jueves, 16 de julio de 2015

Entrevista a Joan Garcia Roman


"Acostuma a ser la dona la que renuncia a la seva carrera"

És diplomat en Estadística i doctorat en Demografia. Des del 2013 és investigador al Minnesota Population Center de la Universitat de Minnesota. Amb tot, per en Joan (38 anys) el seu futur passa per tornar a Castellar

Rocío Gómez, per L'Actual


· Quina és la teva feina al Minnesota Population Center?
El que fem al centre és difondre dades de població recollides per registres d'estadística o d'agències, i harmonitzar-les entre països i entre temps, per posar-les a disposició de la comunitat científica. En el meu cas recullo dades sobre els usos del temps i realitzo una investigació sobre com les parelles distribueixen el seu temps, recerca que també vaig fer per a la meva tesi. 
· I quina és la conclusió?
Em vaig centrar en parelles en què tots dos membres treballen, comparant-les amb parelles on només treballen els homes. En el cas de les primeres, la divisió del temps és més igualitària, més similar. Per exemple, pel que fa a les tasques domèstiques, quan els dos membres treballen la repartició és més igualitària.

· I en el cas de la criança dels fills?
Quan hi ha nens, la situació canvia, i les dones hi dediquen molt més temps, assumeixen la responsabilitat. En comparació amb altres països europeus com Alemanya, Regne Unit o França, aquí estem molt endarrerits. La incorporació massiva de la dona al mercat laboral va ser més tard i això ens va afectar. Amb tot, ens hem recuperat força en les últimes dècades però encara hi ha reminiscències del model antic.

· El nivell d'estudis hi influeix?
En les parelles on la dona té uns estudis superiors, universitaris, la repartició del temps és més igualitària. Però quan arriben els fills, quan s'ha de reduir una jornada laboral, acostuma a ser la dona la que renuncia a la seva carrera professional.

· Quin paper juguen els horaris en la conciliació de la vida laboral i familiar? Estàs a favor de la reforma horària?
Per molt que canviem els horaris és voluntat de la gent fer les coses o no. Potser la flexibilitat horària ajudaria. Als EUA, al centre de recerca de la universitat de Minnesota, la jornada és molt flexible. Hi ha gent que té permès treballar en remot, des de casa. Aquí treballar des de casa està fins i tot mal vist. Existeix certa desconfiança perquè pensem que qui es queda a casa és perquè no treballarà. Per exemple, si un company té el fill malalt, no ve a l'oficina i treballa des de casa. No hi ha cap problema. Està molt estès i és normal.

· Després de dos anys, et planteges quedar-te als EUA?
M'agrada viure allà però no m'imagino allà tota la vida. Les diferències culturals són grans. La relació amb la gent és molt diferent. La idea és passar un any més a Minnesota però tornar a Catalunya. La situació per als investigadors és complicada. Som molts els que volem tornar i les convocatòries oficials cada cop són més competitives.

· Quines són aquestes diferències culturals?
Són molt més freds, és més difícil fer amics. De vegades són una mica racistes tot i que ells diuen que no. Els americans són molt políticament correctes i tenen un sentit de l'humor molt diferent.

· Com és viure a Minneapolis?
Minneapolis és una ciutat molt tranquil·la. Allà pots veure el pas de les estacions molt clarament, quan és hivern sempre tens dos pams de neu. He arribat a sortir a córrer a -10 graus! Minnesota és un estat força sa. A tots els restaurants trobes menjar orgànic, sense gluten, que s'ha posat molt de moda. No hi ha gent massa grassa com a Texas, tot i que es menja molt més fora de casa, més cuina preparada que aquí. D'altra banda, la taxa d'atur, per exemple, és només del 5%. Però hi ha molta desigualtat, perquè la gent que és pobra és molt pobra i està desemparada.

· Coneixen Catalunya?
Tothom coneix Barcelona i Gaudí, però no sé si sabrien situar Catalunya al mapa. Molts americans no tenen ni passaport! Són bastant tancats i el que passa fora dels EUA no els importa, no mostren interès.



*** Vols conèixer una mica més al protagonista de La Contra? Fes clic i podràs veure un vídeo de l'entrevista

11 respostes

Un tret principal del teu caràcter?
Tranquil·litat

Un defecte que no pots dominar?
Impaciència

El teu lloc preferit de Castellar?
El camí de Casamada a Togores

Un animal?
La tortuga

Quin plat t'agrada més?
Els canelons

Un color?
El verd

Un grup?
El último de la fila

Un llibre?
'L'ombra del vent'

Una pel·lícula?
'La vida es bella'

Un viatge pendent?
El Gran Canyon

Un comiat?
See you

Comparteix

jueves, 11 de junio de 2015

Entrevista a la fotògrafa Txell Domènech.



