Acollida d'Emergència l

Acollida d’emergència

La castellarenca Araceli Liso fa gairebé un any que participa al Servei d’Acollida d’Emergència que gestiona el Departament de Benestar Social de la Generalitat. Ja han passat per casa seva tres nadons.

Rocío Gómez, per L'ACTUAL

Tothom ha sentit parlar alguna vegada de les famílies d’acollida. Però potser de l’acollida d’emergència no. Aquest servei que gestiona el Departament de Benestar Social consisteix en l’acollida de nadons durant un termini màxim de 6 mesos, temps en què es preveu que es solucioni la situació de l’infant. La castellarenca Araceli Liso fa gairebé un any que en forma part com a família acollidora a través de la Fundació Infància i Família. 

“Coneixíem a la primera família acollidora de Catalunya. Des que ens van explicar la seva experiència sempre vam voler formar part del programa i ara que tenim temps i podem, ens hem llençat a la piscina”, explica Araceli Liso. Segons la castellarenca, l’única diferència entre els nadons acollits i un fill és que “saps que han de marxar”.“Els tracto com si fossin els meus fills. Se’ls agafa molt d’afecte però has de tenir molt clar que és un cosa temporal”, assegura l’Araceli. “Quan et posen als braços un nadó de 5 dies l’únic que vols és protegir-lo, sents una gran tendresa i voldries dir-li a cau d’orella que el cuidaràs i que no pateixi que amb tu no li passarà res”, afegeix Liso. 

Els casos d’infants que acaben a una família d’acollida són ben diversos: des de maltractaments, renúncia de la custòdia, fins a malaltia dels pares biològics. “Els nens estan a les famílies d’acollida fins que l’Administració decideix si poden tornar amb els pares biològics o bé han de marxar amb la família extensa o si van a parar al servei d’adopció”, explica la castellarenca. Les famílies acollidores no poden adoptar els nens que cuiden, és una de les condicions que estableix del Departament de Benestar Social. Per l’Araceli, aquesta qüestió no representa “un problema”. “Ja tenim un fill. Ens havíem plantejat adoptar però al final no ens vam decidir. Si adoptes ajudes només un nen. Si aculls, a molts més”, assegura Liso. 

La feina de les famílies acollidores és per la castellarenca molt reconfortant. “Em sento molt bé perquè penso que estic fent una bona obra. La meva satisfacció és enorme quan veig que se’n van molt millor del que han arribat”, assegura Araceli Liso. “Et deixen més del que s’emporten”, afegeix Liso. Els requisits per participar al projecte són tenir un habitatge en bones condicions, disposar de recursos econòmics suficients i una família estable. “A Catalunya som 300 famílies acollidores però encara hi ha més de 7.000 infants tutelats. No cal ser parella per acollir, les famílies monoparentals també són vàlides. Els nens ens necessiten i hem d’ajudar-los”, afegeix Liso.

Entrevista a la llevadora Maria Alió (L'ACTUAL)

"Decidir quan tenir fills i gaudir del sexe fa una dona lliure"

Castellarenca d’adopció, va néixer a Barcelona el 1938. Ha dedicat la meitat de la seva vida a ser llevadora, i protagonitza el mes de gener del calendari dedicat a les dones que ha editat l’Ajuntament de Castellar

Rocío Gómez, per L'ACTUAL

· Com va sorgir la idea de participar al calendari?
Primer vaig participar a una exposició sobre les dones treballadores a la Biblioteca. Em van demanar fotografies de la meva etapa com a llevadora. A partir de la mostra, van idear el projecte del calendari. Sempre he estat una lluitadora activa pels drets de la dona.

· En quin sentit?
He dedicat la meitat de la meva vida professional a ser llevadora. L’altra meitat l’he dedicat al servei de planificació familiar. Les professionals de la sanitat de la meva generació vam ser pioneres en crear la necessitat que les dones es coneguessin, es fessin revisions i s’estimessin una mica més. 

· Tasca difícil, suposo.
No va ser fàcil ni de bon tros. Vam haver de convèncer algun polític de Sabadell perquè ens donés suport i poder desenvolupar un servei de planificació familiar que no existia. 

· Per cert, qui és el nen que sosté als seus braços a la fotografia?
No recordo ni el part ni el nadó. Sé que era de la meva primera època com a llevadora, quan tenia poc més de vint anys. 

· Tenia clar que volia dedicar-se a l’ofici de llevadora?
Els meus pares volien que fos independent i que em pogués guanyar la vida, i van pensar en aquest ofici perquè la llevadora del meu poble era una dona ‘com cal’. Poc a poc em van contagiar el seu entusiasme i vaig estudiar infermeria i l’especialitat de llevadora. Quan estudiava a l’escola Santa Cristina de Madrid, em marejava molt i no era gens forta.

· Ha evolucionat molt la feina de les llevadores?
Molt! Abans, la relació amb les pacients era més propera, érem la seva persona de confiança a qui preguntar qualsevol dubte i les seves confidents. Quan una dona pareix, és capaç d’explicar molts secrets! Era molt dur, treballàvem els 365 dies de l’any les 24 hores. Sempre estàvem de guàrdia. No podies anar enlloc sense avisar!

· Recorda alguna anècdota que la marqués especialment?
Les dones volien parir sempre a casa seva però moltes vegades no tenien ni aigua corrent ni llum. Una vegada em vaig trobar una casa a mig construir, amb cortines per portes... Les llevadores teníem moltíssima responsabilitat, estàvem soles al moment del part. Visitàvem més les dones que no pas els metges. 

· És partidària del part natural, sense l’epidural?
A la meva època ja sabíem com donar a llum sense dolor controlant la respiració i amb tècniques de relaxació. A més les dones haurien d’estar acompanyades de tots els familiars que volguessin. És un moment únic i especial que han de poder compartir amb els seus éssers estimats si així ho volen.

· Per què va canviar el seu ofici de llevadora per treballar al servei de planificació familiar?
Volia seguir assistint les dones però d’una altra manera. Em vaig volcar en organitzar xerrades divulgatives sobre els mètodes anticonceptius, i en definitiva en intentar que la dona es conegués més. Decidir quan tenir fills i gaudir del sexe fa una dona lliure i millora la seva salut. 

Un tret principal del seu caràcter?
Mai em canso d’aprendre
Un defecte que no pot dominar?
Sóc impacient i perfeccionista
Qui voldria haver estat?
Jo mateixa
Quin animal seria?
Un ocell amb grans ales per volar
La seva paraula preferida?
Viure
Quin plat li agrada més?
L’escudella, a l’estil de la meva mare
Músic preferit?
Joan Manuel Serrat
Un color?
L’arc de Sant Martí, no puc triar-ne un de sol
Un llibre?
Contes per pensar, de Jorge Bucay
Una pel·lícula?
Qualsevol clàssic d’humor
Un comiat?
Adéu