Entrevista a Andrea Motis

La plaça d'El Mirador esdevindrà el divendres de Festa Major, 9 de setembre, el punt de trobada pels amants del swing i el jazz. A partir de les 22h, Andrea Motis & Motis Rossy Quintet arrencaran la Tri Sona Swing, que també comptarà amb l'actuació de la Castellar Swing Band i el sextet Shakin'All. Improvisació, estàndards de jazz i lindy hop per escoltar però sobretot per ballar.

La jove Andrea Motis, forjada a la Sant Andreu Jazz Band de la mà de Joan Chamorro, amb només 20 anys ja s'ha posicionat amb empenta i decisió com una de les noves promeses de l'escena del jazz. Després d'una gira de concerts que l'ha portat per arreu d'Europa, la cantant, trompetista i saxofonista fa parada de nou a Castellar.






- Andrea vindràs acompanyada pel trompetista Félix Rossy. Quin espectacle oferireu a la plaça d'El Mirador?
Serà un concert especial perquè no tocaré amb el meu grup habitual. Tocaré amb músics amb els que no he fet mai cap concert formal, ens coneixem i som amics, són músics de la meva generació. El trompetista Félix Rossy va tenir la idea de fer aquesta formació pel concert que comptarà per exemple amb grans músic com Toni Saigi o Jordi Pallarés, entre d'altres. Intentarem fen temes swing i estàndards perquè la gent pugui ballar però també donarem un espai per a la improvisació. Entre els músics de jazz sempre ens deixem un espai lliure, espontani, on no sabem què pot passar. 


- El jazz i el swing són estils aptes per a tots els públics?
I tant! El swing és una música molt popular, molt alegre i ballable, que agrada a tothom. Tant els adults, com la gent gran o els nens, s'ho passaran d'allò més bé amb nosaltres. Serà un concert molt agradable, ple de ballarins de swing de Castellar, amb músics joves... Veure la gent ballar en una festa major, a l'aire lliure, sempre dóna molta alegria i és un afegit.


- Han passat cinc anys des de la teva irrupció al panorama musical i els teus primers concerts. Cap a on va ara, amb 20 anys, Andrea Motis?
Vaig a per un nou disc! Hem signat un contracte amb la discogràfica Impulse Records i hem gravat un disc a Nova York amb el quintet que lidero juntament amb Joan Chamorro. És un treball on la novetat és que hi ha tres temes originals que són composicions meves, també un tema que ha composat el pianista Ignasi Terraza i també una altra cançó que ha fet el saxofonista Perico Sambeat. A més tindrem músics convidats de renom, de nivell internacional com l'Scott Robinson. Per primera vegada també hem enregistrat cançons en català, una original de Sambeat, una versió de Louisina i els Camps de Cotó dels Amics de les Arts i de l'havanera la Gavina. El disc es publicarà el febrer de 2017, però a partir de l'octubre farem una gira prèvia de presentació. Ara estem centrats en el quintet, hem signat amb la discogràfica per més d'un àlbum. La línia serà gravar estàndards de jazz però també cançons originals.


- Al nou disc t'estrenes com a compositora. Quin és el procés que segueix una cançó des que neixen les primeres notes de la melodia?
Quan acabo una cançó que crec que pugui encaixar amb el quintet li ensenyo al nostre pianista, l'Ignasi Terraza, que m'ajuda amb l'harmonia, a perfilar la cançó i fins i tot a acabar la melodia. Després li poso lletra, l'assagem i veiem quin ritme hi encaixa més, l'anem provant per rodar-la. De les tres cançons que he composat una és instrumentals i les altres dues són en anglès.


- Fer-se un lloc al món de la música no és gens fàcil. El talent necessita anar de la mà de la sort?
He tingut moltíssima sort que a Joan Chamorro l'interessés treballar amb mi des de ben joveneta. Ha mogut molt la proposta que tenim junts i això m'ha fet créixer i aprendre molt, m'ha permès tocar amb músics molt bons i això et dóna molta experiència. He tingut molta sort i a més m'ho he passat molt bé. Amb tot, t'has d'esforçar molt, has de donar-ho tot, posar-hi moltes ganes, t'ha d'agradar i a més has d'intentar trobar algú amb qui treballar amb qui t'avinguis. Però si no tens aquesta casualitat no passa res. El més important és donar sortida a les teves creacions, tocar, composar, improvisar. Això t'ajudarà en el teu creixement personal.

Entrevista a Manel

Manel estrena nou disc - Jo competeixo - a la Festa Major de Castellar. La formació de pop català torna a la vila set anys després del seu primer concert on presentaven el seu àlbum de debut  'Els millors professors europeus'. Serà dissabte 10 de setembre, a partir de les 23h, quan la banda porti a l'Institut Puig de la Creu les cançons que els van catapultar a primera línia del panorama musical però també les noves composicions, més electròniques i amb aires tropicals. L'Actual ha entrevistat a Martí Maymó, baixista del grup.

- Aquests set anys de distància entre el primer concert i el que oferireu durant la Festa Major, han donat per molt per Manel.
Sí, la situació ha canviat molt. Quan vam venir teníem un disc, feia mig any que l'havíem publicat. Érem quatre 'tios' que fèiem cançons i de cop i volta va començar a venir gent als concerts, i nosaltres vam al·lucinar. No ens coneixia ningú i estàvem a l'expectativa de què podria passar perquè ningú no ens assegurava que fos només un cosa del moment. Ara després de set anys tenim tres discos més, molts concerts al darrera. El grup ha evolucionat, si t'escoltes el primer i l'últim disc són molt diferents, no tenen res a veure. Com la primera vegada venim a Castellar amb moltes ganes que la gent s'ho passi bé, de fer-los ballar. Encara serà estiu i això s'ha de notar.

- Com ha rebut el públic aquest canvi d'estil a Jo competeixo, més tropical i electrònic que els anteriors?
Tenim la sensació que molt bé. Sortim de cada concert molt contents, convençuts que alguna cosa fem bé. Sempre hi haurà algú que prefereixi el que fèiem als primers discs però segur que també hi ha gent que no ens seguia i ara ho fa. Ara estem de gira de presentació, una gira que durarà un any. Pararem la gira de presentació quan estiguem cansats de cantar les mateixes cançons, la gent nota quan no estàs connectat.

