Entrevista a Marta Prat, fisioterapeuta en neuropediatria

 "Hem d’estimar-nos i viure la nostra pròpia diferència"

Marta Prat (45 anys) celebra el seu primer quart de segle a l’Associació de Neurorehabilitació Pediàtrica Integral, Sala Puigverd, amb la il·lusió intacta d’ajudar als nens i nenes de l’entitat a superar els seus reptes. 

· Quin va ser el teu primer contacte amb la Sala Puigverd?
El 1989, quan el doctor Pinyot era regidor de l’Ajuntament, va proposar que els nens que acabessin el Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç CEDIAP amb 4-6 anys, tinguessin una atenció especialitzada. L’atenció als nens i nenes amb una lesió neurològica acaba als 6 anys. Tres infants de Castellar van demanar a l’Ajuntament una solució per continuar amb aquesta atenció i és així com neix la Sala Puigverd. En aquell moment estava acabant la carrera de Fisioteràpia, en l’especialitat de neuropediatria. Al centre de Sabadell on feia les pràctiques em van comentar si volia tirar endavant amb el projecte... i fins ara!

· Com és el dia a dia amb els infants?
El que primer faig quan arriba un nen és mirar les seves habilitats, i partir de les habilitats superem els reptes. Qui és que no té dificultats? Tothom té una pila de dificultats i d’habilitats. Treballar amb nens és fantàstic, perquè tenen una energia molt gran i transparent. Un nen té un cervell molt plàstic, però els adults també, el que fa que puguem aprendre al llarg de tota la vida, i això és una evidència científica. Fa 25 anys els llibres no ho deien, i es creia que el cervell només era plàstic els primers anys de vida. Per això els CEDIAPS atenien fins els 4-6 anys. Ara es divaga a la universitat sobre discapacitat o diversitat funcional. Abans es feien servir paraules molt despectives. Tots tenim molts reptes per assolir, tots som diferents i iguals en moltes coses. Hem d’estimar-nos i viure la nostra pròpia diferència.

· El projecte va començar amb tres infants i, a hores d’ara, atén a 57 famílies.
La idea era atendre’ls a la carta, amb afecte, escoltant tot el que necessitaven els nens i les nenes, i les famílies. Sense voler vaig crear una forma de treball de creure en les persones, d’atenció a reptes molt particulars i concrets, molt individualitzats. La Sala és una part molt important de la meva vida. M’hi sento molt còmoda i intento que tothom s’hi senti així. Dónes i reps multiplicat instantàniament. Tot això no seria possible sense l’equip professional que hi ha al darrere de la Sala, pel seu compromís, empatia, esforç i dedicació, ni sense l’ajuda dels col·laboradors que ens donen suport desinteressadament, amb idees, material, hores o donacions.

· De fet, un dels punts forts de la vostra associació és el treball en xarxa, oi?
Tot és treball en xarxa amb un objectiu final: la inclusió social. El que de vegades no ens adonem que la inclusió social som tots, perquè la societat som tots. La Sala Puigverd és un projecte de tothom, no només d’unes famílies. Estem molt agraïts de tota la gent que ens ajuda, però no pot ser que sempre siguem dependents i estiguem demanant ajuda. Hem tingut una bona idea per canviar-ho. Amb la crisi les idees han de brillar per força!

·Quina?
El 2010, en una visita a una escola acompanyant un dels nens de la Sala Puigverd que volia que expliqués als seus companys de classe perquè caminava diferent, em vaig adonar que cinc nens no tocaven el terra amb els peus. Després de visitar moltes escoles i de veure que no era una anècdota, i de fer un petit estudi, vam constatar que el 15% dels alumnes no toquen amb els peus a terra, el que provoca lesions i dolor d’esquena. Hem patentat un model d’alça reposapeus graduable i plegable, que intentarem comercialitzar per a les escoles catalanes, i més endavant, si funciona, per a les escoles del sud d’Europa, que tenen el mateix problema. Des del Rotary Club ens ha ajudat a fer la patent, posant al nostre servei tots els seus professionals. Al nord d’Europa, les cadires són ajustables a cada infant! Amb els beneficis finançarem el tractament especialitzat de les famílies que no el poden pagar.