"La fotografia arriba a tothom. No has de saber cap idioma" 
 
Acaba de guanyar el 1r premi de fotografia a la 7a edició del premis ART de la Universitat Ramon Llull. Un dels reptes de la Txell Domènech (24 anys) és arribar a ser fotoperiodista en conflictes bèl·lics
Rocío Gómez, per L'Actual

· Com és la fotografia amb què has guanyat el premi ART?
La temàtica del concurs eren els records. Vaig començar a donar-hi voltes, a pensar què podria fotografiar i després d'unes setmanes vaig trobar a casa dels meus avis les cartes que s'enviaven els meus pares quan el meu pare era a la 'mili'. A partir d'aquest fet vaig començar a composar i vaig presentar una sèrie de fotografies al concurs. El jurat va triar la més simple i clara. Menys és més, per a ells, i cada cop més crec que tenen molta raó. A la fotografia les cartes apareixen en primer pla i jugo amb les textures, amb la idea del temps, de l'antiguitat de les cartes.

· Per a un fotògraf què vol dir composar?
Decidir com vols que sigui la fotografia, el punt d'atenció, el primer pla, què vols transmetre amb l'enquadrament... I després jugar amb la llum, amb la posició, amb les textures, perquè t'ajudin a remarcar el tema que centra la fotografia.


· Quin paper hi juga el retoc fotogràfic?
No sóc purista però m'agraden les fotos ben fetes, que la realitat no s'hagi d'alterar. No m'agraden les fotografies retocades amb photoshop. Hi ha premis fotogràfics de molt renom que han hagut de rectificar els guanyadors perquè han descobert que les fotografies estaven retocades. Prefereixo fer moltes fotos per tenir-ne una de bona i que no s'hagi de retocar pràcticament. Prefereixo estar moltes hores davant de l'objecte que moltes hores davant de l'ordinador. L'ordinador ha de ser un tràmit per al fotògraf. Vivim en una època en què s'abusa del photoshop.


· Quin és el teu fotògraf de capçalera?
M'agrada molt Sebastião Salgado i Tino Soriano, que pràcticament no retoca les seves fotografies. És molt difícil trobar un estil propi, hi ha molta competència. Has de ser fidel al que t'agrada, continuar aprenent i no deixar de practicar.
· Quan comences a interessar-te per la fotografia?
Quan començo el grau d'Història a la UAB, perquè amb la carrera no en tenia prou, no m'omplia. Vaig començar a fer cursos de fotografia, i fa 4 anys em vaig comprar la meva primera càmera rèflex. En acabar Història, vaig fer el postgrau de Fotografia a la URL. Ara estic fent pràctiques al diari ARA, a la secció d'esports.

· Quin és el tipus de fotografia que més t'agrada treballar?
L'esportiva. Durant molts anys vaig ser jugadora del Club Bàsquet Castellar, i després quan era sènior, vaig jugar al CB Sant Nicolau. És un tipus de fotografia que he practicat molt. Tot i que toco de peus a terra, i sé què és difícil, m'agrada el fotoperiodisme sobretot de conflictes bèl·lics. No cal marxar a Ucraïna o al Iemen, hi ha conflictes a molts territoris, fins i tot a prop del nostre. És una manera de testimoniar gràficament una realitat. La fotografia arriba a tothom. No necessites llegir ni saber cap idioma. La imatge la pot interpretar tothom i cadascú a la seva manera, ningú et diu com ho has de fer.


· Ja ho diuen, que una imatge...
...val més que mil paraules. I és veritat! La història sempre s'ha de complementar amb imatges. Quan vius una situació, o te l'expliquen, i la transcrius, sempre pots alterar la realitat. Les fotografies també es poden alterar, però t'ajuden a completar les peces del puzzle.


· Què et sembla la democratització de la fotografia a través d'Instagram o Pinterest?
Em sembla molt bé que la gent faci servir la fotografia com una eina d'expressió. En aquest sentit, el fotògraf s'ha de distingir en la seva feina, ha de saber deixar la seva empremta a les imatges, que es noti la seva professionalitat i la seva manera d'explicar una història a través d'una imatge. Tinc Instagram i Pinterest però hi pujo poques fotografies. Penso molt què penjo, i què hi escric. Les reflexiono. Faig les fotos per algun motiu, no perquè sí, per omplir. A aquestes xarxes hi ha molt material però poc que valgui la pena perquè és molt banal.

11 respostes
Un tret principal del teu caràcter?
Alegre

Un defecte que no pots dominar?
Despistada

Una persona que admires?
La gent que m'envolta

Un concepte fotogràfic?
L'instant decisiu, de Cartier Bresson

Quin plat t'agrada més?
El risotto

Un color?
El verd

Un animal?
El jaguar

Un grup de música?
Txarango

Una pel·lícula?
Mar Adentro

Un viatge pendent?
Madagascar

Un comiat?
Fins aviat!