- Ha estat una evolució premeditada o ha estat fruit del moment, de créixer com a músics?
No som capaços de teoritzar del que volem anar a buscar abans de fer la feina. Quan vam gravar el segon disc estàvem convençuts que sonava molt diferent del primer, que hi havia un gran canvi, i després ens deien que era un disc continuista. Les cançons van sortint, ha estat un any i mig de fer cançons. Ens movem molt per impulsos, i provem els ritmes i arranjaments que millor van amb la lletra i la melodia. Per tant, no ha estat ni buscat ni premeditat, ha sorgit.

- Com convidaries als castellarencs a venir al vostre concert?
A Castellar del Vallès hi ha moltíssims concerts per Festa Major, i a més a l'aire lliure. Els diria que no es quedin a casa, que facin l'esforç perquè val la pena gaudir de la música en directe, sigui dels Manel o de qualsevol altre grup. Tenim la sort de tenir a l'abast molts concerts, molts festivals, i cal aprofitar l'oportunitat per aixecar-se del sofà i sortir de casa per trepitjar un concert i escoltar música.

La lluita de la fibromiàlgia

 

 

 

L'Associació Catalana d'Afectats per la Fibromiàlgia es reuneix cada dimarts a les 17.30 h al CAP

 

"Imagina que et fa mal el braç i la cama i vas al metge, i et diagnostiquen fibromiàlgia. Imagina que el doctor et confirma que aquest dolor tan intens que sents s'estendrà arreu i t'acompanyarà per tota la vida, que mai més el teu cos serà com abans. Això és molt dur perquè has de passar el dol del teu propi cos". Així recorda Montse Duocastella, la coordinadora de l'Associació Catalana d'Afectats de Fibromiàlgia de Castellar i Sabadell, el moment en què va saber que patia fibromiàlgia. Li van diagnosticar l'any 2000, amb poc més de 50 anys. "Sents dolor des de la punta del cabell fins la punta del peu: a totes les parts toves del cos. Hi ha dies que és insuportable, i això inevitablement et canvia el caràcter. El pitjor són els casos de fibromiàlgia precoç. El teu cap no es correspon amb el teu cos", reconeix Duocastella.

Després de passar el dol del cos i d'acceptar la malaltia, arriba el moment de l'adaptació. Per a les persones amb fibromiàlgia activitats tan habituals com llençar les escombraries, obrir un pot o fins i tot sostenir un got a les mans, poden ser veritables odisees, batalles que dia a dia han de guanyar. "No pots quedar-te tancat a casa. Per la teva salut mental i física, t'has de moure. Moltes persones amb fibromiàlgia es tanquen a casa, es concentren en el dolor, i sovint desenvolupen depressions", explica la coordinadora.

Tant la fibromiàlgia com la síndrome de fatiga crònica són dues malalties que sovint van de la mà, un binomi que atrapa el cos entre el cansament extrem i el dolor. A més, molts dels malalts tenen dificultats per dormir i descansar, fet que agreuja la situació de fatiga. Aquesta sensació que només entén qui la pateix, fa que de vegades per als malalts sigui difícil d'explicar i per al seu entorn difícil de comprendre. "Ens topem amb molta incomprensió, i és per això que ens tanquem. És una de les coses que hem de treballar, saber comunicar la malaltia", explica la coordinadora de l'ACAF. Aquest treball de socialització acostuma a ser el doble de difícil per als homes, a causa de la càrrega masclista i tabú de la malaltia. "Encara vivim en una societat molt masclista, sembla que els símptomes són propis d'una malaltia de dones, sembla que un home no pugui sentir aquest dolor, o sentir aquesta fatiga, però el cert és que hi ha molts més homes que la pateixen dels que pensem", assegura Duocastella.

SENSIBILITAT QUÍMICA
Una de les qüestions més desconegudes de la fibromiàlgia és que alguns dels malalts també desenvolupen una sensibilitat extrema als productes químics. "L'olor d'un xampú, de colònia, del maquillatge... Se'ls tanca la gola, els costa respirar, tenen malestar, es maregen", confessa la coordinadora. De fet, tant a les reunions d'ACAF Castellar que tenen lloc cada dimarts a les 17.30h al CAP, com a la resta d'actes que organitza l'entitat, es demana als assistents que no portin colònia, laca, after-shave, ni altres productes amb perfum. "Pensa que a casa hem de rentar amb productes ecològics i si volem ambientador fem servir plantes com el romaní. És un canvi de costums", afegeix Duocastella.

A les trobades setmanals al CAP, els membres d'ACAF fan estiraments per alliberar el cos però també la ment d'aquest company de viatge què és el dolor. És a les sessions on parlen obertament dels judicis gratuïts, de la manca de finançament públic en la investigació mèdica, de la vida que han tingut i de la que tindran, però sobretot del triomf d'aixecar-se cada dia disposats a lluitar per anar a dormir amb un bon grapat de petites victòries.

TAULA INFORMATIVA PEL DIA DE LA FIBROMIÀLGIA
En motiu del Dia Mundial de la Fibromiàlgia, que es celebra aquest dijous 12 de maig, el proper dissabte de 10 h a 14 h, s'instal·larà una carpa informativa sobre la fribromiàlgia a la plaça d'El Mirador. D'altra banda, el proper 9 de juny, per celebrar el 10è aniversari de l'ACAF s'ha programat una conferència a la Sala d'Actes d'El Mirador sobre la Síndrome de Fatiga Crònica i la situació actual de la Fibromiàlgia. La xerrada que arrencarà a partir de les 19h i què és oberta a tota la ciutadania, anirà a càrrec del doctor José Alegre, internista i cap de la unitat de la SFC de la Vall d'Hebron, i del doctor Jesús Castro, biòleg i investigador de l'Institut de Recerca de la Vall d'Hebron.