Taps Solidaris per a l'Adrià

Taps Solidaris per a l’Adrià

 
Mila Méndez busca finançament per a la recerca d’una cura definitiva de la Distròfia Muscular Duchenne, malaltia que pateix el seu fill de 3 anys

Rocío Gómez, per L'Actual 

La Mila Méndez és la mare de la Paula, de 10 anys, i de l’Adrià, de 3 anys. La Paula estudia cinquè de primària a l’escola Bonavista i l’Adrià hauria d’haver començat P3 aquest curs però encara va a l’escola bressol El Coral. El mes de juny passat, quan es va sotmetre a una rutinària operació de carnots, li van detectar Distròfia Muscular de Duchenne. És una malaltia minoritària, un transtorn genètic que no té una cura definitiva i que redueix l’esperança de vida dels infants a un màxim de 25 anys. L’atenció als pacients, que pateixen degeneració muscular, es limita a millorar la seva funcionalitat i qualitat de vida a través de sessions de fisioteràpia i psicomotricitat. “No ens ho podíem creure. És una malaltia que no es detecta a simple vista. Ens van dir que amb 7 anys ja no podria caminar i hauria d’anar amb cadira de rodes. És un sotrac molt fort que encara estem paint però no ens podem quedar a casa i hem de lluitar per l’Adrià”, explica Mila Méndez.

Durant els mesos d’estiu la castellarenca es va posar en contacte amb l’associació Duchenne Parent Project (http://www.duchenne-spain.org), una entitat sense ànim de lucre integrada per pares i mares d’infants amb Distròfia Muscular de Duchenne i de Becker d’arreu de l’estat. L’entitat recapta fons per promoure la recerca científica per trobar una cura per a la malaltia i millorar l’atenció als infants, a banda de ser un espai de trobada per a les famílies.

Mila s’ha bolcat per aconseguir finançament per a Duchenne Parent Project. Amb aquest objectiu, ha posat en marxa Taps Solidaris, una campanya de recollida de taps de plàstic que porta a una plataforma de reciclatge de Sentmenat que els compra a 20 cèntims els quilo. De moment ja ha recollit 300 quilos. Els diners que recapta s’ingressen íntegrament al compte de l’associació. L’escola bressol El Coral i l’escola Bonavista han donat suport des del principi a la mare castellarenca tant en la recollida de taps com en l’organització d’esdeveniments com berenars solidaris. “L’única esperança pel meu fill és que trobin un medicament que pari la malaltia, i és per això que lluitaré fins el final. No vull diners per a mi. Penso en tots els nens que com l’Adrià no bufaran més de 25 espelmes”, explica la mare.

Quant als taps, es guarden a un local cedit per l’Ajuntament, on Mila classifica i tria els que són aptes per al reciclatge. La castellarenca valora la bona voluntat dels ciutadans però reconeix que el triatge i recollida de plàstic, que assumeix amb l’ajuda d’algunes mares de l’AMPA del Bonavista i un voluntari de Creu Roja, és una feina inabastable. “Necessito que més persones m’ajudin en aquesta tasca. No disposo de cotxe, i trigo molt de temps. Seria una gran ajuda”, afegeix Méndez.

Comerç Castellar també s’ha adherit a la campanya Taps Solidaris i ha habilitat dos punts de recollida: la Pastisseria Andreví (C/Prat de la Riba, 32) i el Celleret de Castellar (av. Sant Esteve, 49). D’altra banda, l’escola bressol El Coral dedicarà la festa de fi de trimestre del 20 de desembre a un taller solidari de decoració nadalenca que tindrà el preu d’un euro.

Entrevista al Pare Manel

"Parlar de Déu amb la panxa buida és més difícil" 

El mediàtic Pare Manel, que va rebre la Creu de Sant Jordi el 2009, tanca el cicle de xerrades 'Stop' organitzat pel Grup 3 

Rocío Gómez, per L'ACTUAL 

El sacerdot Manel Pousa, conegut com a Pare Manel, va cloure la tarda de dijous el cicle de xerrades organitzat pel Grup3 ‘Stop! Tu què penses de la situació actual? I què en dius? Més d’un centenar de persones es van apropar a El Mirador per escoltar les seves reflexions al voltant de la crisi.

