Té 45 anys. Li ha perdut la por al càncer. Fa dos anys que va superar-ne
un de pit, una malaltia que també van patir la seva mare i la seva
tieta. L'esport, la seva família i Oncolliga Castellar, entitat que presideix, ocupen el dia a dia de Montse Ollé.
Rocío Gómez, per L'Actual
· En quin moment vas saber què paties un càncer?
El 2013. Ho sospitava perquè em notava el pit inflamat. Sempre m'he fet mamografies des de ben joveneta perquè tenia antecedents de familiars amb càncer. El problema és que tenia el pit tan fibrat que a les mamografies no me'l van detectar fins que no va ser molt gran, de 9 cm. Només feia 6 mesos que m'havia fet una mamografia i una ecografia, quan me'l van detectar, i fins aquell moment no l'havien vist. Va ser una època complicada perquè la meva mare justament en aquell moment també tenia càncer. Com ella, els seus germans també van morir de càncer.
· Tot i tenir familiars tan directes que havien passat pel càncer, imagino què no va ser fàcil d'encaixar.
Gens fàcil. En aquell moment no podia pensar en mi, havia de pensar en la meva mare que també tenia càncer, en el meu fill petit, de dos anys, i el meu fill gran, que tenia 15.
El 2013. Ho sospitava perquè em notava el pit inflamat. Sempre m'he fet mamografies des de ben joveneta perquè tenia antecedents de familiars amb càncer. El problema és que tenia el pit tan fibrat que a les mamografies no me'l van detectar fins que no va ser molt gran, de 9 cm. Només feia 6 mesos que m'havia fet una mamografia i una ecografia, quan me'l van detectar, i fins aquell moment no l'havien vist. Va ser una època complicada perquè la meva mare justament en aquell moment també tenia càncer. Com ella, els seus germans també van morir de càncer.
· Tot i tenir familiars tan directes que havien passat pel càncer, imagino què no va ser fàcil d'encaixar.
Gens fàcil. En aquell moment no podia pensar en mi, havia de pensar en la meva mare que també tenia càncer, en el meu fill petit, de dos anys, i el meu fill gran, que tenia 15.
· Com vas conèixer Oncolliga?
A través de l'escultora Mar Hernàndez. Ella n'era usuària i em va recomanar que hi anés, per parlar amb la psicooncòloga d'Oncolliga a Terrassa. Les primeres sessions van ser molt dures, anava amb el mocador a la mà per plorar. De vegades només necessites que t'escoltin. Allà em sentia acollida, que m'entenien, i podia explicar pel que estava passant. La Mar em va guiar i em va donar la força, l'energia i l'empenta per tirar endavant, amb la malaltia i començar a fer esport. Primer només podia caminar perquè estava molt dèbil i poc a poc vaig arrencar a còrrer. La Mar sempre em va animar, i em va dir que si ella podia amb la bicicleta, jo també. Els límits ens els posem nosaltres. Ets tu la que diu no puc.
· L'actitud és una part més del tractament, oi?
L'actitud ha de ser que tiraràs endavant, que ho superaràs. No sé si més endavant tornaré a patir càncer, i si serà amb metàstasi. Ara per ara no en tinc i visc el moment. Vaig dir que no viuria amb por mai més. El meu tumor era molt gran. La meva 'quimio' no va funcionar, em van operar i tampoc va servir de molt. Després vaig fer 'quimio' i finalment 'ràdio'. Després d'operar-me, li vaig preguntar a la meva oncòloga si jo podia fer alguna cosa per ajudar al tractament, i em va dir que no. Això em va xocar tant que va ser una de les coses que em van impulsar a investigar i a descobrir que no tenia raó.
· En aquest sentit, què és el que podies fer però no ho sabies?