Entrevista a Jordi Batet, gerent de la multinacional SISTEL

"Has de tenir agilitat per posar al mercat el teu producte" 

Té 67 anys i no ha perdut ni la il·lusió ni les ganes de treballar en l'electrònica i l'I+D. És gerent de SISTEL. Per feina i per plaer en Jordi Batet ha visitat més de 82 països. La propera parada serà a Toronto, on presentarà el dispositiu KFEW 

Rocío Gómez, per L'Actual 

· Presideixes el grup SA SISTEL. A què us dediqueu?
És un grup d'empreses relacionades amb l'electrònica. L'empresa matriu de SISTEL és purament d'enginyeria i formació. Per exemple, a Castellar tenim Digiproces que ofereix serveis de fabricació d'electrònica, Smart Lift que fabrica controladors d'ascensors o 6TL Engineering que és la marca de màquines automàtiques de sistemes de test per electrònica. Ara presentarem a Toronto un dispositiu capaç de predir i donar resposta a les avaries dels motors, el KFEW.


· Com et capbusses al món industrial. Tenies família que hagués obert camí al sector?
No, partia de zero. Mentre estudiava enginyeria de màquines elèctriques, vaig començar a treballar al grup GRAU, a Satina, en un àmbit tècnic. També vaig fer classes d'electrònica a l'Escola Industrial Sabadell. Quan vaig tenir els coneixements i l'experiència suficients, em vaig decidir a crear la meva primera empresa. A hores d'ara, l'empresa més gran que he creat és Indic Electronics, es troba a l'Índia i hi treballen més de 500 persones. Tenim una participació del 34%. Actualment, la meva feina és coordinar el grup de I+D del grup SISTEL. Pensa que vaig nèixer el 1948, l'any que es va inventar el transistor, un any representatiu en el món de l'electrònica!


· De quin producte de SISTEL et sents més orgullós?
Hem estat sempre una empresa petita, en comparació amb Alemanya, però molt innovadora. Amb 6TL treballem amb el nord d'Europa, amb països com Dinamarca, i ens permet estar al dia de tot el que s'està coent. Per exemple, en els ascensors hem aportat tecnologia que no hi era com la comunicació amb usos de camp, la reducció del cablejat... En aquest moment destacaria el KFEW, és molt important per la seva repercussió mundial.


· Com us condiciona la carrera per la innovació?
A internet el coneixement s'escampa molt ràpid. Has de tenir molta agilitat per posar al mercat el teu producte, i treure els seus fruits abans que algú es desperti i vagi un pas endavant. Hi ha molts competidors, i és molt fàcil que hagis treballat per posar la llavor pels altres. L'evolució és molt ràpida. Un producte que avui és molt innovador, servirà perquè algú s'inspiri i hi vagi al darrere. Has d'estar molt ben posicionat. Pleitejar amb patents és molt car i complicat. Has de tenir els recursos d'una multinacional. Nosaltres som David, no Goliat.


· L'espionatge industrial existeix o és ciència ficció?
I tant! És absolutament cert. Pensa que avui en dia el sol fet d'estar connectat en xarxa fa que tot el que tens a l'ordinador pugui ser públic. Treballem amb clients de països com Israel, on la seguretat per a ells és vital, i cap dels centres de desenvolupament està connectat a internet. Els que treballen amb hight tech sempre ho fan aillats de la xarxa.


· Quin és l'estat del teixit industrial de Castellar?
Tenim molts serveis i empreses amb projecció a tot el món, però els polígons industrials no estan prou cuidats. Quan fas venir un client al poble has de demostrar que ets capaç de fer les coses amb qualitat en un entorn no agradable. Per això a les indústries ens costa més de vendre, i de vegades ho fas per preu oferint la mateixa qualitat. On preferiries anar a comprar, a la 5a Avinguda o al Bronx?



· Què t'agradaria inventar?
Tots els desenvolupaments que podem fer basats en la física o l'electrònica no són transcendents. Un amic meu diu que té més importància una mongeta que tota l'electrònica que podem fer a l'empresa. I té raó. La mongeta amb humitat i terra és capaç de reproduir-se. Per tant, qualsevol invent relacionat amb la medicina, amb la millora de la qualitat de vida. Aquests són els invents importants. Podríem viure sense la comoditat de l'electrònica.


11 respostes

Un tret principal del teu caràcter?
Perfeccionista

Un defecte que no pots dominar?
Impaciència

Una persona que admires?
El matrimoni Curie

Quin plat t'agrada més?
Pa amb tomàquet i pernil

Un color?
La gama de verds

Un animal?
El gos

Un viatge pendent?
Polinèsia

Un músic?
Chopin

Una pel·lícula?
'El pont dels espies' d'Spielberg

Un llibre?
'Què en penses, Europa?'

Un comiat?
Fins aviat

Entrevista a la fotògrafa Txell Domènech.

"La fotografia arriba a tothom. No has de saber cap idioma" 

 
Acaba de guanyar el 1r premi de fotografia a la 7a edició del premis ART de la Universitat Ramon Llull. Un dels reptes de la Txell Domènech (24 anys) és arribar a ser fotoperiodista en conflictes bèl·lics

Rocío Gómez, per L'Actual

· Com és la fotografia amb què has guanyat el premi ART?
La temàtica del concurs eren els records. Vaig començar a donar-hi voltes, a pensar què podria fotografiar i després d'unes setmanes vaig trobar a casa dels meus avis les cartes que s'enviaven els meus pares quan el meu pare era a la 'mili'. A partir d'aquest fet vaig començar a composar i vaig presentar una sèrie de fotografies al concurs. El jurat va triar la més simple i clara. Menys és més, per a ells, i cada cop més crec que tenen molta raó. A la fotografia les cartes apareixen en primer pla i jugo amb les textures, amb la idea del temps, de l'antiguitat de les cartes.

· Per a un fotògraf què vol dir composar?
Decidir com vols que sigui la fotografia, el punt d'atenció, el primer pla, què vols transmetre amb l'enquadrament... I després jugar amb la llum, amb la posició, amb les textures, perquè t'ajudin a remarcar el tema que centra la fotografia.