El Pare Manel destaca pels projectes d’ajuda als col·lectius en risc d’exclusió social als barris barcelonins de Verdum i Roquetes, centrats sobretot en l’àmbit de la infància i la joventut, i reclusos de diverses presons, que vehicula a través de la fundació Pare Manel. Amb l’objectiu de recaptar fons per a l’entitat, any rere any, el sacerdot organitza una gala benèfica que enguany ha comptat amb el suport d’artistes com Andrea Motis, Manel Fuentes, Sílvia Pérez Cruz, Joan Manel Serrat o el Mag Lari . La 17a edició de l’espectacle, que va tenir lloc al BTM, el passat 4 de juny, va aplegar 1.900 espectadors. “Els artistes s’entreguen a fons i fan la seva millor actuació. Estem molt satisfets perquè sempre comptem amb el suport de molta gent que col•labora amb els nostres projectes”, explica Manel. “El 80% dels nostres recursos els destinem als projectes dels infants amb activitats extraescolars com equips de futbol i bàsquet, ludoteca, tallers, casals o psicomotricitat, i també als joves que es troben a l’atur per a la seva reinserció laboral”, afegeix el mossèn.

Els ciutadans que busquen aixopluc a la Fundació Pare Manel augmenten dia rere dia. La crisi fueteja especialment als que menys capacitat econòmica tenen i els condemna a dedicar els seus esforços a la supervivència. “Cáritas i Creu Roja han triplicat els àpats que ofereixen cada dia. El problema de la immigració s’agreuja, cada cop hi ha més sense papers. Augmenta la demanada però tenim menys recursos”, explica el sacerdot. En aquest sentit, la reinserció dels reclusos que surten de la presó és pel mossèn “una assignatura pendent”. “Hi ha cinc persones que han sortit de la presó que viuen amb mi, i alguns que tenen permís penitenciari que dormen i mengen a casa. Tota ajuda és poca, a molts no els espera ningú, no tenen família”, assegura el Pare Manel.
 
El sacerdot, nascut a Granada el 1945, es va ordenar amb 31 anys. El 2009 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat i la Medalla d’Honor de Barcelona per la seva vocació d’ajuda als menys afavorits. “La meva família, que no és practicant, em va ensenyar a compartir amb qui menys en té. Mai he pogut separar l’evangeli de l’acció social, però reconec que parlar de Déu amb la panxa buida és difícil perquè la gent no pot entendre aquest Déu”. De fet, el mossèn reivindica que els sectors de poder de l’esglèsia i els creients “segueixin l’exemple de Jesús, que estava al costat de la gent exclosa per la societat com ara els pobres, les prostitutes, els homosexuals i els drogoaddictes. Eren els seus preferits”. “Hi ha moltes més coses que ens uneixen de les que ens separen, totes les famílies discuteixen però al cap i a la fi, són família. Tots necessitem ajuda, i tothom ha d’aprendre a ajudar”, conclou el Pare Manel.

Pel cicle de xerrades al voltant de la crisi organitzat pel Grup3 han passat ponents com 'Eduardo Ocio, dels Drapaires d’Emaus, Arcadi Oliveres, president de Justícia i Pau, i la metgessa i monja benedictina, Teresa Forcades, la conferenciant que més públic va aplegar superant l’aforament de l’Auditori amb 400 persones.

#laplataforma, el rostre dels desnonats

Guardó pel documental #laplataforma de l'ong SICOM

El Festival de Cinema i Drets Humans de Barcelona també premiarà les PAH per seva defensa dels drets socials

Rocío Gómez

El drama dels desnonaments esquitxa cada dia les pàgines de les principals capçaleres. Milers de persones han perdut i estan en risc de perdre el seu habitatge, renunciant de manera forçada  a disposar d’un sostre que els protegeixi i els ofereixi un futur més confortable. A banda dels organisme institucionals de Benestar Social, els primers que van estendre una mà, acompanyant i assessorant als afectats per un procés d’execució hipotecària van ser les Plataformes d’Afectats per la Hipoteca (PAH). El teixit associatiu es va regenerar amb un nou tipus d’entitat que aplega activistes i afectats, que  encaixen les mans en defensa d’un dels drets socials més importants: el d’un habitatge digne.

El documental #laplataforma elaborat per l’ong de professionals de comunicació SICOM, narra el naixement de les Plataformes d’Afectats per la Hipoteca arreu de Catalunya així com també les seves reivindicacions principals com la dació en pagament i el lloguers socials. La cinta rebrà el guardó al millor llargmetratge al Festival de Cinema i Drets Humans de Barcelona el 26 de maig, premi conjunt amb les PAH, per la tasca que estan duent a terme en la defensa dels drets socials.

