (21 h) es projectarà a la Sala d’Actes d’El Mirador, en el Cinefòrum del CCCV, el documental multipremiat de Ventura Durall ‘Els anys salvatges’. El llarg repassa tres anys de la vida de tres infants que sobreviuen als carrers d’Etiòpia. Durall participarà a la sessió del Cinefòrum.

 Rocío Gómez, per L'Actual

· Per què decideixes fer un documental sobre els nens del carrer d’Etiòpia?
Volia aconseguir una visió més enllà dels estereotips, o d’un missatge superficial del dia a dia dels protagonistes. Són personatges al límit, nens del carrer, els més pobres entre els pobres. No vull caure en el miserabilisme o el paternalisme, sinó intentar tenir una visió de l’alegria per sobre del dolor, de l’esperança davant de la desesperació.

· Com vas contactar amb els tres protagonistes?
Ja havia estat a Etiòpia i coneixia la situació què es viu. Vaig contactar amb un amic, que després va ser l’ajudant de direcció del documental, i vam fer un càsting amb els nens del barri, que ens van explicar les seves històries. Vam gravar durant tres estius consecutius, del 2010 fins el 2012, tres estius que m’han marcat molt.

· Són tres històries plenes de violència i cruesa amb un sedàs de normalitat, que planteja molts dilemes a l’espectador.
Aquest és l’objectiu! Que entris a la sala pensant d’una manera i surtis qüestionant algunes de les teves idees. Van ser tres anys molt intensos amb una relació constant amb els nens. A més dels estius, vam fer algun viatge per veure com estaven entre rodatge i rodatge, i mensualment rebíem informació i ens explicaven com estaven. Teníem una responsabilitat moral perquè ells van acceptar acompanyar-nos durant tres anys, i per ells havia de ser una experiència que els permetés tenir una nova sortida a la vida.

· Fins i tot els heu enviat ajuda econòmica regularment.
Els enviàvem mensualment diners perquè anessin a l’escola i perquè poguessin menjar i tenir un lloc un on viure. Al final del rodatge també els vam donar una quantitat de diners perquè tinguin una nova oportunitat, perquè puguin canviar el rumb de la seva vida. Esperem que aconsegueixin sortir del carrer.

· Desemmascarar estereotips és una constant als teus documentals, com en el cas de ‘El perdón’.
Cada documental i pel·lícula és un viatge per al director i per a l’espectador, i et canvia. A ‘El perdón’ tractàvem la història d’Andrés Rabadán, que va assassinar el seu pare, més enllà dels titulars grocs amb què es queden la majoria de mitjans. Darrere d’això hi ha realitats molt complexes, i ens vam apropar des d’un punt de vista psicològic, intentant comprendre com funciona la ment humana. Gràcies a aquest documental, Rabadán va començar a sortir de la presó. Ara ja li queda poc per complir tota la condemna.

· Estàs treballant en algun nou llargmetratge?
Després d’acabar la pel·lícula ‘El cas dels catalans’ per a TV3, no he parat de viatjar arreu del món, de festival en festival, recollint premis i projectant ‘Els anys salvatges’ i pel ‘Somriure amagat’, i també el documental ‘Bugarach’. Estic molt satisfet que estiguin viatjant tant i que la crítica valori les històries que s’expliquen. El proper documental que tinc en ment és sobre metafísica.