· Quin paper hi juga el retoc fotogràfic?
No sóc purista però m'agraden les fotos ben fetes, que la realitat no s'hagi d'alterar. No m'agraden les fotografies retocades amb photoshop. Hi ha premis fotogràfics de molt renom que han hagut de rectificar els guanyadors perquè han descobert que les fotografies estaven retocades. Prefereixo fer moltes fotos per tenir-ne una de bona i que no s'hagi de retocar pràcticament. Prefereixo estar moltes hores davant de l'objecte que moltes hores davant de l'ordinador. L'ordinador ha de ser un tràmit per al fotògraf. Vivim en una època en què s'abusa del photoshop.

· Quin és el teu fotògraf de capçalera?
M'agrada molt Sebastião Salgado i Tino Soriano, que pràcticament no retoca les seves fotografies. És molt difícil trobar un estil propi, hi ha molta competència. Has de ser fidel al que t'agrada, continuar aprenent i no deixar de practicar.

· Quan comences a interessar-te per la fotografia?
Quan començo el grau d'Història a la UAB, perquè amb la carrera no en tenia prou, no m'omplia. Vaig començar a fer cursos de fotografia, i fa 4 anys em vaig comprar la meva primera càmera rèflex. En acabar Història, vaig fer el postgrau de Fotografia a la URL. Ara estic fent pràctiques al diari ARA, a la secció d'esports.

· Quin és el tipus de fotografia que més t'agrada treballar?
L'esportiva. Durant molts anys vaig ser jugadora del Club Bàsquet Castellar, i després quan era sènior, vaig jugar al CB Sant Nicolau. És un tipus de fotografia que he practicat molt. Tot i que toco de peus a terra, i sé què és difícil, m'agrada el fotoperiodisme sobretot de conflictes bèl·lics. No cal marxar a Ucraïna o al Iemen, hi ha conflictes a molts territoris, fins i tot a prop del nostre. És una manera de testimoniar gràficament una realitat. La fotografia arriba a tothom. No necessites llegir ni saber cap idioma. La imatge la pot interpretar tothom i cadascú a la seva manera, ningú et diu com ho has de fer.

· Ja ho diuen, que una imatge...
...val més que mil paraules. I és veritat! La història sempre s'ha de complementar amb imatges. Quan vius una situació, o te l'expliquen, i la transcrius, sempre pots alterar la realitat. Les fotografies també es poden alterar, però t'ajuden a completar les peces del puzzle.

· Què et sembla la democratització de la fotografia a través d'Instagram o Pinterest?
Em sembla molt bé que la gent faci servir la fotografia com una eina d'expressió. En aquest sentit, el fotògraf s'ha de distingir en la seva feina, ha de saber deixar la seva empremta a les imatges, que es noti la seva professionalitat i la seva manera d'explicar una història a través d'una imatge. Tinc Instagram i Pinterest però hi pujo poques fotografies. Penso molt què penjo, i què hi escric. Les reflexiono. Faig les fotos per algun motiu, no perquè sí, per omplir. A aquestes xarxes hi ha molt material però poc que valgui la pena perquè és molt banal.

11 respostes
Un tret principal del teu caràcter?
Alegre

Un defecte que no pots dominar?
Despistada

Una persona que admires?
La gent que m'envolta

Un concepte fotogràfic?
L'instant decisiu, de Cartier Bresson

Quin plat t'agrada més?
El risotto

Un color?
El verd

Un animal?
El jaguar

Un grup de música?
Txarango

Una pel·lícula?
Mar Adentro

Un viatge pendent?
Madagascar

Un comiat?

Fins aviat!

Loreak, l'idioma de les flors

  

"Hi ha qui per seguir endavant ha d'oblidar i hi ha qui necessita recordar"

 'Loreak (Flores)' va obrir la secció oficial del BRAM!, amb la presència de Jose María Goenaga, el director d'aquest film basc

Rocío Gómez, per L'Actual 

"Sense adornar-nos hem fet un retrat de la societat basca matriarcal. Partim de l'àmbit local per explicar històries universals". Així va presentar José María Goenaga a l'Auditori Municipal el seu darrer llargmetratge, Loreak (Flores), pel·lícula que la tarda de dijous va obrir la secció oficial de la setena edició del BRAM! 2015. El film basc ha estat nominat a millor pel·lícula i millor música original a la darrera edició dels premis Goya. Goenaga, codirector del film amb Jon Garaño, va viatjar des de Guipúscoa a Castellar per acompanyar la pel·lícula en l'estrena del festival. La periodista de L'ACTUAL, Marina Antúnez, va ser l'encarregada de conduir el diàleg obert al públic amb el cineasta basc per tal de descobrir tots els detalls sobre el drama íntim i minimalista que narra Loreak (Flores).

El llargmetratge, que està filmat íntegrament en basc, explica la història de tres dones, l'Ane, la Lourdes i la Tere, tres protagonistes connectades per la maternitat i el misteri d'uns rams de flors que arriben per sorpresa i sense remitent. "La pel·lícula va néixer a partir de la imatge d'un rams de flors a la carretera en record d'algú que ha mort. És una imatge molt potent, dramàtica i alhora enigmàtica", va explicar Goenaga. Qui diposita les flors? Però sobretot, quin significat tenen aquestes flors? Són les preguntes que giren al voltant dels rams que van apareixent al llarg de Loreak, unes flors que conviden a l'espectador a reflexionar sobre el record i l'oblit. "Hi ha qui per seguir endavant ha d'oblidar i hi ha qui necessita recordar", va apuntar el cineasta.

La maternitat o l'absència de maternitat també és un dels eixos centrals que marca les decisions i l'evolució dels protagonistes, que viuen aïllats voluntàriament o per força d'una part del seu entorn. "La majoria dels personatges viuen en una bombolla, tots tenen en comú la seva incapacitat per comunicar. Les flors transmeten el que ells no són capaços d'expressar", va assegurar Goenaga. En aquest sentit, el tàndem de directors Goenaga-Garaño, que ja havien treballat junts a 80 egunean, van voler donar plasticitat a aquest bloqueig emocional fent que els protagonistes treballessin a la seva pròpia bombolla al món real: una cabina de peatge, una cabina d'una grua i una caseta d'obres.