El tret de sortida de la gravació de #laplataforma va ser un primer contacte amb Ada Colau, la portaveu més mediàtica de les PAH, que va donar suport al projecte. “Hem tractat l’origen d’aquest moviment des del naixement de V de Vivienda, donant veu a les seves reivindicacions com la ILP, defensant la dació en pagament, els lloguers socials i l’ocupació de pisos buits dedicats a l’especulació”, explica Josep Cabayol, president de l’ong i productor executiu del documental #laplataforma.

Fins el 2011, SICOM s’havia centrat en l’àmbit de la cooperació internacional. Degut a la crisi, però, els objectius de l’ong van canvia de rumb. “Volem sensibilitzar, contribuir i fomentar el debat democràtic a Catalunya. Davant l’ofensiva per privatitzar drets essencials de les persones i necessitats com és el cas de l’habitatge o la sanitat, hem decidit fer documentals al voltant d’aquestes temàtiques”, apunta Cabayol.

#laplataforma no és l’únic documental que ha preparat SICOM. De fet, ara estan actualitzant “El negoci de la vida”, cinta que aborda les conseqüències de les retallades en l’àmbit de la sanitat. Els periodistes de l’entitat segueixen de ben a prop les noves mesures adoptades des del govern central i la generalitat, que dia a dia, segons apunta Cabayol, “fracturen l’estat del benestar”. “A hores d’ara hi ha més de 600.000 persones sense atenció sanitària perquè a Catalunya s’està aplicant el ‘decretazo’ de’n Rajoy, produint un ‘apartheid sanitari’ del qual encara no tenim dades de les conseqüències reals. És un fet un molt greu i l’hem d’explicar”, conclou el president de SICOM.

Acollida d'Emergència l

Acollida d’emergència

La castellarenca Araceli Liso fa gairebé un any que participa al Servei d’Acollida d’Emergència que gestiona el Departament de Benestar Social de la Generalitat. Ja han passat per casa seva tres nadons.

Rocío Gómez, per L'ACTUAL

Tothom ha sentit parlar alguna vegada de les famílies d’acollida. Però potser de l’acollida d’emergència no. Aquest servei que gestiona el Departament de Benestar Social consisteix en l’acollida de nadons durant un termini màxim de 6 mesos, temps en què es preveu que es solucioni la situació de l’infant. La castellarenca Araceli Liso fa gairebé un any que en forma part com a família acollidora a través de la Fundació Infància i Família. 

“Coneixíem a la primera família acollidora de Catalunya. Des que ens van explicar la seva experiència sempre vam voler formar part del programa i ara que tenim temps i podem, ens hem llençat a la piscina”, explica Araceli Liso. Segons la castellarenca, l’única diferència entre els nadons acollits i un fill és que “saps que han de marxar”.“Els tracto com si fossin els meus fills. Se’ls agafa molt d’afecte però has de tenir molt clar que és un cosa temporal”, assegura l’Araceli. “Quan et posen als braços un nadó de 5 dies l’únic que vols és protegir-lo, sents una gran tendresa i voldries dir-li a cau d’orella que el cuidaràs i que no pateixi que amb tu no li passarà res”, afegeix Liso. 

Els casos d’infants que acaben a una família d’acollida són ben diversos: des de maltractaments, renúncia de la custòdia, fins a malaltia dels pares biològics. “Els nens estan a les famílies d’acollida fins que l’Administració decideix si poden tornar amb els pares biològics o bé han de marxar amb la família extensa o si van a parar al servei d’adopció”, explica la castellarenca. Les famílies acollidores no poden adoptar els nens que cuiden, és una de les condicions que estableix del Departament de Benestar Social. Per l’Araceli, aquesta qüestió no representa “un problema”. “Ja tenim un fill. Ens havíem plantejat adoptar però al final no ens vam decidir. Si adoptes ajudes només un nen. Si aculls, a molts més”, assegura Liso. 

La feina de les famílies acollidores és per la castellarenca molt reconfortant. “Em sento molt bé perquè penso que estic fent una bona obra. La meva satisfacció és enorme quan veig que se’n van molt millor del que han arribat”, assegura Araceli Liso. “Et deixen més del que s’emporten”, afegeix Liso. Els requisits per participar al projecte són tenir un habitatge en bones condicions, disposar de recursos econòmics suficients i una família estable. “A Catalunya som 300 famílies acollidores però encara hi ha més de 7.000 infants tutelats. No cal ser parella per acollir, les famílies monoparentals també són vàlides. Els nens ens necessiten i hem d’ajudar-los”, afegeix Liso.