Alguns metges et diuen que pots menjar el que vulguis, afartar-te de dolços... I no és veritat! Quin cos es recupera abans, un de sa, amb una dieta sense greixos, que fa esport, o un cos que no cuides? És pura lògica. Sempre pots fer alguna cosa. La solució no és quedar-te a casafins que arribi la metàstasi. El tractament ha de ser integral perquè la malaltia també afecta tots els aspectes de la salut de la persona, fins i tot l'emocional. Vaig visitar altres metges com els de l'Institut Khuab d'oncologia integrativa, amb tècniques terapèutiques no convencionals. S'ha d'investigar perquè hi ha tractaments complementaris, dirigits per metges especialistes que et poden ajudar.
· De fet, l'objectiu d'Oncolliga Castellar és aconseguir un psicooncòleg i un nutricionista que visiti a la vila.
Sí! Hi ha dubtes que no es resolen a l'hospital. A les persones que passen per un càncer els sorgeixen molts dubtes, i des d'Oncolliga volem ajudar-los . Hi ha programes de voluntariat molt diversos, per exemple, per deixar material clínic, assessorament d'especialistes... No han de passar per aquest tràngol sols.
· Què li diries a algú que tot just s'acaba d'assabentar que té càncer.
Que és el seu moment i que es cuidi. Si li agrada cuinar, llegir, veure pel·lícules, que ho faci. Has de ser valent i fer allò que vulguis fer.
A través de l'escultora Mar Hernàndez. Ella n'era usuària i em va recomanar que hi anés, per parlar amb la psicooncòloga d'Oncolliga a Terrassa. Les primeres sessions van ser molt dures, anava amb el mocador a la mà per plorar. De vegades només necessites que t'escoltin. Allà em sentia acollida, que m'entenien, i podia explicar pel que estava passant. La Mar em va guiar i em va donar la força, l'energia i l'empenta per tirar endavant, amb la malaltia i començar a fer esport. Primer només podia caminar perquè estava molt dèbil i poc a poc vaig arrencar a còrrer. La Mar sempre em va animar, i em va dir que si ella podia amb la bicicleta, jo també. Els límits ens els posem nosaltres. Ets tu la que diu no puc.
· L'actitud és una part més del tractament, oi?
L'actitud ha de ser que tiraràs endavant, que ho superaràs. No sé si més endavant tornaré a patir càncer, i si serà amb metàstasi. Ara per ara no en tinc i visc el moment. Vaig dir que no viuria amb por mai més. El meu tumor era molt gran. La meva 'quimio' no va funcionar, em van operar i tampoc va servir de molt. Després vaig fer 'quimio' i finalment 'ràdio'. Després d'operar-me, li vaig preguntar a la meva oncòloga si jo podia fer alguna cosa per ajudar al tractament, i em va dir que no. Això em va xocar tant que va ser una de les coses que em van impulsar a investigar i a descobrir que no tenia raó.
· En aquest sentit, què és el que podies fer però no ho sabies?
Alguns metges et diuen que pots menjar el que vulguis, afartar-te de dolços... I no és veritat! Quin cos es recupera abans, un de sa, amb una dieta sense greixos, que fa esport, o un cos que no cuides? És pura lògica. Sempre pots fer alguna cosa. La solució no és quedar-te a casafins que arribi la metàstasi. El tractament ha de ser integral perquè la malaltia també afecta tots els aspectes de la salut de la persona, fins i tot l'emocional. Vaig visitar altres metges com els de l'Institut Khuab d'oncologia integrativa, amb tècniques terapèutiques no convencionals. S'ha d'investigar perquè hi ha tractaments complementaris, dirigits per metges especialistes que et poden ajudar.
· De fet, l'objectiu d'Oncolliga Castellar és aconseguir un psicooncòleg i un nutricionista que visiti a la vila.
Sí! Hi ha dubtes que no es resolen a l'hospital. A les persones que passen per un càncer els sorgeixen molts dubtes, i des d'Oncolliga volem ajudar-los . Hi ha programes de voluntariat molt diversos, per exemple, per deixar material clínic, assessorament d'especialistes... No han de passar per aquest tràngol sols.
· Què li diries a algú que tot just s'acaba d'assabentar que té càncer.
Que és el seu moment i que es cuidi. Si li agrada cuinar, llegir, veure pel·lícules, que ho faci. Has de ser valent i fer allò que vulguis fer.