Quant a la triada d'actrius protagonistes, el cineasta no va estalviar elogis per a Itziar Aizpuru, Itziar Ituño i Nagore Aranburu en la inauguració de la secció oficial del BRAM!. "Aranburu transmet moltíssim sense pronunciar cap paraula, Aizpuru és una de les grans actrius del país basc. Ha estat molt fàcil treballar amb elles, han entès el que volíem explicar a Loreak", va reconèixer el cineasta. De fet, Goenaga va remarcar que treballar a quatre mans amb Jon Garaño no és cap problema sinó més aviat una sort. Goenaga i Garaño van fundar la seva pròpia productora, Moriarti, fa 15 anys. "Treballar a duo et permet discutir, tenim llibertat per expressar-nos, som honestos i sincers. Hi ha molts filtres al procés creatiu i finalment aconsegueixes un resultat més depurat que si el fes una sola persona. De vegades em preguntava on quedava la meva autoria però he descobert que l'autoria pot ser col·lectiva", va puntualitzar Goenaga.

El diàleg obert amb el cineaste basc va cloure amb l'entrega de dos sacs de mongetes del ganxet, l'emblemàtic guardó de la mostra, de mans del director del BRAM!, Pere Joan Ventura.

"La solució no és quedar-te a casa esperant la metàstasi"

 Té 45 anys. Li ha perdut la por al càncer. Fa dos anys que va superar-ne un de pit, una malaltia que també van patir la seva mare i la seva tieta. L'esport, la seva família i Oncolliga Castellar, entitat que presideix, ocupen el dia a dia de Montse Ollé.

 Rocío Gómez, per L'Actual

· En quin moment vas saber què paties un càncer?
El 2013. Ho sospitava perquè em notava el pit inflamat. Sempre m'he fet mamografies des de ben joveneta perquè tenia antecedents de familiars amb càncer. El problema és que tenia el pit tan fibrat que a les mamografies no me'l van detectar fins que no va ser molt gran, de 9 cm. Només feia 6 mesos que m'havia fet una mamografia i una ecografia, quan me'l van detectar, i fins aquell moment no l'havien vist. Va ser una època complicada perquè la meva mare justament en aquell moment també tenia càncer. Com ella, els seus germans també van morir de càncer.

· Tot i tenir familiars tan directes que havien passat pel càncer, imagino què no va ser fàcil d'encaixar.
Gens fàcil. En aquell moment no podia pensar en mi, havia de pensar en la meva mare que també tenia càncer, en el meu fill petit, de dos anys, i el meu fill gran, que tenia 15.

· Com vas conèixer Oncolliga?
A través de l'escultora Mar Hernàndez. Ella n'era usuària i em va recomanar que hi anés, per parlar amb la psicooncòloga d'Oncolliga a Terrassa. Les primeres sessions van ser molt dures, anava amb el mocador a la mà per plorar. De vegades només necessites que t'escoltin. Allà em sentia acollida, que m'entenien, i podia explicar pel que estava passant. La Mar em va guiar i em va donar la força, l'energia i l'empenta per tirar endavant, amb la malaltia i començar a fer esport. Primer només podia caminar perquè estava molt dèbil i poc a poc vaig arrencar a còrrer. La Mar sempre em va animar, i em va dir que si ella podia amb la bicicleta, jo també. Els límits ens els posem nosaltres. Ets tu la que diu no puc.

· L'actitud és una part més del tractament, oi?
L'actitud ha de ser que tiraràs endavant, que ho superaràs. No sé si més endavant tornaré a patir càncer, i si serà amb metàstasi. Ara per ara no en tinc i visc el moment. Vaig dir que no viuria amb por mai més. El meu tumor era molt gran. La meva 'quimio' no va funcionar, em van operar i tampoc va servir de molt. Després vaig fer 'quimio' i finalment 'ràdio'. Després d'operar-me, li vaig preguntar a la meva oncòloga si jo podia fer alguna cosa per ajudar al tractament, i em va dir que no. Això em va xocar tant que va ser una de les coses que em van impulsar a investigar i a descobrir que no tenia raó.

· En aquest sentit, què és el que podies fer però no ho sabies?
Alguns metges et diuen que pots menjar el que vulguis, afartar-te de dolços... I no és veritat! Quin cos es recupera abans, un de sa, amb una dieta sense greixos, que fa esport, o un cos que no cuides? És pura lògica. Sempre pots fer alguna cosa. La solució no és quedar-te a casafins que arribi la metàstasi. El tractament ha de ser integral perquè la malaltia també afecta tots els aspectes de la salut de la persona, fins i tot l'emocional. Vaig visitar altres metges com els de l'Institut Khuab d'oncologia integrativa, amb tècniques terapèutiques no convencionals. S'ha d'investigar perquè hi ha tractaments complementaris, dirigits per metges especialistes que et poden ajudar.

· De fet, l'objectiu d'Oncolliga Castellar és aconseguir un psicooncòleg i un nutricionista que visiti a la vila.
Sí! Hi ha dubtes que no es resolen a l'hospital. A les persones que passen per un càncer els sorgeixen molts dubtes, i des d'Oncolliga volem ajudar-los . Hi ha programes de voluntariat molt diversos, per exemple, per deixar material clínic, assessorament d'especialistes... No han de passar per aquest tràngol sols.

· Què li diries a algú que tot just s'acaba d'assabentar que té càncer.
Que és el seu moment i que es cuidi. Si li agrada cuinar, llegir, veure pel·lícules, que ho faci. Has de ser valent i fer allò que vulguis fer.

Pisos a preu de 1998

Creix la venda de pisos a preus baixos a Castellar. Els lloguers han pujat el 2014 una mitjana de 60 euros

En l'últim trimestre del 2014 el preu mitjà dels pisos tant en lloguer com en venda, ha augmentat tímidament a Castellar del Vallès. Així ho han constatat des de la Cambra de la Propietat de Sabadell. "A principis d'any el preu mitjà de lloguer era de 511 euros, a dia d'avui el preu mitjà del lloguer és de 558 euros", explica Jaume Torras, gerent de la Cambra de la Propietat. Amb tot, els lloguers han experimentat una baixada important en els últims cinc anys, fruit de l'esclat de la bombolla immobiliària i del context de crisi. El 2009, el preu mitjà d'un pis de lloguer a Castellar del Vallès era de 669 euros, més de 100 euros més car que els pisos que es lloguen a hores d'ara segons revelen les dades recollides per la Cambra de la Propietat. Malgrat el petit repunt dels preus, el 2014 ha estat un any en què s'han signat molts contractes de lloguer a la vila.