Entrevista a la llevadora Maria Alió (L'ACTUAL)

"Decidir quan tenir fills i gaudir del sexe fa una dona lliure"

Castellarenca d’adopció, va néixer a Barcelona el 1938. Ha dedicat la meitat de la seva vida a ser llevadora, i protagonitza el mes de gener del calendari dedicat a les dones que ha editat l’Ajuntament de Castellar

Rocío Gómez, per L'ACTUAL

· Com va sorgir la idea de participar al calendari?
Primer vaig participar a una exposició sobre les dones treballadores a la Biblioteca. Em van demanar fotografies de la meva etapa com a llevadora. A partir de la mostra, van idear el projecte del calendari. Sempre he estat una lluitadora activa pels drets de la dona.

· En quin sentit?
He dedicat la meitat de la meva vida professional a ser llevadora. L’altra meitat l’he dedicat al servei de planificació familiar. Les professionals de la sanitat de la meva generació vam ser pioneres en crear la necessitat que les dones es coneguessin, es fessin revisions i s’estimessin una mica més. 

· Tasca difícil, suposo.
No va ser fàcil ni de bon tros. Vam haver de convèncer algun polític de Sabadell perquè ens donés suport i poder desenvolupar un servei de planificació familiar que no existia. 

· Per cert, qui és el nen que sosté als seus braços a la fotografia?
No recordo ni el part ni el nadó. Sé que era de la meva primera època com a llevadora, quan tenia poc més de vint anys. 

· Tenia clar que volia dedicar-se a l’ofici de llevadora?
Els meus pares volien que fos independent i que em pogués guanyar la vida, i van pensar en aquest ofici perquè la llevadora del meu poble era una dona ‘com cal’. Poc a poc em van contagiar el seu entusiasme i vaig estudiar infermeria i l’especialitat de llevadora. Quan estudiava a l’escola Santa Cristina de Madrid, em marejava molt i no era gens forta.

· Ha evolucionat molt la feina de les llevadores?
Molt! Abans, la relació amb les pacients era més propera, érem la seva persona de confiança a qui preguntar qualsevol dubte i les seves confidents. Quan una dona pareix, és capaç d’explicar molts secrets! Era molt dur, treballàvem els 365 dies de l’any les 24 hores. Sempre estàvem de guàrdia. No podies anar enlloc sense avisar!

· Recorda alguna anècdota que la marqués especialment?
Les dones volien parir sempre a casa seva però moltes vegades no tenien ni aigua corrent ni llum. Una vegada em vaig trobar una casa a mig construir, amb cortines per portes... Les llevadores teníem moltíssima responsabilitat, estàvem soles al moment del part. Visitàvem més les dones que no pas els metges. 

· És partidària del part natural, sense l’epidural?
A la meva època ja sabíem com donar a llum sense dolor controlant la respiració i amb tècniques de relaxació. A més les dones haurien d’estar acompanyades de tots els familiars que volguessin. És un moment únic i especial que han de poder compartir amb els seus éssers estimats si així ho volen.

· Per què va canviar el seu ofici de llevadora per treballar al servei de planificació familiar?
Volia seguir assistint les dones però d’una altra manera. Em vaig volcar en organitzar xerrades divulgatives sobre els mètodes anticonceptius, i en definitiva en intentar que la dona es conegués més. Decidir quan tenir fills i gaudir del sexe fa una dona lliure i millora la seva salut. 

Un tret principal del seu caràcter?
Mai em canso d’aprendre
Un defecte que no pot dominar?
Sóc impacient i perfeccionista
Qui voldria haver estat?
Jo mateixa
Quin animal seria?
Un ocell amb grans ales per volar
La seva paraula preferida?
Viure
Quin plat li agrada més?
L’escudella, a l’estil de la meva mare
Músic preferit?
Joan Manuel Serrat
Un color?
L’arc de Sant Martí, no puc triar-ne un de sol
Un llibre?
Contes per pensar, de Jorge Bucay
Una pel·lícula?
Qualsevol clàssic d’humor
Un comiat?
Adéu