“Cada documental és un viatge, per al director i per a l’espectador”
Aquest vespre (21 h) es projectarà a la Sala d’Actes d’El Mirador, en el Cinefòrum del CCCV, el documental multipremiat de Ventura Durall ‘Els anys salvatges’. El llarg repassa tres anys de la vida de tres infants que sobreviuen als carrers d’Etiòpia. Durall participarà a la sessió del Cinefòrum.
Rocío Gómez, per L'Actual
· Per què decideixes fer un documental sobre els nens del carrer d’Etiòpia?
Volia aconseguir una visió més enllà dels estereotips, o d’un missatge superficial del dia a dia dels protagonistes. Són personatges al límit, nens del carrer, els més pobres entre els pobres. No vull caure en el miserabilisme o el paternalisme, sinó intentar tenir una visió de l’alegria per sobre del dolor, de l’esperança davant de la desesperació.
· Com vas contactar amb els tres protagonistes?
Ja havia estat a Etiòpia i coneixia la situació què es viu. Vaig contactar amb un amic, que després va ser l’ajudant de direcció del documental, i vam fer un càsting amb els nens del barri, que ens van explicar les seves històries. Vam gravar durant tres estius consecutius, del 2010 fins el 2012, tres estius que m’han marcat molt.
· Són tres històries plenes de violència i cruesa amb un sedàs de normalitat, que planteja molts dilemes a l’espectador.
Aquest és l’objectiu! Que entris a la sala pensant d’una manera i surtis qüestionant algunes de les teves idees. Van ser tres anys molt intensos amb una relació constant amb els nens. A més dels estius, vam fer algun viatge per veure com estaven entre rodatge i rodatge, i mensualment rebíem informació i ens explicaven com estaven. Teníem una responsabilitat moral perquè ells van acceptar acompanyar-nos durant tres anys, i per ells havia de ser una experiència que els permetés tenir una nova sortida a la vida.
· Fins i tot els heu enviat ajuda econòmica regularment.
Els enviàvem mensualment diners perquè anessin a l’escola i perquè poguessin menjar i tenir un lloc un on viure. Al final del rodatge també els vam donar una quantitat de diners perquè tinguin una nova oportunitat, perquè puguin canviar el rumb de la seva vida. Esperem que aconsegueixin sortir del carrer.
· Desemmascarar estereotips és una constant als teus documentals, com en el cas de ‘El perdón’.
Cada documental i pel·lícula és un viatge per al director i per a l’espectador, i et canvia. A ‘El perdón’ tractàvem la història d’Andrés Rabadán, que va assassinar el seu pare, més enllà dels titulars grocs amb què es queden la majoria de mitjans. Darrere d’això hi ha realitats molt complexes, i ens vam apropar des d’un punt de vista psicològic, intentant comprendre com funciona la ment humana. Gràcies a aquest documental, Rabadán va començar a sortir de la presó. Ara ja li queda poc per complir tota la condemna.
· Estàs treballant en algun nou llargmetratge?
Després d’acabar la pel·lícula ‘El cas dels catalans’ per a TV3, no he parat de viatjar arreu del món, de festival en festival, recollint premis i projectant ‘Els anys salvatges’ i pel ‘Somriure amagat’, i també el documental ‘Bugarach’. Estic molt satisfet que estiguin viatjant tant i que la crítica valori les històries que s’expliquen. El proper documental que tinc en ment és sobre metafísica.
Volia aconseguir una visió més enllà dels estereotips, o d’un missatge superficial del dia a dia dels protagonistes. Són personatges al límit, nens del carrer, els més pobres entre els pobres. No vull caure en el miserabilisme o el paternalisme, sinó intentar tenir una visió de l’alegria per sobre del dolor, de l’esperança davant de la desesperació.
· Com vas contactar amb els tres protagonistes?
Ja havia estat a Etiòpia i coneixia la situació què es viu. Vaig contactar amb un amic, que després va ser l’ajudant de direcció del documental, i vam fer un càsting amb els nens del barri, que ens van explicar les seves històries. Vam gravar durant tres estius consecutius, del 2010 fins el 2012, tres estius que m’han marcat molt.
· Són tres històries plenes de violència i cruesa amb un sedàs de normalitat, que planteja molts dilemes a l’espectador.
Aquest és l’objectiu! Que entris a la sala pensant d’una manera i surtis qüestionant algunes de les teves idees. Van ser tres anys molt intensos amb una relació constant amb els nens. A més dels estius, vam fer algun viatge per veure com estaven entre rodatge i rodatge, i mensualment rebíem informació i ens explicaven com estaven. Teníem una responsabilitat moral perquè ells van acceptar acompanyar-nos durant tres anys, i per ells havia de ser una experiència que els permetés tenir una nova sortida a la vida.
· Fins i tot els heu enviat ajuda econòmica regularment.
Els enviàvem mensualment diners perquè anessin a l’escola i perquè poguessin menjar i tenir un lloc un on viure. Al final del rodatge també els vam donar una quantitat de diners perquè tinguin una nova oportunitat, perquè puguin canviar el rumb de la seva vida. Esperem que aconsegueixin sortir del carrer.
· Desemmascarar estereotips és una constant als teus documentals, com en el cas de ‘El perdón’.
Cada documental i pel·lícula és un viatge per al director i per a l’espectador, i et canvia. A ‘El perdón’ tractàvem la història d’Andrés Rabadán, que va assassinar el seu pare, més enllà dels titulars grocs amb què es queden la majoria de mitjans. Darrere d’això hi ha realitats molt complexes, i ens vam apropar des d’un punt de vista psicològic, intentant comprendre com funciona la ment humana. Gràcies a aquest documental, Rabadán va començar a sortir de la presó. Ara ja li queda poc per complir tota la condemna.
· Estàs treballant en algun nou llargmetratge?
Després d’acabar la pel·lícula ‘El cas dels catalans’ per a TV3, no he parat de viatjar arreu del món, de festival en festival, recollint premis i projectant ‘Els anys salvatges’ i pel ‘Somriure amagat’, i també el documental ‘Bugarach’. Estic molt satisfet que estiguin viatjant tant i que la crítica valori les històries que s’expliquen. El proper documental que tinc en ment és sobre metafísica.