Tot i l'augment de castellarencs que opten per llogar en lloc de comprar, condicionats per factors com el context econòmic i la mobilitat laboral, encara estem lluny de països europeus com Alemanya on el 48% dels pisos són de lloguer. "El primer trimestre de l'any es van signar 85 operacions, el segon 102 operacions, i el tercer 91 operacions. El 2009 la mitjana mensual de pisos que es llogaven era de 74. A Espanya el 17% de la població tria el lloguer", assegura Torras.

A LA RECERCA DE PISOS BARATS || Quant a la venda de pisos, des de la Cambra de la Propietat asseguren que el 2014 han augmentat lleugerament les vendes "però només amb els pisos d'oportunitat, de preus baixos, la resta de venda està parada". En aquest sentit, el gerent de la Cambra reconeix que "els pisos cars no tenen sortida. La gent només signa hipoteques de pisos assequibles. Esperem que el 2015 es comenci a trencar aquesta tendència si s'aconsegueix més estabilitat i recuperació econòmica".Segons les dades de la Cambra de la Propietat de Sabadell, el preu del metre quadrat a Castellar oscil·la entre els 800 i els 1000 euros, a nivells de l'any 1998.

Per exemple, al catàleg virtual de pisos de l'immobiliària castellarenca Eurollar hi figuren habitatges amb preus a pols oposats. Al Balcó de Sant Llorenç podem trobar una casa unifamiliar de 248m2, en una finca de 710m2, amb tres habitacions, sala polivalent i dormitori suite per 246.000 euros. Per contra, un pis de 81 m2 a la plaça Forjador, amb 3 habitacions sense ascensor, amb terrassa i balcó, arriba amb prou feines als 76.000 euros. "Fa 7 anys compraves una casa per 300.000 euros, que ara pots trobar per 130.000 euros. En molts casos els preus han baixat un 50-60%, a nivells de finals dels anys 90", explica Albert Riera, propietari de l'immobiliària Eurollar de Castellar. "Les vendes han augmentat el 2014 més que els lloguers, tot i que en comparació amb dades d'abans de la crisi, es lloga molt més", constata Riera.

A hores d'ara, l'estoc de pisos a les immobiliàries és encara superior a la demanda del mercat. "En l'època del 'boom' es construïen 13 habitatges per cada miler de persones, quan la necessitat era de sis. Encara hem de donar sortida a tots aquests habitatges", apunta Torras. "Els inversors aposten per comprar pisos perquè la rendibilitat dels diners és més alta que als bancs. Quan compres un pis i el poses en lloguer, pots aconseguir fins un 3,5%. Els diners generen incerteses", sentencia el gerent de la Cambra de la Propietat.

La dació en pagament s'obre camí

L’Ajuntament ha gestionat 300 ajuts a l’habitatge el 2013-14 que sumen 456.000 €. La PAH de Castellar ha aconseguit aquest any setze dacions en pagament

El risc d’exclusió residencial és un dels drames socials de l’actual crisi econòmica que fueteja dia a dia ciutadans que perden la seva llar a mans de les entitats bancàries. Amb tot, poc a poc la dació en pagament s’obre camí. Des de la regidoria d’Habitatge revelen que aquest 2014 les entitats financeres han tramitat un total de 45 processos de dació en pagament al municipi, i que no s’ha produït cap execució hipotecària segons consta a l’Oficina Local de l’Habitatge. Les dades contrasten amb les del 2013, en què es van dur a terme 26 tramitacions de dació en pagament i 21 execucions hipotecàries. 

Amb l’objectiu d’ajudar a les famílies en risc de desnonament de l’habitatge en propietat o de lloguer, l’Ajuntament va gestionar, entre 2013 i 2014, 300 ajuts de la Generalitat i del mateix Ajuntament per a 240 unitats de convivència. “Com a administració més propera al ciutadà, en els darrers dos anys hem donat suport econòmic a moltes famílies del municipi en les seves necessitats de l’habitatge, perquè no podien fer front a aquestes despeses. L’import de les ajudes entre 2013 i 2014 ha estat de 456.000 euros”, explica Aleix Canalís, tinent d’alcalde de Territori. Les ajudes s’han destinat, fonamentalment, per a famílies immerses en un procés d’execució hipotecària, o víctimes d’un desnonament, per pagar quotes impagades de lloguer o hipoteca, i també les fiances per a un nou lloguer. 

A banda, l’Ajuntament té a disposició tres habitatges de protecció oficial en conveni amb l’Agència Catalana de l’Habitatge. Aquests tres pisos, que en l’actualitat es troben ocupats, es destinen a estades puntuals per casos d’emergència social de famílies, a l’espera que puguin resoldre la seva situació i accedeixin a altres recursos d’habitatge. Cal remarcar també que sis famílies afectades per desnonaments o processos d’execució hipotecària han llogat pisos a preu assequible a través de la borsa de mediació de l’Oficina Local d’Habitatge. L’import mitjà que paguen aquestes famílies és de 373,42 euros al mes. 

El suport municipal a aquestes famílies en risc d’exclusió residencial no es restringeix només a ajuts econòmics. Segons un comunicat de premsa de l’Ajuntament, també es posa a l’abast dels ciutadans serveis d’atenció i mediació, serveis que han rebut 250 visites en els darrers dos anys. “Quan una família viu un procés així, es troba en una situació de desempara. Mirem de fer un acompanyament perquè puguin trobar una situació viable al seu problema d’habitatge. Comptem amb un assessor de Càritas que ajuda als ciutadans a gestionar els seus casos amb els bancs”, puntualitza Canalís. 

