Una oportunitat a la maleta
Més de 200 castellarencs han establert la seva residència fora del país, xifra que ha augmentat un 50% en quatre anys
205 castellarencs han decidit fer la maleta i marxar de la vila per
iniciar una nova vida. Darrere d’aquesta xifra s’amaga una radiografia
de la situació del país en àmbits com l’economia i l’ensenyament. La
majoria de castellarencs que han canviat de rumb busquen millorar la
seva qualitat de vida, cobrir les mancances laborals i formatives que a
hores d’ara dibuixen un futur incert.
L’IDESCAT revela que les dades del 2013 pel que fa a castellarencs que ja no resideixen a la vila ha augmentat un 50% en els últims 4 anys, data clau en l’esclat generalitzat de la crisi. Així, Argentina, França i els EUA encapçalen la llista de països que acullen la fuga de castellarencs. Alemanya, Suïssa, Andorra i Regne Unit, també han esdevingut una nova fàbrica d’oportunitats però en aquest cas en un marc estrictament europeu.
Però aquesta xifra no només parla de la història d’alguns catalans que d’una revolada lluiten per reescriure el seu futur. També formen part d’aquests dos centenars de ciutadans aquells que van deixar enrere el seu país d’origen per establir-se a Castellar, i finalment han desfet les seves passes per tornar a la casella de sortida. En total, 73 són les persones que han abandonat el padró castellarenc i han tornat al seu país d’origen. De fet, la majoria d’immigrants que han tornat a casa provenien d’Amèrica del Sud, concretament d’Argentina, Mèxic i Brasil. Aquesta mobilitat també es trasllada als ciutadans d’una altra comunitat autònoma, una quinzena de persones que van decidir emigrar a Castellar del Vallès, i que han tornat a establir-se al seu lloc de naixement.
SAN FRANCISCO I MINNESOTA: CIUTATS D'ACOLLIDA
En Jordi Pérez va marxar el 2006, amb 29 anys, a viure i treballar com a químic al SRI Internacional de San Francisco, abans de l’esclat de la crisi. Tot i que només volia fer un parèntesi d’un any a l’estranger, ara no es planteja tornar a Castellar a curt termini. “Quan vaig marxar amb la meva dona tenia ofertes de feina, l’economia estava bé, encara hi havia oportunitats a Catalunya”, explica el químic castellarenc. El Jordi, que reconeix que ja és mig americà, assegura que la crisi també ha afectat els EUA però no amb la intensitat que fueteja a Espanya. “Només ens arriben notícies bones d’Espanya en l’esport. La resta sempre són dolentes, que diuen que el país està a la cua d’Europa”, explica Pérez. Malgrat la filosofia americana que “tot giri entorn a la feina”, el químic assegura que gaudeix d’una bona qualitat de vida i que només troba a faltar de Castellar la seva família. Amb tot, recomana a la nova fornada de ciutadans que fugen de la crisi que “intentin veure el cantó positiu, que aprenguin un idioma i la cultura del país”.
L’11 de juliol Joan García agafarà l’avió cap a Minneapolis. Té 36 anys i treballa al Centre d’Estudis Demogràfics. Diplomat en Estadística i Doctor en Demografia, és un afortunat, i ell ho reconeix, perquè als EUA l’espera un contracte laboral de dos anys al Minnesota Population Center. “És una bona oferta professional per completar la meva formació i aprendre anglès. Minneapolis és un lloc molt fred, una ciutat desconeguda però pot ser un bon lloc per viure”, explica el castellarenc. Les retallades en ensenyament han afectat severament als projectes de recerca de les universitats del país, i García assegura que cada cop és més difícil accedir a un postdoctorat a Catalunya. “Als EUA retallen menys en R+D, universitats i en perfils d’alta qualificació que no pas a Espanya”, explica el castellarenc. “Els que van marxar a fer el postdoctorat el 2007 sabien que podrien tornar i treballar”, afegeix el demògraf. “D’aquí dos anys no sé quina serà la situació tot i que tinc previst tornar al meu lloc de treball”, conclou García.
L’IDESCAT revela que les dades del 2013 pel que fa a castellarencs que ja no resideixen a la vila ha augmentat un 50% en els últims 4 anys, data clau en l’esclat generalitzat de la crisi. Així, Argentina, França i els EUA encapçalen la llista de països que acullen la fuga de castellarencs. Alemanya, Suïssa, Andorra i Regne Unit, també han esdevingut una nova fàbrica d’oportunitats però en aquest cas en un marc estrictament europeu.
Però aquesta xifra no només parla de la història d’alguns catalans que d’una revolada lluiten per reescriure el seu futur. També formen part d’aquests dos centenars de ciutadans aquells que van deixar enrere el seu país d’origen per establir-se a Castellar, i finalment han desfet les seves passes per tornar a la casella de sortida. En total, 73 són les persones que han abandonat el padró castellarenc i han tornat al seu país d’origen. De fet, la majoria d’immigrants que han tornat a casa provenien d’Amèrica del Sud, concretament d’Argentina, Mèxic i Brasil. Aquesta mobilitat també es trasllada als ciutadans d’una altra comunitat autònoma, una quinzena de persones que van decidir emigrar a Castellar del Vallès, i que han tornat a establir-se al seu lloc de naixement.
SAN FRANCISCO I MINNESOTA: CIUTATS D'ACOLLIDA
En Jordi Pérez va marxar el 2006, amb 29 anys, a viure i treballar com a químic al SRI Internacional de San Francisco, abans de l’esclat de la crisi. Tot i que només volia fer un parèntesi d’un any a l’estranger, ara no es planteja tornar a Castellar a curt termini. “Quan vaig marxar amb la meva dona tenia ofertes de feina, l’economia estava bé, encara hi havia oportunitats a Catalunya”, explica el químic castellarenc. El Jordi, que reconeix que ja és mig americà, assegura que la crisi també ha afectat els EUA però no amb la intensitat que fueteja a Espanya. “Només ens arriben notícies bones d’Espanya en l’esport. La resta sempre són dolentes, que diuen que el país està a la cua d’Europa”, explica Pérez. Malgrat la filosofia americana que “tot giri entorn a la feina”, el químic assegura que gaudeix d’una bona qualitat de vida i que només troba a faltar de Castellar la seva família. Amb tot, recomana a la nova fornada de ciutadans que fugen de la crisi que “intentin veure el cantó positiu, que aprenguin un idioma i la cultura del país”.
L’11 de juliol Joan García agafarà l’avió cap a Minneapolis. Té 36 anys i treballa al Centre d’Estudis Demogràfics. Diplomat en Estadística i Doctor en Demografia, és un afortunat, i ell ho reconeix, perquè als EUA l’espera un contracte laboral de dos anys al Minnesota Population Center. “És una bona oferta professional per completar la meva formació i aprendre anglès. Minneapolis és un lloc molt fred, una ciutat desconeguda però pot ser un bon lloc per viure”, explica el castellarenc. Les retallades en ensenyament han afectat severament als projectes de recerca de les universitats del país, i García assegura que cada cop és més difícil accedir a un postdoctorat a Catalunya. “Als EUA retallen menys en R+D, universitats i en perfils d’alta qualificació que no pas a Espanya”, explica el castellarenc. “Els que van marxar a fer el postdoctorat el 2007 sabien que podrien tornar i treballar”, afegeix el demògraf. “D’aquí dos anys no sé quina serà la situació tot i que tinc previst tornar al meu lloc de treball”, conclou García.