DOS ANYS DE PAH || Un altre dels col·lectius que més ha treballat per garantir el dret a l’habitatge és la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH). A Castellar, la plataforma va començar a donar les seves passes a principis de 2013. Per a la PAH, l’any acaba amb un balanç positiu perquè han pogut ajudar a bona part de les famílies que han buscat aixopluc en la plataforma. “El 2013 vam aconseguir 3 dacions en pagament. Aquest any ja portem 16 dacions en pagament, una condonació del deute d’un pis subhastat, 4 lloguers socials i refinançaments de deutes. Estem en procés d’aconseguir 15 dacions en pagament més”, explica Annabel Cañadillas, membre de la PAH Castellar. De fet, la mateixa Annabel va aconseguir una dació en pagament el passat mes de juny, gràcies a les pressions de la PAH de Castellar. “La PAH s’encarrega d’assessorar a les famílies perquè siguin més fortes i coneguin quines eines tenen per poder negociar amb els bancs. Els expliquem que no és culpa seva i els acompanyem en el procés”, afegeix l’Annabel. 

En aquest dos anys de lluita, l’Annabel lamenta que els bancs no hagin canviat el seu discurs i no s’hagin avingut més a negociar. “La situació és la mateixa. A una persona sola no li fan cas, han d’anar acompanyats per membres de la PAH”, reconeix la membre de la PAH. Quant a l’administració pública, l’Annabel veu “poca col·laboració de l’Ajuntament que deixa a la PAH de costat i pren mesures molt suaus”, i es mostra escèptica amb la decisió del consistori de multar els bancs amb pisos buits injustificadament “perquè, de moment, no estan sancionant”,

TRES EXPEDIENTS A ENTITATS BANCÀRIES || Durant aquest 2014, l’Ajuntament ha obert tres expedients a entitats financeres (Banc Sabadell, Fondo Privado Titulación Activos Reales i Banco Bilbao Vizcaya Argentaria) que disposaven d’habitatges plurifamiliars desocupats al municipi. Després d’enviar els requeriments preceptius, un d’aquests habitatges –el del BBVA– ha passat a formar part del fons social d’habitatges creat a través d’un conveni signat amb el govern central. Els altres dos expedients s’han tancat després que l’entitat demostrés que l’habitatge s’havia destinat al seu lloguer o venda. D’altra banda, l’Ajuntament s’ha adherit a un conveni de col·laboració amb l’Agència de l’Habitatge de Catalunya i CatalunyaCaixa, que preveu destinar a lloguer social, amb preus assequibles, una part dels habitatges buits propietat de l’entitat bancària. Gràcies a aquest acord, un habitatge de CatalunyaCaixa ha passat a formar part de la borsa de l’Oficina Local d’Habitatge. Aquest pis es troba ocupat en l’actualitat.

Entrevista a Oriol Martori, arquitecte especialitzat en sociologia urbana

"Hem de prioritzar el vianant per sobre del cotxe"

Amb el seu estudi Urbaning, a Terrassa, l’Oriol Martori (33 anys), ha avaluat urbanísticament  espais tan emblemàtics com les Glòries, Ciutat Vella o la Rambla de Barcelona, o el Passeig de Sabadell 

Rocío Gómez, per a L'Actual 

· Quins són els reptes urbanístics de Castellar?
En 15 anys la població ha crescut un 30%, en plena bombolla immobiliària. En 15 anys ha augmentat la població i el territori més que en 2.000 anys. Per la immediatesa dels canvis, els arquitectes no hem estat prou intel·ligents per planificar el creixement de les ciutats. En aquest sentit, Castellar creix en direcció a Sabadell, s’està produint una descentralització del casc urbà apostant per reconvertir el pla de la Bruguera en habitatges. Crec que hem de transformar el model d’urbanització per fer-les més pròximes a la ciutat, integrant-les a la trama urbana com han fet altres ciutats. Per fer-ho cal començar per l’accessibilitat.

· El Ripoll també formaria part d’aquesta lluita per integrar el paisatge a la trama urbana, oi?
Exacte! Durant anys hem viscut d’esquenes al riu Ripoll. Altres ciutats del Vallès ja s’estan transformant per aconseguir-ho. A Castellar tenim una via verda que connecta amb el mar. Hem d’obrir-la i fer-la accessible.

· La mobilitat, per tant, és la gran assignatura pendent.
És important millorar la mobilitat per reduir el temps que invertim en la mobilitat obligada com per exemple anar a treballar. El temps que ens estalviem el podem dedicar a viure a Castellar. Pel nostre tarannà mediterrani, fem molta vida al carrer, hi ha molta convivència a l’espai públic. Per això és important prioritzar el vianant i la bicicleta per sobre del cotxe. Aquí les ciutats són denses i compactes, i hem de reconquerir els carrers i les places.

· Vas estudiar la carrera a Londres. Prefereixes el seu model de ciutat?
A Anglaterra regna la filosofia de ‘la meva casa és el meu castell’. Són molt més tancats en si mateixos i el seu espai públic és a dins de casa, on passen moltes hores. Per això tenen cases més grans i hi ha menys densitat de població. Les edificacions tant en el paisatge com en l’espai públic són de més qualitat. Ara la tendència és transformar la ciutat de poca densitat en una de més compacta. Ara que ho fan, ja disposen de molts parcs urbans, no com als països més mediterranis. Aquí la densitat fa que quan volem més espai hàgim d’escapar-nos de les grans ciutats, a una segona residència. La compacitat pot arribar a ofegar als ciutadans. Són models amb avantatges i defectes.

· Què caracteritza l’arquitectura de Castellar ?
La zona antiga, el casc històric, és l’única que ha sabut conservar el conjunt, mantenir una imatge característica de poble, amb una identitat que han perdut altres zones de Castellar.

· Has treballat per a ciutats com Barcelona per identificar els seu problemes arquitectònics.
Som els metges de la ciutat, experts en la compacitat i la mobilitat de les ciutats. Fem sociologia urbana. Quantifiquem, identifiquem i analitzem qüestions com per exemple perquè a certes zones de la ciutat els comerços funcionen, hi ha un índex més alt de delinqüència o hi ha mancances en la mobilitat. Hem avaluat per a l’Ajuntament de Barcelona els barris de Sant Andreu, la transformació de les Glòries, Ciutat Vella i la Rambla, i el Passeig de Sabadell i les seves macroilles. S’han de corregir algunes de les decisions urbanístiques que s’han pres en els últims 20 anys i que han tingut un gran impacte en les ciutats. Per exemple, a la Rambla de Barcelona hi passen 100 milions de persones a l’any, en un carrer de 1,5 quilòmetres. Imagina’t quantes coses hi passen, i quina incidència té en la morfologia i la trama urbana de la ciutat, o amb els veïns! Nosaltres busquem solucions urbanístiques.

· També treballes amb Urbanins.
És un projecte que he creat amb tres arquitectes més per explicar als nens què és l’urbanisme. A través d’un joc per a construir la ciutat, posem en valor l’espai públic o els equipaments perquè és de tots i s’ha de cuidar.

11 respostes

Un tret principal del teu caràcter?
Impulsiu

Un defecte que no pots dominar?
Perfeccionista

Algú a qui admiris?
Isidre Esteve

La teva paraula preferida?
Ídem

Quin plat t’agrada més?
L’arròs

Un color
El blanc

Un animal?
L’ocell

Un grup de música?
Coldplay

Una pel·lícula?
‘El club dels poetes morts’

Un llibre?
‘Moments estel·lars de la humanitat’

Un edifici?
Pavelló Van Der Rohe

Història viva de Castellar

Cinc generacions de la família Espejo-Mora coincideixen a la vila, testimoni dels canvis que ha viscut el municipi 

Rocío Gómez, per L'Actual

Clemencia Mora García té 97 anys. És mare, àvia, besàvia i rebesàvia, la primera pedra a Castellar d’una família que compta amb cinc generacions, testimoni dels canvis que ha viscut el municipi en els darrers 50 anys. La Clemencia va néixer a un petit poble de la província de Còrdova, Villanueva del Duque, al bell mig de Sierra Morena. Als anys 40, en plena postguerra, va agafar la maleta i de la mà del seus segon marit, Eufemio Ribera, va canviar el sud pel nord, a la recerca de noves oportunitats, un camí que anys després reprendria la resta de la família. L’Eufemio i la Clemencia van decidir instal·lar-se a Castellar, un poble conegut per la seva potència tèxtil que buscava mans joves per als seus telers. L’arrelament va ser un altre dels factors que van fer que la parella apostés per la vila. Alguns familiars de la Clemencia feia anys que vivien a Castellar, i coneixien el territori. L’Eufemio va ser un dels primers sabaters de la vila. “Vam venir a Castellar perquè hi teníem família, i era el que es feia en aquella època. Un tirava de l’altre, i ens ajudàvem. Així vam acabar venint tots”, explica la Clemencia, que somriu quan recorda els primers anys a la vila. “Després de la riuada, que va destrossar Castellar, tot ha passat molt ràpid. Penso en el Castellar de quan vaig arribar i en el d’ara, i és com si el poble hagués nascut una altra vegada. Tot és nou per a mi”, confessa la gairebé centenària.

Però la història, moltes vegades, es repeteix, i així ho reconeix la Cristina Ondoño, de 31 anys, besnéta de la Clemencia i mare de l’Aitor, el nou membre de la família de tan sols 7 mesos. “Ara estem fent el camí que ja van fer els nostres avis. Molts joves hem de marxar a altres països d’Europa a buscar-nos la vida. Estic molt a gust a Castellar, i no ho canviaria per res del món, però si arriba el moment i no hi ha cap més opció, faríem la maleta per buscar un futur”.

Andalusia ja queda molt lluny per a la Cristina. Ha visitat el poble només un parell de vegades i és la primera generació que ha nascut i viscut a Castellar. La Cristina és esteticista i ha heretat la seva destresa amb les mans dels seus avis, l’Antonia Espejo, 75 anys i modista i filla de la Clemencia, i Diego Acedo, 77 anys i joier. El matrimoni, que fa més de 63 anys que es va casar un 13 d’abril de 1951, 8 anys després de la seva primera cita, va venir a Castellar per a reunir-se amb Clemencia.“Nosaltres vam venir a Castellar però ja estàvem casats i teníem tres fills. Abans vam passar per València i el 1975 va ser quan ens vam instal·lar al poble”, explica l’Antonia. En la seva adolescència passava els estius a Castellar i s’hi quedava fins la Festa Major. “Aprofitava per guanyar quatre duros cosint vestits per a la gent que volia estrenar roba per les festes. El que més em va impactar en aquells temps és que no hi havia pràcticament nens. Tot era camp, hi havia poques carreteres i anàvem a Sentmenat a peu”, afegeix la modista. Tant el seu marit com ella han treballat durant tot la vida, fins que es van jubilar, a dues de les fàbriques més emblemàtiques de Castellar: la Tolrà i la Fàbrica del Vidre.

La mare de la Cristina, i filla de l’Antonia, l’Eulàlia Acedo, fa quatre dècades que viu a Castellar. Amb poc més de 8 anys trepitjava per primera vegada la vila. Com per la seva filla, Còrdova no és més que el poble dels seus pares, l’Antonia i el Diego. “No l’enyoro, aquí hem tingut una vida feliç. A Castellar tothom es coneix, és més agradable que viure a una ciutat com Sabadell. Si et passa alguna cosa al poble la gent t’ajuda. És una altra manera de fer”, explica l’Eulàlia.

Mentre les dones de la família repassen anys i anys de vida a Castellar, la Clemencia s’encarrega d’una feina molt més important. Les seves mans encara són fermes, tot i la tremolor pròpia de carregar amb tantes dècades. Amb tot, els músculs que s’amaguen sota una pell plena de meandres, encara són prou forts per sostenir a l’última peça de trencaclosques familiar: l’Aitor. El seu rebesnét té només 7 mesos, 97 anys separen a dos castellarencs de segles diferents, història viva de dues èpoques, de dues maneres d’entendre el món, que durant uns anys coincidiran en un punt concret de l’univers: Castellar del Vallès.